Com publicar un article en aquest bloc:

PORTAL INDEPENDENT AL SERVEI DELS CIUTADANS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Per publicar un article en aquest bloc només heu d'enviar-lo mitjançant un correu electrónic a l'adreça: stcugat2@gmail.com indicant el nom i cognoms, telèfon de contacte i número del DNI.

dijous, 25 de desembre del 2008

CiU-Actuem posen el Pacte de Govern contra les cordes!!

Els darrers dos plens municipals de Valldoreix s'ha escenificat el que, segons sembla ser pels vocals de CiU-Actuem, és el final del Pacte de Govern de Coalició a l'EMD de Valldoreix. Si som conseqüents amb la història d'aquest pacte, és la segona vegada que el posen entre l'espasa i la paret.

La primera crisi la va provocar la portaveu de CiU-Actuem, Sra. Angels Solé, encetant una disputa envers un reivindicat Decret de Signatures totalment innecessari. Aquella primera crisi fou resolta en base a una proposta inicial de la Presidenta que, després de molts mesos de marejar la perdiu, fou acceptada en la seva totalitat (perquè tants mesos de marejar-nos si, al final, s'acceptà la proposta inicial?).

Ara, sota una nova excusa relativa a la informació d'un punt del Ple que girava al voltant de la nova plaça de la centralitat, van decidir votar EN CONTRA DE TOTS ELS PUNTS CONSENSUATS EN LA JUNTA DE GOVERN LOCAL!!!!!!!!!

Cóm es pot votar en contra d'aquells punts que, en les reunions prèvies al Ple, s'havia donat el seu consentiment? És més, si es vol donar un toc d'alerta, s'hagués pogut entendre a mitjes un vot en blanc o l'abstenció...PERÒ EL VOT EN CONTRA?!!

I, per acabar-ho d'adobar, davant d'aquesta IRRESPONSABILITAT, es van haver de treure aquells punts de l'ordre del Ple Ordinari que eren urgents, per tal de tornar-los a plantejar en un Ple Extraordinari. Doncs exceptuant un punt relatiu a una moció sobre la necessitat de que les EMD tinguin potestat per poder tenir veu en el debat del Pla d'Equipaments Culturals, en tots els altres dos punts VAN TORNAR A VOTAR EN CONTRA!!!

Els esmentats punts feien relació a una modificació del pressupost municipal del 2008 per tal d'encabir una serie d'actuacions necessàries i pendents de realitzar, i de la convocatòria d'una subvenció FEDER per tal de recuperar un espai natural del poble (que té un termini de finalització molt proper).

Gràcies, senyors de CiU i senyors d'Actuem!! Tornem a les irresponsabilitats polítiques que els senyors Cardoner, Monells i Canals ens tenien acostumats. Tornem a bloquejar les actuacions de govern que ja ens tenien acostumats durant el període de la legislatura 2003-2007.

Vostès mateixos! Nosaltres ho explicarem per activa i per passiva, i no deixarem de queixar-nos de la seva nova manca de cultura democràtica i de Coalició.

Veïns i Veïnes Progressistes de Valldoreix

dimarts, 16 de desembre del 2008

Premis Sant Cugat

S’obre una nova convocatòria dels Premis Ciutat de Sant Cugat. Una iniciativa sortida de la societat civil que, com tantes altres, ha acabat fagocitada per l’administració local. L’omnipresència municipal no és patrimoni exclusiu de les esquerres, com vol fer creure una columnista habitual del Diari SC, i també genera individus febles, cada vegada més consumidors d’actes organitzats des de l’esfera pública, renunciant a allò que distingia al ciutadà grec del que no ho era: la seva participació en la vida política.

Concedir un guardó implica un reconeixement dels mèrits de l’honorat, l’abast del qual no és exactament el mateix si es deu a una decisió d’arrel cívica, sempre limitada als organitzadors i a una reduïda participació popular, o a una determinació de govern, ja que aquesta darrera suposa l’oficialitat de conferir en nom del conjunt de la població. És justament per tal motiu que els premis actuals s’haurien de situar dins el marc més ampli de la diversitat de mostres de l’agraïment públic, des de recordar el nom de l’homenatjat en un carrer o equipament, atorgar el títol de fill adoptiu o predilecte, o concedir-li una medalla. Les bases del premi anual especifiquen que es pot rebre més d’una vegada, i això és bo, perquè significa que la vida segueix i esdevé un estímul de superació. Un dels precandidats d’enguany, per exemple, ja té un gall en les seves vitrines i ara opta per un campanar. El trofeu, doncs, està essencialment adreçat a destacar accions concretes, diferenciant-se clarament dels antics premis especials a una trajectòria de vida, malgrat que alguns dels premis atorgats sembli contradir-ho.

Una ullada a la llista de guardonats en les edicions anteriors mostra com els aniversaris semblen causa suficient per llorejar les entitats o alguna de les seves seccions, molt més que la realització d’actuacions extraordinàries. És clar que a voltes es cau en una certa confusió, paradoxal i endogàmica, i s’acaba premiant organismes públics que depenen de la mateixa administració que els atorga, en base a uns mèrits que en realitat són complir amb la finalitat per la qual foren creats.

Quan als reconeixements personals, els premis específics a la conducta i actitud d’una llarga experiència vital, han estat concedits a vuit homes i a cap dona. Cal preguntar-se si hauria estat igualment valorada la lluita a favors dels discapacitats físics i mentals, en el cas que el protagonista hagués estat un home i no una dona. O, si haurem d’esperar fins el discurs funerari per homenatjar, com cal, a la primera filla de pagesos de la vila, que assolí un títol universitari i sabé encendre la flama de l’art a successives generacions. Potser no ens ha d’estranyar que Atena Dones suspengui activitats en mig d’una general indiferència, sense que ningú proposi un mínim agraïment per la tasca desenvolupada. No es cap casualitat que el Diari de Sant Cugat del dia 5 de desembre es pugui llegir, una al costat de l’altra, la presentació de candidatures per l’edició de 2008 i l'afirmació de la regidora d’Igualtat: “El feminisme, avui dia, no està gaire de moda”. Que no sigui una premonició de malastrugança.

Una darrera qüestió. La nova categoria de premi extraordinari, que es reserva l’alcalde, ha generat un cert grau de perplexitat, sobretot, perquè en les tres darreres edicions, s’ha concedit a ens jurídics, com si de sobte haguessin deixat d’existir les persones amb mereixements suficients. Tal volta seria convenient dividir-lo en dues categories, la d’entitats i la individual. I sobretot insistir que la ciutat té un deute de reconeixement en vers els membres del menystingut col·lectiu femení, que, a fi de comptes, representa entorn el 50 % de la població. Caldrà esperar que l’alcalde sigui una dona?

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat

dilluns, 15 de desembre del 2008

Atentat ecològic

Des de l'Associació El Mussol, per a la protecció del paisatge volem denunciar un atentat ecològic que s'ha perpetrat durant els passts dies 9 i 10 de desembre.

L’Associació El Mussol va posar en coneixament públic a través de la premsa local el passat març d'enguany, el perill que corria un magnific roure d’uns 65 anys, de base tres troncs de 33cm. de diàmetre cadascun, i de més de 15 metres d’alçada i una copa de 10 metres de diàmetre, situat al carrer Elefant (darrera el CEIP Ferran Clua) del sector Montmany de Valldoreix. El pla especial d’urbanització de Les Bobines preveu la urbanització del carrer esmentat juntament amb la parcel·lació i construcció de més de 40 habitatges. El roure quedaba dins de la zona del vial i originalment no estava contemplada la preservació del mateix.

En dues ocasions ens varem posar en contacte amb l’EMD de Valldoreix. Primer amb el regidor de medi ambient, Sr. Casedellà, i posteriorment amb el tècnic, Sr.Pérez. En les dues ocasions varem rebre respostes positives, comprometent-se ambdues persones en nom de la EMD a adequar el vial de manera i forma que la preservació del singular roure quedes garantida. L'Associació El Mussol va agreïr públicament les seves respostes. Si bé és cert que es varen tallar arrels massa a la vora del roure, i que no es va posar la tanca de protecció que s'aconsellà, la qual cosa no li donava al roure gaires possibilitatas de sobreviure, també es cert que el roure estaba ben delimitat en una illeta, tal com l'EMD s'havía compromès.

Doncs bé, el passat dia 9 de desembre va apareixer una branca a terra i al dia següent de forma gratuita i sense aparent raó per a fer-ho, els tres troncs del roure han aparegut barruerament tallats i per terra, malmetent en la seva caiguda una caixa elèctrica.

¡Què fàcil és carregar-se d'una tallada mig segle de feina de la natura! Qui pot haver fet aquest bandalisme gratuit? S'ha demanat a l’EMD de Valldoreix que com a propietaria dels vials denunciï els fets, amb la finalitat de que els culpables d’aquesta bretolada, rebin el càstig coresponent. Es prega la col·laboració ciutadana que porti a identificar els autors d'aquests fets.

També es demana a l’EMD de Valldoreix que protegessi els arbres que queden a Les Bobines, ja que l’empresa que està urbanitzant la zona, els està malmeten.

Sant Cugat, 12 de desembre de 2008
Associació El Mussol

dimecres, 26 de novembre del 2008

Equipaments i participació ciutadana

Aquest va ser el títol de la taula rodona que es va fer el proppassat dia 7 en el marc de la Festa de Tardor. Va servir perquè ens féssim una idea més acabada de com han anat les coses i com és previsible que vagin a partir d’ara, en aquest sentit va quedar clar que l’elaboració del Pla d’equipaments no serà una qüestió de quatre dies, l’alcalde de Molins de Rei ens va explicar que ells van tardar dos anys. En tot cas, el procés de participació ciutadana ja és tancat i ens agradaria, a partir dels documents que coneixem, fer una breu reflexió del que ha donat de si aquest procés, amb el benentès que no estem prejutjant el resultat final.

Les grans xifres del que té la Comissió de seguiment o Equip redactor sobre la taula, són les següents. En total hi ha 128 propostes (incloent les inicials de l’equip de govern). D’aquestes, 24 (19%) són sobre equipaments culturals, 15 (12%) sobre equipaments docents, 27 (21%) sobre equipaments de salut i serveis socials, 8 (8%) sobre equipaments esportius i 8 (8%) sobre equipaments tecnicoadministratius. A aquests percentatges, que cobreixen els cinc grans àmbits en els quals es dividia el projecte de pla, cal sumar-hi 6 (5%) propostes sobre altres equipaments, 34 ( 26%) sobre millora de la gestió, ampliació de serveis i nous usos d’edificis municipals i 6 (5%) sobre serveis diversos. Cal dir que cada proposta no equival a un sol equipament, ja que hi ha propostes que engloben diversos equipaments, especialment en el cas dels docents, però això no modifica substancialment la idea que volem transmetre, que no és altra que hi ha un bon grapat de propostes sobre les quals ara caldrà filar prim.

Naturalment, cada una d’aquestes propostes no implica una acció municipal futura, moltes d’elles s’encavalquen, ja que hi ha hagut una gran coincidència en moltes d’elles. No cal dir que les mancances en alguns equipaments fan que la coincidència sigui total o pràcticament total, ens referim a temes com el 3r CAP, la xarxa de biblioteques i les necessitats en matèria docent (escoles bressol, CEIP i IES). El que sorprèn més en l’apartat de coincidències, és la que existeix entre les propostes inicials de l’equip de govern i les que han resultat del procés participatiu. Vegem-ho. L’equip de govern havia iniciat el debat amb 27 propostes, dues d’elles desglossables, les que fan referència als CEIP i IES. El procés participatiu n’ha posat sobre la taula un total de 28. Si reduïm aquestes darreres a les que vertaderament són propostes de nous equipaments, ens quedem amb una xifra de 23. D’aquesta xifra, 15 (65%) coincideixen amb propostes que inicialment feia el pla. Això ens plateja algunes consideracions: a) els dèficits són tan evidents que les coincidències eren pràcticament inevitables; b) els proposants han estat conscients que no és moment d’estirar més el braç que la màniga; o c) ens ha mancat a tots plegats una mica més d’imaginació. Com sempre sol passar, és segur que l’explicació sigui una mica més complexa i inclogui una mica de tot plegat.

Per tenir una idea de quin és el repte amb el qual s’enfronta l’equipa redactor, ens cal veure realment, un cop suprimides les coincidències, de quants equipaments estem parlant i de quines característiques. Cultura: 5 equipaments i rehabilitació de quatre edificis municipals per a activitats culturals i/o cíviques. Docència: 13 equipaments. Salut i serveis socials: 5 equipaments i rehabilitació de 3 edificis municipals per a serveis sanitaris i/o socials. Esports: 4 equipaments i millora i/o ampliació dels equipaments esportius dels districtes. Tecnicoadministratius: 5 equipaments. A la qual cosa cal sumar 6 equipaments de caràcter divers i la millora o ampliació de 25 equipaments o serveis. En total, estem davant d’una setantena de propostes sobre les quals ara caldrà posar fil a l’agulla, que es tant com dir que caldrà separar el gra de la palla, i que se’ns perdoni l’expressió, i marcar prioritats. Una cosa és senyalar les mancances i una altra molt diferent fer un programa d’actuació d’acord amb les possibilitats reals. Això darrer, en última instància, serà feina de l’Ajuntament. Esperem que l’encertin.

La redacció

Crisi i pressupost de cultura

No fa gaires dies al Fòrum Sant Cugat van haver-hi algunes intervencions que feien referència a la crisi econòmica, que serà també hisendística per als ajuntaments, i el seu impacte en les despeses de caire cultural. Es reflectia la preocupació per qui acabaria pagant les conseqüències de les restriccions pressupostàries. D’antuvi cal dir que, efectivament, hi hauran restriccions i que, naturalment, les acabarem pagant tots plegats, encara que en diferents dosis: associacions i entitats culturals, oferta cultural municipal, treballadors de la cultura en general i consumidors culturals.

Seria una banalitat insistir aquí sobre les conseqüències de la crisi en les arques municipals, és un tema prou sabut i, en tot cas, no toca desenvolupar-ho ara. Cal dir, a més, que no afectarà només les administracions locals, els pressupostos de la Generalitat i si no recordo malament, han anunciat una reducció del 5,1% en l’apartat cultural. El Consell de cultura ha conegut el projecte de pressupost municipal en aquesta matèria i està elaborant l’informe que li correspon fer d’acord amb el seu reglament. No tracto aquí de reproduir les característiques de l’informe, encara que sigui a grans trets, sinó d’aportar algunes reflexions a partir dels números coneguts i del que el Consell hi ha dit.

Ras i curt: el pressupost en matèria cultural ha disminuït un 11,30% (a la qual cosa cal sumar-li la inflació, per tenir una idea de la disminució en termes reals). Malauradament, quan faig aquest escrit no conec la disminució global del pressupost, per la qual cosa és impossible valorar aquesta disminució en termes relatius. Val a dir també, que la xifra és una aproximació, ja que és molt difícil concretar que s’entén exactament per despesa cultural (per exemple: com hem de comptabilitzar la despesa de la gestió dels centres cívics, la qual s’inclou íntegrament a l’apartat de cultura). Sigui com sigui i com era de preveure, hi haurà menys diners per fer activitats culturals durant 2009. I això afectarà tant l’activitat directament institucional, com la que organitzen les entitats i associacions locals. Dos partides ho exemplifiquen de forma clara: a) l’aportació de l’ajuntament al Centre Cultural (OAMCC) en termes reals pràcticament queda congelada, però com que els ingressos per altres conceptes disminueixen, en disminuirà l’activitat: menys funcions); i b) les aportacions a entitats i associacions per a les seves activitats regulars disminueix un 15% (en termes nominals, en termes reals, més). Cal afegir, però, que entitats i associacions reben altres ajuts en concepte d’activitats puntuals, repartits en partides diverses: Festes Majors, activitats de Nadal, activitats populars i tradicionals i activitats de cultura (art, escena, lletres i música). Per tant, no és fàcil determinar amb exactitud pressupostària el que reben en concepte de subvencions (o conveni) entitats i associacions.

El que acabo de dir, però, no impedeix de fer una aproximació percentual a la distribució del pressupost en matèria cultural: 28% activitat directament municipal, 47% aportació als organismes municipals (Museu i OAMCC) i 25% suport econòmic al teixit associatiu. En l’informe del Consell de cultura, com ja es va fer l’any passat, s’insisteix en el fet que cal avançar en establir un major equilibri entre aquestes tres grans partides. Aquest plantejament té causa en la discussió que va acompanyar la confecció del Pla de cultura, discussió que, de fet i com he comentat més d’un cop, impregna tot el Pla: quin ha de ser el paper de les institucions i quin el del teixit associatiu en la política cultural. I, anant més enllà, s’hi troba l’interrogant, mai no contestat i que potser no té resposta, sobre fins a quin punt l’administració ha de tenir un paper subsidiari en molts aspectes de la política cultural.

El que acabo d’expressar m’ha fet reflexionar a bastament. Estic arribant a la conclusió que es un dilema que, i especialment en temps de restriccions pressupostàries, no aporta gaire llum. Per il.lustrar-ho, posaré un exemple molt concret. El Consell de cultura ha treballat durant mesos en l’elaboració de nous criteris per distribuir l’ajut econòmic municipal (subvencions) a entitats i associacions. Ha introduït elements de racionalització en aquest repartiment. I tot això ho ha fet amb la participació de les entitats culturals, les quals han fet les seves aportacions i, per tant, s’han compromès amb el nou sistema resultant. Ara bé: quin recorregut té tot aquest treball quan ens trobem que els diners a repartir són inferiors als de l’any passat i, per tant, el marge de maniobra és pràcticament inexistent? Amb el benentès que els diners a repartir són inferiors, però no pas les sol.licituds d’entitats i associacions. Per tant, cal aixecar el llistó del debat. Hem de desplaçar el debat del terreny dels tres percentatges abans esmentats (i fins i tot del de l’import de les subvencions) al de la col.laboració i les sinèrgies entre Ajuntament i entitats i entre les entitats. Hem de centrar-nos en la valoració del resultat global, la qual cosa obliga, naturalment, a tenir una idea més o menys acabada de què volem; aspecte, tot sigui dit, no acabat de perfil en el Pla de cultura (els arbres –i els arbusts- ens van impedir veure el bosc). Sabem que cultura, per definició, vol dir aportació de diners públics (de diners dels ciutadans, en definitiva). Per tant, paral.lelament al debat de com els distribuïm, hauríem de respondre interrogants com aquests: quina és la qualitat del producte final? quina és la relació aportació municipal/espectadors? quin és el nivell de superposició d’activitats subvencionades? quin és el nivell de coordinació entre les entitats a l’hora de definir la seva oferta cultural? quina és la sinèrgia entre entitats a l’hora de compartir locals o patrimoni?... Ras i curt: allò que ens hauria de preocupar -i especialment en temps de crisi i, per tant, de restriccions pressupostàries-, és com creem les condicions perquè el producte final, una oferta cultural global per a la ciutat, sigui de qualitat i prou diversa perquè tothom s’hi senti representat.

Sóc conscient que el que plantejo no és de fàcil solució, és més, estic convençut que és un debat sense fi. De fet i ben mirat, probablement la qüestió consisteixi en això, en un debat permanent entre les parts implicades sobre què cal entendre per política cultural -i fins i tot per cultura.

Jordi Casas, Membre de la Fundació Sant Cugat i del Consell Municipal de Cultura

diumenge, 16 de novembre del 2008

Deixadesa inadmissible

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS SANT JOAN DE MIRA-SOL

Els veïns de la zona carrer del Pla sol·liciten la convocatòria, a través de l'AAVV San Joan de Mira-sol, amb caràcter d'urgència, un grup de treball conjunt de Mobilitat, Territori i Serveis Urbans, per tractar les actuacions sobre els següents temes:

1. El silenci per part de l'ajuntament a la sol·licitud d'informació sobre la rasa oberta des del mes d'abril al carrer del Pla.

2. La desastrosa situació de l’asfalta’t als carrers de la zona.

3. La inexistència de voreres.

4. La falta d'il·luminació.

5. L'abandonament generalitzat de la neteja d'herbes.

6. El greu perill per el transit de camions i autobusos línea de Valldoreix en el carrer del Pla
7. Nefastes condicions de les arrels dels arbres.

8. La mala senyalització de la rasa. En el carrer del Pla.

9. L'atropellament, per part d'un camió, amb greus conseqüències ocorregut a finals del mes d'octubre.

Immaculada Valderrama Galera. Vocal

Correus a la Floresta

Aviat farà un any que un fred dissabte del mes de desembre per el mati, es celebrava un acte públic a la plaça de l’estació de la Floresta ,i es va destapa la situació laboral d’un treballador de correus i les condicions en que treballava.
Molts medis de comunicació es van fer reso de la lamentable situació del treballador, però també van veure com els usuaris del despatx de correus patien la inaccessibilitat del lloc, com un servei universal, es convertia en un mal servei públic, i per tant es va denunciar públicament. El consistori va fer unes declaracions molts esperançadores, semblava que i posava un interès fora del normal, i donava la raó als veïns i semblava que per un cop els veïns es podien trobar recolzats per un consistori que normalment deixa aquest districte bastant abandonat de la ma de Deu.

I dic abandonat perquè pocs dies desprès de denunciar aquesta irregularitat, van tanca la oficina de correus de la Floresta, van trasllada al treballador a Sant Cugat i quant es va acabar el contracte el van acomiada, van prometre que buscarien locals a la Floresta, però ningú a dit als veïns si en van trobar o no , i a hores d’ara estem sense oficina, sense sapigue res, i tots els veïns de la Floresta i els de las Planes tenim que anar a Sant Cugat a recollir els certificats, els paquets, i tot el que necessitis d’aquest servei universal , que cada cop el tenim mes llunya.

Jo vull fer una pregunta als responsables de correus i als responsables del municipi.
Quant tornarem a tindre una oficina de Correus a la Floresta?

Xavier Sans i Cordomi
La Floresta(Sant Cugat del Vallès)

diumenge, 9 de novembre del 2008

Les coses com són

El Diari de Sant Cugat del passat divendres 31 d’octubre publicava, amb el títol: Un altre Sant Cugat?, un article de la senyora Àngels Solé en la seva columna carrer major.

Em complau molt que la Sra. Àngels Solé sigui una lectora d’Un altre Sant Cugat, encara que no comparteixi amb ella la conclusió a la que “sempre” acaba arribant.

Evidentment que cadascú és ben lliure de treure les conclusions que vulgui, ara bé si hom vol que les seves conclusions no siguin massa esbiaixades ha de procurar fer-ho de la manera el més objectiva possible, i no crec que, qui així ho faci, pugui concloure “que aquest butlletí gira a l’entorn d’una obsessió: dubtar sistemàticament de l’acció de govern de l’actual consistori, o criticar-la obertament.”

Diu la Sra. Solé: “Que passa amb el santcugatenc agraït i el santcugatenc il·lusionat ?” “Que no en coneix cap, el seu impulsor ? Perquè son molts els ciutadans que van donar suport a l’actual consistori en les ultimes eleccions municipals.” Mentre això no es tingui en compte –Un altre Sant Cugat – continuarà sent un butlletí que no representa la pluralitat” “Quin es l’altre Sant Cugat que destil·la aquest butlletí? El del santcugatenc emprenyat i el del santcugatenc decebut.

Pel que fa al seu impulsor, el que em mou és la voluntat de servei a la ciutadania de Sant Cugat i d’exigència als servidors públics, com explícitament ho manifestava en la Presentació i els Objectius que encapçalaven el primer butlletí de juny de 2005.

És també evident que el butlletí no gira entorn de “les coses que es fan bé”, naturalment que ni ha, (i que tenen una presència més que notòria en els mitjans de comunicació locals), però tampoc a “dubtar sistemàticament de l’acció de govern de l’actual consistori, o criticar-la obertament.”. Ara bé, la realitat és la que és, i el que publica aquest butlletí “que no representa la pluralitat” és el que els ciutadans de Sant Cugat li fan arribar: informació, suggeriments i, malauradament, molt sovint, queixes de la gestió municipal, i que, naturalment, ho fan per “millorar el govern de la ciutat”, ja que tracten temes ciutadans que els afecten.

Un altre Sant Cugat és tant plural com vulguin els santcugatencs. El noranta-cinc per cent dels nostres continguts son dels propis santcugatencs. Per si la Sra. Àngels Solé no ho sap, som tan plurals que mai ens hem negat a publicar cap queixa, suggeriment, agraïment o article de santcugatencs, vinguin d’on vinguin, siguin emprenyats, decebuts, il·lusionats o ara desenganyats. Col·laboren amb nosaltres dinou associacions de veïns incloent la FAV i la CONFAV. També comptem amb la col·laboració de trenta-dues entitats de la nostra ciutat, a part de les moltes persones que a títol personal ens fan arribar el que creuen oportú.

Pel que fa a la pluralitat, un equip de govern municipal, encara que molts ciutadans li hagin donat suport, només representa la pluralitat d’aquesta part minoritària de la ciutadania que l’ha votat, i en canvi ha de servir-la a tota, incloent la majoria de la ciutadania que no l’ha votat. Que molts ciutadans els donessin suport no vol dir que algun d’aquests mateixos, o d’altres estiguin descontents de la gestió municipal i tenen tot el dret del mon de expressar-ho, si democràcia i llibertat d’expressió son alguna cosa més que paraules. I, un equip de govern municipal, si te voluntat de pluralitat, ha de ser sensible a l’opinió de la ciutadania.

Tot i que costa d’entendre, alguns companys de partit de la Sra. Solé, amb importants responsabilitats a l’equip de govern municipal, no volen rebre el butlletí, negant-se a escoltar la veu de molts santcugatencs (i hem respectat la seva voluntat). No és el cas de la Sra. Solé, i li agraïm. Ens agradaria haver aclarit algunes de les qüestions que plantejava en el seu article. Altrament, quan vulgui, com qualsevol santcugatenc, pot col·laborar amb el butlletí, que està a la seva disposició.

Redacció d’Un altre Sant Cugat

dissabte, 8 de novembre del 2008

Però...no ens havien donat més policies ?

Quantes discusions s'havien generat amb el fet de no disposar de suficients efectius de la policia a Valldoreix? No ho havíem ressolt gràcies als contactes i la feina del Vicepresident de l'EMD? Semblava que Sant Cugat ens havia donat quelcom que, "de facto", ens corresponia, oi?
Doncs la realitat ha estat que ens han tornat a treure un agent de la policia. Així, l'agent que feia el torn de la tarda l'han destinat, de nou, cap a Sant Cugat del Vallès!!! Sí, si, com ho sentiu!! L'han enviat cap al servei de la grua municipal i ens han tornat a deixar sense un efectiu destinat al nostre territori .
Un, davant d'aquest fet, es pregunta si el senyor Recoder es pensa que els veïns de Valldoreix som uns babaus!! Qui es pensa que som, senyor batlle?!
Tornarem a reclamar allò que ens correspon (i que ja paguem amb els pressupostos municipals) i deixarem ben clar que no estem disposat a que ens prenguin el pel!

Àlex Santigosa

VEÏNS I VEÏNES PROGRESSISTES DE VALLDOREIX

dimecres, 5 de novembre del 2008

Algunes reflexions sobre el Pla d’equipaments de Sant Cugat

La Fundació Sant Cugat ha tingut ocasió de conèixer el document que l’Ajuntament ha posat a disposició de la ciutadania i, sense entrar en el detall del contingut, sobre el qual segur que ciutadans, entitats i associacions faran propostes, considerem que és bo fer algunes reflexions d’ordre més general, més a escala de ciutat. Generar opinió sobre els temes de ciutat és un dels objectius de la Fundació.

En primer lloc volem referir-nos a l’oportunitat del pla. Ens felicitem que finalment el municipi disposi d’un document que identifiqui els equipaments existents, valori les necessitats de la població en el futur, senyali la ubicació dels equipaments i prevegi un calendari de construcció i posada en funcionament. No obstant això, hem de senyalar que en alguns aspectes arriba tard. El planejament urbanístic de la ciutat ja està acabat i, per tant, les propostes que es formulin estaran condicionades per un planejament ja decidit prèviament i executat.

Els plans parcials que s’han anat aprovant en els darrers anys han fet una reserva de sòl per a equipaments d’acord amb el que preveu la llei, igual que s’ha fet per a vialitat, zones verdes i altres sistemes; la qual cosa pressuposa que s’han reservat terrenys, de diferents dimensions i ubicacions, però sense concretar-ne la destinació. És el Pla d’equipaments el que ara ha de fixar el usos, entre altre funcions. Però, quin marge de maniobra té per elegir el millor espai per a cada equipament? En aquest context, les característiques del terreny adquireix un importància cabdal. La necessitat d’encaixar equipament específic i característiques de la parcel.la, ens pot portar a una ubicació dels equipaments que no s’adeqüi a les necessitats o, si més no, que no sigui la més convenient. Si els plans van tenir l’encert de situar la reserva de sòl en el llocs idonis, molt bé; però si això no ha estat així, perquè de fet no es van fer aquest tipus de consideracions en el seu moment, ens trobarem amb unes disfuncions (i ineficiències) que quedaran per sempre més.

En segon lloc, una reflexió sobre el procés participatiu. Aquest s’ha vehiculat, a més dels procediments reglats habituals, bàsicament a través d’una enquesta ciutadana, adreçada també a entitats i associacions (juny/setembre) i d’uns tallers presencials (25 d’octubre). Tot i valorant el nivell de respostes rebudes, cal dir que les preguntes que s’han adreçat als ciutadans comporten en gran mesura una visió molt immediata: quin tipus d’equipament trobes a faltar al teu barri o districte? Això dificulta que el ciutadà es formuli una visió més general i emeti una opinió sobre el conjunt de la ciutat, que ha de ser un dels principis de la participació ciutadana, la qual, precisament, hauria de fugir d’interessos excessivament localitzats o sectorials. És previsible que cada persona, entitat o associació digui la seva en clau particular i acabem confeccionant una “carta als reis” de tot allò que trobem a mancar i voldríem.

En tercer lloc, una reflexió sobre els continguts. El pla es divideix en tres apartats:

a) Un inventari dels equipaments existents que s’ha de qualificar de mera enumeració, ja que no avalua el seu funcionament ni tan sols en termes d’eficiència social i que, a més, conté algunes deficiències.
b) Es fa una estimació de la demanda, de l’evolució de la població i dels grups d’edat, per tal de dibuixar uns escenaris de futur i determinar les necessitats. Aquesta estimació es basa en l’evolució demogràfica i, en general, adopta com a referent l’evolució dels darrers anys. Els equipaments necessaris es determinen, a partir dels estàndards, en base a càlculs estrictament quantitatius.
c) Amb aquests resultats es concreta la demanda futura i es cerquen els millors terrenys disponibles (grandària i ubicació) i s’adjudiquen un rere l’altre.

El pla presentat assumeix aquesta metodologia, que és possibilista però que no garanteix que els emplaçaments escollits siguin els més desitjables per a la ciutat. Alhora, renuncia a emetre una valoració qualitativa sobre els equipaments actuals: grau de satisfacció de necessitats i capacitat de vertebrar la ciutat. Tampoc no es pronuncia sobre els equipaments futurs ni la seva distribució per barris i en el conjunt del municipi. No existeix una interpretació general en termes de ciutat.

Seria desitjable que el pla incorporés:

1) Una valoració d’alternatives, del procés d’elaboració i del resultat final.
2) Un reajust de les programacions, atès el canvi de cicle econòmic, valorant com incideix aquest en el procés d’ocupació dels nous barris.
3) L’acord més ampli possible entre els grups municipals presents al consistori.

En quart lloc, volem expressar que el pla podria haver constituït una aposta estratègica en la formulació del creixement de la ciutat. Ara això ja no és possible. El model de creixement s’ha basat en agregar petits nous barris i propers als nuclis o entorns ja edificats, amb la pretensió de reforçar els teixits urbans existents. S’ha renunciat a agrupar el creixement en una o dues actuacions potents, suportades en les estacions de ferrocarril existents, amb capacitat per generar vida social pròpia i vertebrar la ciutat i s’ha optat per fragmentar-lo i escampar-lo pel territori. L’aspecte desangelat dels nous carrers, amb grans espais però sense vida i sense comerç, fan pensar que potser el model no ha estat l’encertat.

En base a tot això, plategem la necessitat d’un pla de millora de la ciutat:

El model ja no és possible canviar-lo, però ens cal una reflexió sobre l’estat final de la ciutat. Sabem que no creixerem més, però hem de saber com serem. La ciutat s’ha construït a bocins al llarg dels anys i, moltes vegades, amb una visió determinada pel que era possible, o era el millor negoci, en cada moment. No sempre ha estat fruit d’un pensament i una concepció de futur. Considerem que ara, sense les tensions especulatives viscudes, toca obrir un debat que incorpori aquesta visió general i reflexioni sobre la ciutat que acabarem tenint i com esmenar els defectes i problemes previsibles.

El resultat de la reflexió pot ser força interessant, ja que ens hauria de permetre avançar en qualitat. L’objectiu hauria de ser identificar els elements de vertebració de ciutat i reformular-los en base a un funcionament en xarxa, prenent com a referència aquells espais que estan més directament al servei dels ciutadans: accés al transport públic, indrets de passeig i lleure i equipaments. Tots ells poden formar una xarxa d’usos socials que interactuï amb altres xarxes: itineraris de carril-bici, mobilitat privada, treball, comerç,... Els criteris i mecanismes a emprar són diversos: priorització del vianant, petites operacions de recosit urbà, permuta de qualificacions urbanístiques, reubicació d’equipaments, redefinició de seccions vials, ús dels espais lliures,...

Finalment, potser disposaríem d’un pla de futur, amb un ventall d’actuacions de millora de la qualitat urbana, la qual cosa ens aportaria una ciutat més habitable i socialment més enriquidora.
Sant Cugat, octubre del 2008

Fundació Sant Cugat

dissabte, 1 de novembre del 2008

Escola de música Victòria dels Àngels

Voldria manifestar el meu desconcert davant les obres de l' Escola de Música Victòria del Àngels.

Fa 7 anys que 3 membres de la meva família són alumnes i no veiem cap inversió de millora en l' Escola. Essent una ciutat modèlica, amb un Auditori de programació de qualitat i amb una Orquestra activa de primera línea, es fa difícil entendre la situació d' estancament en que es troba l' Escola. Això només fa que repercutir en l' ensenyança dels alumnes (trasllats a aules del CEIP Pi d' en Xandri, classes multitudinàries, etc....)i en la moral dels professors. Amb l' agreujant de que els alumnes que són a Grau Professional veuen amb incertesa el dia que l' Escola arribi a Conservatori.
Em fa llàstima veure que es destinen mitjans econòmics i es prioritzen altres temes més populars però molt menys culturals ni amb projecció de futur. Crec que seria bo que es pensi sèriament en la importància d' aquesta situació i que es trobi una ràpida solució.
Ara es tornarà a començar el procés de licitació de l’ obra…. Esperem que la nova constructora no torni a fer fallida. Pot ser caldrà alguna supervisió més propera.
Fa anys que hem dipositat la nostra confiança, l' esforç de l'estudi, moltes hores del nostre temps i la nostra il·lusió en un projecte municipal que es diu escola de Música Victòria del Àngels.

Pot ser la vostra publicació se’ n pot fer ressò,

Atentament,

Montserrat Cortijo Sardà

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Massa brutícia a Can Cabassa i Hospital General

Cada cop amb més freqüència s'observa més deixadeça i brutícia al voltant de l'hospital general així com als accessos i vores de l'autopista.
Durant messos les restes d'automòbils i tota mena de desperdicis campen per boscos i vores dels carrers.
D'altra banda al barri de Can cabassa s'està fent un mal ús de les papereres de nou, però aquesta desídia ens descobreix que la recollida de paereres no es fa al menys en 5 dies.
Els contenidors de recollida selectiva són plens continuament i la gent es veu obligada a deixar les bosses als voltants per no tornar-les a dur a casa. No volem més contenidors, sinó què els buidin amb més celeritat.
I en darrer lloc l'Ajuntament ha oplidat un contenidor d'escombraries espatllat i a mig obrir que no va poder buidar el servei de recollida des de fa 15 dies. millor jutgeu amb les fotos adjuntes.

Eduard Silvente i Cano

dissabte, 25 d’octubre del 2008

El vergonyós transport públic de Sant Cugat

Em sento avergonyida per viure a la ciutat més cara d’Espanya. Realment, no sé on es fiquen els diners els de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. D'una banda, veus a la policia local circular amb vehicles propis de sèries com 'Els vigilants de la platja', que valen 120 mil euros, i d'altra resulta que no hi ha parades d'autobusos decents a llocs necessaris o la línia regular no funciona com cal.
Per exemple, l'altre dia vaig haver d'anar al Centre Mèdic Fuster, ubicat a prop del DIR i de la BMW i no disposava de vehicle. Anava amb el meu fill d'any i mig i amb el cotxet. Ja és prou trist no tenir l'ajut de ningú, la gent s'ha tornat egoïsta i més en aquesta ciutat, i a sobre et trobes que els autobusos passen cada tres quarts d'hora i la parada d'autobús per anar a aquest centre mèdic està enmig de la carretera, s'ha de creuar la mateixa, que no té pas de vianants, per accedir-hi, els cotxes van que volen i a més no hi ha ni seients ni res.
Com continuï la crisi i la gent segueixi utilitzant el cotxe cada cop menys, sobretot la gent amb pasta, llavors s'uniran al meu clam. És una vergonya amb totes les de la llei. Com algú pateixi un accident, a l'Ajuntament de Sant Cugat se li caurà el pèl. Però bé, com que el Sr. Recoder no agafa el bus, doncs mira. I mira que va al DIR l'home! Que es passi per la parada, cony!

Ana Maria Rios

Manifest de la Festa de Tardor

EQUIPAMENTS I CULTURA POPULAR. PER UN SANT CUGAT SOCIALMENT INCLUSIU

La Festa de Tardor va nàixer l’any 1976 amb voluntat reivindicativa i d’incidència en la vida ciutadana santcugatenca. En la seva primera edició va reclamar ajuntaments democràtics. Des d’aleshores el context ha canviat profundament: disposem d’un ajuntament democràtic amb una important trajectòria i Sant Cugat i el seu teixit associatiu tenen poc a veure amb el que eren fa trenta anys. És per això que els objectius i les formes de la Festa han de ser repensats constantment, per tal d’ajustar-los a una realitat canviant i, per tant, a les necessitats i inquietuds dels santcugatencs i les santcugatenques.

El lema de la Festa d’enguany és la síntesi de diverses propostes. Hem volgut recollir en un sol lema qüestions diverses que formen part de la realitat actual, amb la qual cosa hem aconseguit un punt d’encontre sòlid de la pluralitat associativa de la nostra ciutat. Perquè, com s’ha dit mantes vegades, la Festa és i ha de seguir sent l’esdeveniment més important del teixit associatiu local, és quan les entitats i associacions de Sant Cugat es mostren als seus habitants i aquests s’hi poden apropar per fer-les una mica més seves.

Aquest any el teixit associatiu local vol expressar la necessitat que del Pla d’equipaments en procés d’elaboració en surti un proposta que respongui a les necessitats actuals i futures de Sant Cugat. Quan es redacta aquest Manifest desconeixem si els mecanismes de participació han funcionat i si les entitats i associacions locals han tingut una participació activa capaç de millorar la proposta inicial. En tot cas, ens manifestem decididament a favor de processos participatius a l’hora de decidir aspectes fonamentals de la ciutat i desitgem que el Pla d’equipaments vagi acompanyat d’un programa d’actuació i un pressupost de finançament. El Pla d’equipaments no ha de ser només un document de treball, d’aquí al 2018 ha de ser una realitat.

Volem equipaments per fer activitat cultural. I entenem per cultura el conjunt divers d’activitats que fan les entitats i associacions de la ciutat, siguin estrictament culturals, esportives, lúdiques, socials o d’un altre tipus. És per això que parlem de cultura popular, perquè sorgeix de la iniciativa ciutadana. I parlem de cultura en singular perquè no volem una ciutat fragmentada en cultures diverses i confrontades. Les expressions són diverses, perquè les sensibilitats, els orígens i els sentiments identitaris ho són, però hem de ser capaços de forjar un imaginari col.lectiu, amb la llengua catalana com a element cohesionador, amb el qual ens hi sentim tots identificats. Aquest és un element fonamental per tal d’aconseguir un projecte de ciutat de tots i per a tots.

Com dèiem en el manifest de l’any passat, una ciutat no s’acaba un cop posats els totxos i venudes les cases. Una ciutat és un projecte que s’està definint permanentment. Un projecte que ha de tenir la voluntat d’incorporar-hi tothom. Un projecte inclusiu, en definitiva. I Sant Cugat en això té molt a fer. Som una ciutat que hem més que doblat la nostra població en els darrers vint anys, sobretot a conseqüència de l’arribada de milers de barcelonins. A més, en els darrers vuit anys han vingut milers de persones procedents de països llunyans, llatinoamericans en especial. A la qual cosa cal sumar els nous santcugatencs que s’han trobat un Sant Cugat estroncat per la fallida del sector immobiliari, estem parlant dels barris de Can Mates i Can Vulpalleres. I, per últim, no volem oblidar aquells sectors socials que es veuran més afectats per l’actual crisi econòmica, de la qual ningú encara no en sap veure el final. Tots ells estan cridats a formar part, amb plenitud de drets i deures, d’aquesta ciutat. I en això ha de jugar-hi, com ja ho fa, un paper molt important el seu teixit associatiu. En aquest tasca les entitats i associacions hi posen la seva principal riquesa: els seus associats i la seva vocació de servei públic. Però els calen instruments i aquí juga un paper insubstituïble l’Ajuntament. És per això que des d’aquí demanem un Pla d’equipaments que doni resposta a les necessitats i els reptes que té plantejats la nostra ciutat i el seu teixit associatiu.

Sant Cugat, octubre del 2008

dijous, 23 d’octubre del 2008

Cap a un Sant Cugat més sostenible ?

Havíem parlat ja fa temps de l'inici de les activitats de la oficina sostenible de Sant Cugat. Això va ser cap el mes de febrer, i entenc que ja ha passat prou temps per haver pogut fer un balanç de la seva activitat. En l'article inicial parlàvem de la existència d'una sèrie (que crèiem i seguim creient excessiva ) de 34 indicadors ambientals, dels que destacàvem que, dissortadament, no en disposàvem de dades actualitzades i que , conseqüentment, no podíem parlar de millores (ni pràcticament de cap altre cosa) en la gestió de la sostenibilitat de la vila. També havíem dit: "Quan es disposi de dades actualitzades ens comprometem a ajudar a fer - les públiques" , i "entenem que obtenir i divulgar aquesta informació, així com proposar plans d'acció quan es consideri necessari, és una de les principals tasques de la oficina de sostenibilitat".

Dissortadament, no podem pas dir que haguem avançat encara gaire en aquest sentit. Es a dir, no disposem de més dades ara que de les que disposàvem fa un temps. Així, no hem estat capaços (al menys, encara) de quantificar d'una manera seriosa els estalvis assolits en la campanya de la sequera (que, tot i això, han estat qualificats de molt importants per part de la regidora Subirà, i cosa que, per altre part, no dubtem, encara que preferiríem que no ens fessin tocar d'oïda) Però, això sí, som optimistes, doncs sembla bastant clar que , ara sí, la oficina té clar que una de les seves tasques sistemàtiques cal que sigui la de treballar sobre indicadors, i hi ha un compromís clar de no solament obtenir i fer públiques una nova tongada de dades, sinó d'establir mecanismes de sistematització d'aquestes. Es a dir, definir els terminis en que cal renovar-los i els mecanismes per fer-ho, que són sovint demanar les dades a les empreses subministradores, per exemple, d'energia elèctrica, aigua o combustibles. Perquè, tal com ens temíem (encara que no ho havíem expressat per escrit), en definir els indicadors - tasca duta a terme exteriorment, amb el suport d'una consultora - no s'havien establert aquests mecanismes, al menys d'una manera estable, donat que sembla ser que la consultora donava peixos més aviat que no ensenyava a pescar. Això està molt bé a l'hora de publicar el primer peix.. però ara ha calgut aprendre a pescar, i en particular, a identificar els caladeros de l'informació. La veritat, si es disposa de pocs recursos, com és el cas, això és una feinada.

El que és important és que en aquests moments, s'està duent a terme aquesta tasca, i hi ha un compromís recollit en acta de cara a final de novembre de tancar els indicadors, tal i com estiguin, i disposar-ne la setmana del 25 de novembre. Es d'esperar que no només se'n disposarà, sinó que també es faran públics, així com també es faran públics els terminis esperats de renovació de les dades.

Aquest serà el moment de iniciar un debat, bàsicament, sobre dues coses:

1 - Que tal funciona el sistema d'informació de que ens hem dotat: suficient, insuficient, falten o sobren coses (o les dues). Es tracta d'un debat purament instrumental, que es de esperar que no ens distregui massa del que és realment important, que és el punt següent. Això no vol dir que no calgui fer propostes per tal de millorar aquest instrument que, segur, a la primera no serà allò que es diu perfecte.2 - Que tal estem en relació amb nosaltres mateixos fa un temps, i amb altres poblacions amb les que tingui sentit comparar-se. A partir d'ací, la feina de la Comissió de Seguiment ja pot ser una altre, ben interessant: contribuir a elaborar, proposar i/o fer el seguiment dels plans d'acció que es de esperar que es plantegin a partir de l'avaluació més o menys crítica dels resultats assolits.

El que ens haguem centrat en aquest punt , que creiem crític, no vol dir que la Oficina sostenible no estigui fent altres coses. En particular, la Oficina es planteja millorar el tema de la comunicació amb els ciutadans, via els mitjans i per medi d'actes organitzats en col·laboració amb altres entitats. Us anirem tenint puntualment informats. Queda també pendent un monogràfic sobre mobilitat.

Josep Julià
Fundació Sant Cugat

divendres, 17 d’octubre del 2008

Comerciants i veïns es senten humiliats per l'Ajuntament de Sant Cugat

Les primeres impressions de la reunió que van mantenir responsables de l'Ajuntament de Sant Cugat, encapçalats per la regidora Marta Subirà, i comerciants i veïns afectats per les polèmiques obres de Can Quitèria, són totalment decebedores. Veïns i comerciants han manifestat a Eleminds la seva indignació davant l'actitud prepotent del consistori i la intenció d'aquest de desviar l'atenció del tema principal, que és fer les obres sense consens i amb nocturnitat, amb el tema dels tickets o vals del parking.
Els comerciants de la zona, que ja han vist, i sensiblement, decrementar el seu volum de vendes a causa de les obres i la molt menor afluència de públic a causa de les mateixes, temen haver de tancar en el futur gràcies al seu Ajuntament, que té previst continuar la modificació viària dels voltants properament, fent el caos circulatori encara més gros. Aquests continuaran reunint-se i promovent accions contra la política del consistori en la zona de Can Quitèria.
Aquests veïns i comerciants fan una crida a l'oposició de la ciutat perquè es posicioni clarament contra unes obres que no compten amb el suport dels afectats i que van ser fetes sense el seu consentiment. Properament, Eleminds us anirà informant de més informacions confidencials sobre aquest assumpte.

Toni Rabascall
Per més informació, fer clic aquí.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Una altra irregularitat, i van .....

Amb quina aigua rega el camp Club de Golf Sant Cugat?

El passat 27 d'agost el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava un anunci de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) pel qual se sotmetia a informació pública la sol·licitud de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès per a l'autorització d'abocament de les aigües residuals de la urbanització Costa del Golf al torrent de Llaceres, al peu del Parc de Collserola, torrent que transcorre per la Torre Negra.

Primera sorpresa. En quines condicions fou aprovada aquesta urbanització els anys 90 si encara s'ha de tramitar aquesta autorització?
Si més no, l'ajuntament de Sant Cugat del Vallès, la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona i l'ACA (la successora de la Junta de Sanejament) han de respondre aquesta pregunta.

En consultar l'expedient d'autorització d'abocament constatem que la solució proposada per l'ajuntament i informada favorablement per l'ACA considera la urbanització Costa del Golf com un nucli urbà inferior a 2.000 habitants, talment com si estigués completament aïllada enmig de la regió metropolitana de Barcelona. Recordem que amb dades del 2007 Sant Cugat té 74.345 habitants.

Segona sorpresa. Aquesta consideració de població de menys de 2.000 habitants permet proposar uns paràmetres d'abocament que no s'adapten a la Directiva Marc de l'Aigua ni a la Directiva 91/271/CEE sobre el tractament d'aigües residuals urbanes.
Ajuntament i ACA ens poden explicar quin criteri utilitzen per a determinar que la urbanització no forma part de la trama urbana de Sant Cugat?


En analitzar la sol·licitud i buscar solucions alternatives a l'abocament sol·licitat descobrim que el Club de Golf Sant Cugat està tramitant des del 2002 una concessió d'aigua per a regar les seves instal·lacions, que foren dissenyades i construïdes el 1917.

Tercera sorpresa. El Club de Golf Sant Cugat no té cap concessió d'aigües per a regar les seves instal·lacions.
Com està regant? Amb aigua de pluja només? Amb el suport de la xarxa d'aigua potable? Amb aigua de pous no legalitzats?
Mentre hi ha hagut vigent el decret de Sequera i les mesures excepcionals, alguna administració ha mirat com regava el golf mentre els ciutadans feien cas de les recomanacions d'estalvi? Qui els ha estat subministrant aigua?
Ajuntament, ACA, l'empresa distribuïdora d'aigua a Sant Cugat ens haurien de poder respondre aquestes preguntes i què han estat fent des del 1917.

És evident que exigim respostes convincents per part de les administracions, a més que obrin els expedients informatius i sancionadors necessaris. I també solucions, que han de passar pel tancament provisional del camp de golf si és necessari.

L'ACA està a punt d'aprovar el Programa de Reutilització d'Aigua a Catalunya, i té uns criteris per a la tramitació, resolució i informe dels procediments administratius de concessió d'aigües per reg d'instal·lacions esportives, aprovats pel Consell d'Administració el 7 d'abril de 2005.

Fan la feina o l'hem de fer nosaltres?

Les administracions es guanyen la credibilitat exercint les competències que tenen atribuïdes i exercitant-les. Si ho fan de manera arbitrària, són parcials. Si ho fan de manera equitativa, són democràtiques.

Sovint s'atribueix als moviments ecologistes una intolerància que no ens és pròpia. Ara estem fent un exercici de responsabilitat social denunciant aquesta situació i actuació parcial de les administracions. Denunciem, de fet, que les administracions no segueixen les normes que elles mateixes estableixen.

La responsabilitat social és també una exigència per les administracions (hauria de ser un dels seus objectius). I pel Club de Golf Sant Cugat també.


ADENC-EdC, Assemblea de Joves de Sant Cugat, Grup de Natura del Club Muntanyenc Sant
Cugat, CUP-Sant Cugat, ERC Sant Cugat, ICV Sant Cugat i PSC Sant Cugat
El Vallès, 9 d'octubre de 2008

Més informació: Toni Altaió i Morral -- Oficina Tècnica de l'ADENC
937171887 655179694 -- taltaio@adenc.cat

Sobre equipaments i participació

En l’editorial del número 54 em vaig referir al Pla d’equipaments, que aleshores encara era en una fase incipient pel que fa al seu coneixement públic. I fa pocs dies m’hi he tornat a referir en un escrit al Fòrum Sant Cugat. En aquest article em proposo seguir reflexionant sobre aquest tema i, de pas, matisar les meves afirmacions forumistes, fetes amb menys informació de les que disposo en aquests moments.

Qualsevol procés participatiu, com el que ens ocupa, està supeditat a dues dinàmiques o voluntats: la de l’Administració (en aquest cas l’Ajuntament) i la del teixit associatiu (entenent per això el conjunt d’entitats i associacions existents, sense entrar aquí en si constitueixen realment un teixit associatiu o no, aquesta és una altra discussió). A partir de les característiques del procés santcugantec, vull reflexionar sobre els inconvenients o problemes amb els quals topen processos d’aquest tipus.

Comencem pels problemes originats per l’actuació de l’Ajuntament. Es fa difícil pensar que un procés participatiu sobre un tema com el del pla d’equipaments pugui ser abordat (i resolt) amb encert si es parteixen de bases tan febles: una diagnosi deficient i insuficient, elements i suports de difusió del Pla complexos i de difícil maneig, insuficiències metodològiques (a destacar: no organització de debats sectorials i tallers participatius de duració minúscula) i manca de lideratge per part de l’equip de govern en tot el procés. I vull referir-me especialment a aquest darrer aspecte. No es pot pretendre que un Pla d’equipaments sorgeixi a partir de la pluja d’idees d’un conjunt de persones, per interessades i informades que estiguin. No és possible si aquestes no disposen d’una proposta de pla articulat. S’entén que un procés participatiu ha de servir per canviar la proposta inicial, per enriquir-la i/o impugnar-ne una part; però no es pot pretendre que això es faci si la ciutadania no disposa de tota la informació i, sobretot, d’una visió global de l’objectiu proposat i del context en el qual s’haurà de fer realitat. Dues qüestions en aquest sentit. Com es pot discutir un Pla d’equipaments sense relacionar-lo amb la filosofia municipal sobre la construcció de ciutat i la seva gestió? Amb altres paraules, com pot ser que en aquest procés no s’hagi posat sobre la taula de debat la recent proposta de l’equip de govern basat en el concepte de “mapa de ciutat” i les seves derivacions? Una altra qüestió: és possible un debat seriós sobre el tema sense referir-se a l’actual crisi econòmica i les seves previsions, sobretot les d’ordre demogràfic? De què servirà fer una llarga llista d’equipaments, si després no som capaços de finançar-los? En definitiva, correm el risc de convertir el procés participatiu en un mer exercici reivindicatiu. I, francament, hauria de ser quelcom més. En tot cas, un Pla d’equipaments hauria d’anar molt més enllà d’un llistat de coses a fer.

I què podem dir de la participació i les possibilitats del teixit associatiu? No vull ser tan contundent com vaig ser en el meu escrit forumista, però tinc la impressió que la participació d’entitats i associacions no ha estat ben enfocada, si més no ha tingut deficiències importants. És cert que s’ha convocat, i per dues vegades, les entitats a participar en aquest procés. Però he notat a mancar un tractament més específic. No es pot posar a la mateixa altura la participació a títol individual (i ho dic amb tots els respectes per a tot ciutadà), que la de les entitats i associacions. És evident que aquestes tenen deficiències i que algunes de fet són més virtuals que altra cosa, però constitueixen l’àmbit de participació (i reflexió) ciutadana per excel.lència. I, a més, en molts casos són les que millor coneixen les necessitats socials en determinats àmbits. En definitiva, el teixit associatiu és una escola de democràcia, un element fonamental de generació de cohesió social i territorial i, a més, subministrador de serveis importants. Cal mimar-lo, doncs. Però, naturalment, per ser un interlocutor respectat i tingut en compte, cal que el teixit associatiu sigui realment existent. Un teixit no és un amuntegament de fils, sinó un entrecreuament entre aquests per produir un producte diferent. Crec que s’haurà entès el que vull dir. En tot cas, és un tema que podem seguir discutint en el futur.

En les properes setmanes es produiran esdeveniments que poden incidir en els aspectes sobre els quals he reflexionat. Per una part, cal ressenyar el seminari sobre “Eines i recursos per al teixit associatiu” que es va iniciar el proppassat dia 8 a l’Ateneu Santcugatenc, hi ha previstes tres sessions de diagnòstic i tres de propostes. Caldrà veure que som capaços de “parir” entre tots. Per altra part, la Festa de Tardor d’enguany s’ha proposat posar al bell mig de la Festa el tema del Pla d’equipaments: lema, manifest i debat. El debat del 8 de novembre, que organitza la Fundació, serà sense dubte un bon moment per reflexionar sobre totes aquestes qüestions. En definitiva, a mitjan o finals de novembre estarem en condicions de fer un balanç de tot plegat: sabrem què ha donat de si el procés participatiu i haurem palpat una mica més l’estat del nostre teixit associatiu.

Jordi Casas
Fundació Sant Cugat

dimarts, 30 de setembre del 2008

Una altra història de contribucions i ningú assumeix responsabilitats

CARTA OBERTA AL TINENT D’ALCALDE RESPONSABLE DE L’ÀREA D’ECONOMIA I ORGANITZACIÓ, RESPECTE A LES CONTRIBUCIONS ESPECIALS DEL SECTOR 2-5 DE LA FLORESTA

La Floresta, 28 de setembre de 2008


Sr. Jordi Joly:

Durant aquests 6 llargs anys que ha durat el nostre plet contra l’Ajuntament, per les Contribucions Especials, he optat per mantenir-me en silenci, limitant-me a la meva actuació professional com Advocat defensor dels propietaris recurrents, malgrat que, la meva qualitat de President de l’Associació Administrativa de Contribuents m’hagués exigit, tal vegada, una actuació pública més contundent.

Com treballador del Sector Públic em molestem força actuacions que desprestigiïn les Institucions. Crec, però, que la gravetat de les seves darreres manifestacions, de les quals es fa ressò, a tota plana, l’últim número del Diari de Sant Cugat (Divendres, 26 de setembre del 2008), en el sentit que la seva Àrea té la intenció de tornar a girar les contribucions especials al sector 2-5 de la Floresta, - declarades nul·les de ple dret per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -, perquè, dieu, l’Ajuntament té l’obligació i el dret a cobrar-les, m’obliguen, per evitar nous plets, a fer-li les consideracions següents:

1. Hom pot arribar a comprendre que a l’Equip de Govern li sigui dolorosa la Sentència. M’adono perfectament que una sentència que declara la nul·litat de ple dret d’uns actes administratius és una desaprovació gravíssima de l’actuació administrativa. És una declaració pública judicial que l’Administració Pública – en aquest cas, l’Ajuntament de Sant Cugat - ha actuat amb un menyspreu total de l’obligació que l’imposa la Constitució, de submissió plena de la seva actuació a la llei i al dret. És a dir, en llenguatge popular, s’ha passat pel forro l’ordenament jurídic.

Sentències que declarin la nul·litat de ple dret d’actes administratius no s’obtenen gaire dels Tribunals, i, doncs, puc comprendre la incomoditat i la vergonya de l’Equip de Govern, sobretot quan totes les Contribucions Especials de l’any 2002 (Mirasol i La Floresta) han estat anul·lades pels Tribunals.

2. El que ja no es pot entendre són les seves manifestacions. Com sembla que ningú ho fa, em prenc la llibertat de recordar-vos que:

a) Les sentències judicials són, per mandat constitucional, de compliment obligatori i en els seus propis termes.

b) La declaració, per Sentència ferma, de nul·litat de ple dret del Projecte d’Urbanització i dels Acords d’Imposició de les Contribucions Especials comporta l’obligació legal, imperativa i inexcusable, de l’Ajuntament de, en execució de la sentència, declarar d’ofici nul·les de ple dret les liquidacions tributàries girades i, en conseqüència, retornar els diners pagats, amb els interessos legals, i les garanties prestades, amb les despeses generades.

c) La Llei atorga el termini de dos mesos, comptadors des de la comunicació de la fermesa de la sentència, per tal que l’Administració l’executi, termini que ja ha transcorregut amb escreix, sense que haguem rebut ni un cèntim.

d) No existeix cap possibilitat legal de tornar a girar les contribucions especials per l’obra executada. Si, d’una banda, els acords declarats nuls de ple dret no són susceptibles de convalidació i no poden tenir cap efecte; de l’altra, no existeix, tampoc, possibilitat legal d’un nou Acord d’Imposició de Contribucions Especials – ni tampoc de Quotes Urbanístiques – per finançar una obra ja executada. Qualsevol acte administratiu, en aquest sentit, haurà d’ésser previ a l’inici de les obres i, doncs, impossible en el nostre cas, llevat que a la prepotència amb que l’Equip de Govern ha gestionat el tema de les Contribucions Especials s’ajunti, ara, la potència màgica de fer desaparèixer els 6 anys transcorreguts i la urbanització realitzada. (Perdoneu-me la ironia).

e) Són nuls de ple dret, per disposició expressa de la Llei, els actes administratius contraris als pronunciaments de les sentències que es dictin amb la finalitat d’eludir el seu compliment.

f) I que el Codi Penal tipifica com a delicte de prevaricació l’actuació de l’autoritat o funcionari públic que dicti una resolució arbitrària en assumpte administratiu sabent que és injusta.

3. Sr. Tinent d’Alcalde: Com advocat que he portat la defensa jurídica dels propietaris que han optat per no doblegar el cap a la prepotència de l’Ajuntament, em sento orgullós. He defensat gratuïtament els drets d’uns ciutadans que el seu Ajuntament no va voler respectar. Em sento ben compensat per la victòria. Ara bé, com a contribuent i veí de Sant Cugat, em dol que, per culpa de la incompetència dels Gestors Públics, la Tresoreria Municipal es vegi privada d’uns ingressos necessaris per la prestació dels serveis públics. No és, però, responsabilitat dels ciutadans que hem defensat els nostres drets, sinó de l’Equip de Govern de l’Ajuntament. A ells s’haurà de demanar la responsabilitat. Si estiguéssim al Japó, l’Alcalde hagués presentat la seva dimissió immediata, però a Catalunya, malauradament, aquesta ètica democràtica no ha arribat, encara. Llàstima per a la veritable democràcia.

Atentament

José Augusto Ribeiro Duarte

President de l’Associació Administrativa de Contribuents del Sector 2-5 de La Floresta i Apoderat dels 87 propietaris recurrents.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Recuperem els noms catalans... també a Sant Cugat

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) l’any 2006 els noms més posats entre els nadons de sexe masculí que van néixer a Catalunya van ser Marc, Àlex, Pau, Pol, Arnau i David –seguint aquest ordre–. Entre les nenes, Laia, Carla, Lucía, Júlia, Maria i Paula. Fins aquí res a dir, la gran majoria de noms que consten en aquesta llista són catalans i ben macos, però quan es passeja per les ciutats i es sent una mare, pare o cangur cridant a un nen petit pel seu nom, dóna la sensació que aquesta llista canviarà en no massa temps.
Es pot argumentar que aquest canvi a la llista de noms posat als nadons catalans canviarà perquè els immigrants no acostumen a posar noms catalans als seus fills. I no negaré que aquest factor hi incidirà, i molt. Però també és veritat que darrerament he observat, i ho he corroborat amb diferents companys, certa tendència posar noms estrangers o ‘exòtics’. Com he repetit en més d’una ocasió, la persona que es pretén cool vol tenir un cert aire de distinció i suposo que posar-li al seu fill Maria o Joan li sembla massa ‘normal’ i potser fins i tot vulgar.
Avui passejant pels carrers de qualsevol ciutat catalana sentim noms com Sasha, Lucca, Audrey, Helga, René, Odila, Nekane, Samantha, Joe, etc… I una infinitat de noms més d’aquells que t’has d’ajupir i posar-te a cau d’orella dels progenitors de la criatura perquè te’l tornin a dir i el puguis entendre.
També és veritat, però, que ara també s’han tornat a posar noms catalans tradicionals perquè sembla que es porta. Així que estaria molt bé fer una unificació de criteris cools i decantar-nos cap als noms catalans, siguin arcaics o moderns. En tenim molts i molt macos i els hem d’aprofitar. Està molt bé anar pel carrer i sentir com criden a un Octavi, una Dolors, un Armand…

Laura Ruano
El Singular Digital

divendres, 26 de setembre del 2008

El claustre del Monestir

Les II Jornades de comunicació Ramon Barnils han tornat a posar en evidència l'ús indiscriminat del claustre del monestir com espai polivalent apte per a qualsevol tipus d’acte ciutadà, genèricament cultural. És prou notori que en bona part hem superat aquelles absolutes mancances d’equipaments públics que patia la ciutat, fa trenta anys, quan el monestir era l’única opció possible i, en conseqüència, l’ase de tots els cops. La Casa de Cultura, l’Auditori, el Casal de Torreblanca, la fàbrica Aymat, han proporcionat alternatives que haurien de permetre que l’antic cenobi es refermés en el seu rol de monument nacional i transcendís l’àmbit estrictament local per a projectar-se al país i esdevenir un dels grans edificis de Catalunya. Com, Poblet, Santes Creus o Sant Pere Rodes, per citar alguns exemples. Fa molts anys que els francesos, anglesos i altres països europeus han descobert com aquesta potenciació del patrimoni local acaba revertint en benefici de la ciutat i ajuda a col·locar-la en el mapa dels grans referents culturals. Per ara no és el nostre cas.

Seguim ancorats en una visió curta de mires, localista, basada en la utilitat immediata, en una pretesa democratització de la seva accessibilitat que, en lloc de refermar i enaltir el monument, el dissolt en la trama urbana, segmentant la seva unitat, deixant indefinits els límits, amb parts públiques absolutament abandonades. Quants anys fa que no s’ha replantat un arbre mort al passeig dels plàtans? Com és possible que aquell tub de desguàs que es va posar provisional per 3 mesos l’any 1992, el 2008 segueixi abocant l’aigua de pluja al mig d’un passeig de vianants? Com es permet que l'esplanada annexa a la Casa de Cultura, on juguen infants i passen mares amb cotxets de criatures es converteixi cada dia en una zona d’aparcament salvatge, per estalviar-se els dinerons que costa la zona blava o el pàrquing públic que es troba a menys de 100 m? No seguim, perquè segurament aquest no és el moment ni el lloc per enumerar un memorial de greuges, pendent des de fa massa temps.

El monestir ha esdevingut una mena de mite taumaturg, que prestigia els actes que se celebren en ell, com si en altre indret més adequat no tinguessin la mateixa potència, entitat i carisma. Per un artista no és el mateix afegir al seu particular currículum que ha exposat al claustre, que a la sala municipal que hi ha en front, tot i que les condicions objectives d’aquesta darrera siguin molt superiors i que per ella passi un major nombre de visitants. Això ens ha esllavissat vers una banalització preocupant: tant serveix per un tast de vins, com per una obra de teatre, un concert de música de cambra, donar un premi o per exhibir els treballs d’uns estudiants. La celebració en ell de les citades jornades s’inscriu dins aquesta mena de desori que, amb l’excusa de ser la seu del museu, és considera un equipament públic que serveix per acollir qualsevol cosa, sense reunir, objectivament, els requisits necessaris, ni tenir en compte el cost que suposa haver de muntar i desmuntar cada vegada una infraestructura efímera, ni el risc que implica la seva manipulació dins el recinte, ni els danys involuntaris que poden produir les aglomeracions de públic.

El jardí del claustre ha esdevingut l’espai paradigmàtic per a les celebracions que es volen fer a l’aire lliure. Però, no pas per la importància i bellesa del recinte, que en tot cas és un plus afegit, sinó precisament perquè es tracta d’un indret d’entrada controlada. En aquest sentit estem retrocedint en la concepció de monument nacional. I justament perquè és a l’aire lliure, les vicissituds meteorològiques poden sabotejar un acte, com succeí divendres a la nit i haver de patir la improvisació de traslladar-lo del pati a la galeria, la manca d’espai suficient per la gent que va assistir-hi, els cants del casament que s’estava celebrant a l’església com a música de fons a la conferència magistral, el brogit de la pluja que s’imposà a la megafonia i impedint escoltar als ponents de la taula rodona. Estem realment segurs que era el lloc més indicat per un acte com aquest? Perquè si les raons són simbòliques d’identificació ciutadana, és una qüestió a debatre, però si és perquè no existeixen alternatives, aleshores es tracta d’un problema preocupant. Com sigui, discutir d’aquesta qüestió ha de ser una de les aportacions que des de l’àmbit de la cultura cal fer al Pla d’Equipaments, plantejar-se seriosament el Monestir en tant que monument nacional i la seva projecció de país.

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat

dimarts, 23 de setembre del 2008

Indignaciò entre els veïns de Can Mora per les obres de Can Quitéria

Vam assistir amb estupor dies enrere a unes poc habituals accelerades obres de remodelació de la pavimentació de la Rambla Can Mora, el nostre carrer, que l’han convertit en una pista doble, de carril bici, en un costat, i en una zona de càrrega i descàrrega, en l’altre costat.
Desapareix així la anterior zona blava, que encara permetia aparcar a qui per diferents motius necessités venir a aquesta zona i deixar el cotxe al carrer temporalment.
Davant d’aquest abús d’autoritat, realitzat gairebé amb nocturnitat, sense consulta prèvia amb els damnificats, conculcant els seus drets en descarat benefici d’una empresa privada (el pàrquing soterrani de Can Quitèria, que per més inri, se’ns aclareix en maldestre confessió de l’ajuntament per carta, que aquest ha sufragat les despeses de l’obra), considerem que l’assumpte fa molta pudor, i volem manifestar la nostra indignada repulsa, sense voler abandonar la defensa dels nostres drets en instància judicial superior, si fos precís.
En aquest tram del carrer, hi ha edificis ocupats des de fa molt de temps, i vastament, per habitatges, restaurants, supermercats, perruqueries, immobiliàries, papereries i altres negocis, necessitats tots d’una àrea, per petita que aquesta fos, per estacionar temporalment els vehicles de clients i proveïdors. La seva mancança actual repercutirà en perjudicis importants a tots els seus propietaris.
Molts de nosaltres tenim fills que viuen fora de Sant Cugat i que normalment ens visiten amb les seves parelles i nens. Amb l’actual dificultat d’aparcament, les seves visites començaran a escassejar, fantàstic!
Tot, en benefici del pàrquing soterrani, que va malament a causa dels seus alts preus... Des de quan un ajuntament democràtic actua com cap de vendes d’una entitat privada en contra dels interessos generals dels contribuents? O millor dit, a canvi de què, o de quant?
A més a més, en el tema tècnic, demostren vostès una total inèpcia, tot creant una doble mà al carrer Viñolas, al costat del col·legi, on es forma un perillós embut cap a la boca del pàrquing, quan hagués estat suficient haver senyalitzat l’entrada existent pel carrer Sant Jordi des de Rambla Ribatallada, en un sol sentit amb semàfor ja existent. Sense oblidar la possibilitat de soterrar la recollida d’escombraries que, per cert, redundaria en una millora real de la via.
En fi, volem una rectificació de la nova ordenació viària de la Rambla Can Mora, i que es restitueixi la possibilitat d’estacionament anterior, deixant el maquillatge elitista del carril bici per a avingudes àmplies, com la Rambla del Celler i altres, on no es perjudica el trànsit rodat, ja de per sí complicat en el nostre carrer. Esperem la seva ràpida resposta, abans de començar a contactar amb altres fòrums, potser judicials, que complicarien les coses.

Eleminds
Yon i altres veins sotasignants

divendres, 19 de setembre del 2008

La Floresta no és Catalunya ?

El passat 25 de juliol, per mitjà d'una carta al Diari de Sant Cugat –publicada també al diari Avui–, la senyora Rosa Ballonga va denunciar que havia anat amb els seus fills a la piscina de la Floresta i que havia quedat sorpresa en veure que tots els rètols estaven escrits en espanyol. "Vaig preguntar al personal de la piscina quins n'eren el motius –diu la senyora Ballonga- i em van dir que tenien ordres de direcció de fer-ho en castellà, ja que hi ha força estrangers que no entenen el català". I aleshores es preguntava: "Si la Generalitat obliga els comerços a retolar en català, com és que una piscina municipal pot fer-ho en castellà?".
És una bona pregunta. I com que no ha estat contestada per la direcció de la piscina, ni pel regidor d'Esports, Xavier Amador, la faig jo formalment des d'aquí: com és que l'Ajuntament ha infringit l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que estableix que tant la senyalització i els cartells d'informació general com les ofertes de serveis dels establiments oberts al públic han de respectar la llengua catalana? I com és que quan una ciutadana ho ha denunciat s'ha vist menystinguda com si no fos ningú? No mereix un respecte, aquesta persona? Tant costa ser educat i respondre la seva queixa a través d'aquest mateix diari? Que hi hagi estrangers a la piscina no és cap excusa per incomplir la llei.
Com s'assabentaran que el català és la llengua pròpia de Catalunya, si no la veuen enlloc? Quin interès tindran a aprendre-la, si fins i tot els mateixos catalans en prescindim? No estan escolaritzats em català els fills dels estrangers que van a la piscina? Ser estranger no vol dir ser idiota, i si els catalans, quan anem a Holanda, aprenem que Den Haag vol dir l'Haia, els estrangers que vénen a Catalunya també aprenen que no fumeu vol dir no smoking.

Victor Alexandre

dissabte, 13 de setembre del 2008

Liquidant burocrácia, posi-ho per escrit

El dia 23 d’octubre de 2007 va ser el primer dia que vaig posar els peus al nou ajuntament de Sant Cugat. Volíem fer una xerrada, i necessitàvem alguna cosa. Havíem de passar pel registre i entregar la instància corresponent, tot i haver concertat la necessitat per telèfon. Un bon amic em va ensenyar que la millor manera d’expressar malestar front la burocràcia és generar-ne més, perquè així qui la pateix n’és conscient i potser es qüestiona alguna cosa, o si més no com cantaven els Kortatu “aunque esté todo perdido, siempre queda el molestar”.
El 23 d’octubre vaig entrar una segona instància: volia rebre la còpia més recent de la liquidació del pressupost municipal, la del 2006. A la liquidació del pressupost s’hi reflecteix la despesa real (sovint acumulada a la prevista) i altres detalls de la gestió econòmica. Són un munt de pàgines, algunes mal fotocopiades i si el demaneu us l’envien enquadernat per correu. Tinc la del 2005 i a finals del 2007 pensava que trigarien com l’altre cop, un parell de mesos.
Avui, 3 de juny de 2008 necessitava una còpia del mapa del solar on hi ha la casa on visc. La necessito perquè la demana SOREA, perquè al web del Institut Cartogràfic de Catalunya hi ha mapes de sobres. Primer he anat a l’antic edifici del carrer 2 de maig, i els serveis d’urbanisme ja no hi són. Altre cop el numeret i la cua de la burocràcia de la casa gran. Després d’agafar el número, i esperar torn, he recordat que no m’havien enviat la còpia de la liquidació que vaig demanar fa més de 6 mesos. He agafat un altre número (no es confongués l’administrat entre serveis urbanístics i atenció ciutadana) i l’he reclamat. M’han buscat a la base de dades, i sí, la màquina diu que vostè no diu mentides. Llavors la persona que m’atenia, ha començat a fer trucades.
Al final m’ha dit que una persona responsable d’economia trucaria en breu. Després de l’espera han trucat al cubicle 10. De la conversa he pogut deduir que la persona que trucava, a més ens veia. Volien el meu telèfon, per explicar-me "personalment" què passava, per explicar-me el motiu del retard en l’entrega d’un document, que és públic, i que no hi ha cap inconvenient en acceptar-lo en format digital. No els he donat el meu telèfon: que ho posin per escrit.
Aprofitant que som a mitjans de 2008, avui, he entrat una instància demanant la liquidació del pressupost de 2007, que em sembla haver llegit que ja l’han consensuat, vaja estratagemes per camuflar el deute estructural. Això és burocràcia: et faig esperar el que calgui mentre et vigilo i em gasto els teus calers.
ah! i no t’oblidis de pagar els impostos chato.......

Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat

dijous, 4 de setembre del 2008

Recoder i la zona blava

Els comptes de l'Ajuntament, amb la promoció immobiliària sota mínims i les ciutats fantasma de la ciutat com a paradigma de la ciència ficció del segle XXI a casa nostra, han de ser un poema. Per això el nostre estimat alcalde i el seu consistori han decidit ampliar la zona blava ara als carrers Martorell, Anselm Clavé, Camí del Colomer, Cristòfor Colom, etc. 77 noves places de pagament que de ben segur han fet molta patxoca als veïns de la zona, que patiran ara una despesa extraordinària que els farà feliços, donada l'actual crisi econòmica.
Em fan molta gràcia les excuses que dóna l'Ajuntament, que assegura que facilitarà l'aparcament als veïns, sobretot de nit. Ah, d'acord. I que es fa per afavorir el petit comerç de la zona. Com en saben de dir mentides, aquesta gent. Per què no diuen la veritat, que també els anirà molt bé per a les arques del consistori, el que recaptin i les multetes que posaran?

Martí Burch

diumenge, 31 d’agost del 2008

Sant Cugat, disseny sense seny

Aquest estiu aprofitant la tranquil·litat i la solitud dels nostres carrers i places durant les vacances, vaig fer una passejada per la nostra vila per poder gaudir-la.
Quan vaig tornar a casa em va envair la sensació de que Sant Cugat havia perdut aquell caliu de poble que molts recordem per convertir-se ara en una ciutat freda.

Es evident que Sant Cugat ha sofert un gran creixement, però això hauria de fer-se amb un “dis(seny)” que combines tres paràmetres: la utilitat, el sentiment del bell i satisfer les necessitats de les persones.
Afegiríem un quart paràmetre molt important en els moments actuals, un cost raonable, ajustat i controlat.

Tinc la sensació que davant de qualsevol nou projecte d’urbanització sempre prima la idea de que Sant Cugat ha de ser “el més .....IN” per continuar alimentant un model que ens portarà a un grau de inpersonalització difícilment reversible.

Uns petits exemples:











Plaça de l’estació de Mira-sol: En menys de dos metres quadrats tenim tres fonts d’aigua de dubtosa estètica i nul·la utilitat ja que l’aigua surt amb tanta pressió que es converteix en un renta -peus.
A més, en el lloc on estan ubicades passa molt poca gent. Quantes fonts ens trobem si anem caminant des de l’estació de Sant Cugat a la plaça del Monestir ?










Ja fa quatre anys es va substituir el monument de Rafael Casanovas per tres planxes de metall rovellat amb un dubtós, jo diria inexistent, gust artístic i que ara serveixen per fer practiques de grafits.
Independentment de l’insult cap a Catalunya, voldria saber de qui va ser la decisió i el seu cost final.











A la Plaça del Rei, al costat del Monestir tenim una zona difícil de definir. Consta d’uns jocs infantils molt “IN” però impersonals i avorrits, un solàrium gratuït i unes petites escultures inexplicables.










La nova Rambla del Celler (com enyorem l’antiga) i nova plaça davant de l’Ajuntament són dos exemples més de fredor.
Els nous bancs (inicialment sols de metall) s’estan recondicionant (per les queixes rebudes) amb tires de fusta tractada per evitar la fredor a l’hivern i l’escalfor a l’estiu. Tothom refusa el seu disseny i la gent gran reclama recolzabraços.
Seguint en temes de disseny avantguardista la darrera moda és posar les plantes dins de gàbies.
Podem afegir el enorme cost i temps que han representat les obres de remodelació i les pèrdues i molèsties que han sofert els comerciants de la zona.


En definitiva, jo demanaria que en qualsevol projecte nou s’apliquessin els següents criteris:

DISSENY: Projecte d’un objecte que s’ha de fabricar, en què es combina la utilitat i l’estètica
UTILITAT: Qualitat d’útil o poder de satisfer necessitats humanes
ESTÈTICA: Relatiu al sentiment del bell, especialment en l’art.
ASSENYAT: Que té seny, que obra amb seny
ECONÒMIC: Que redueix o permet reduir les despeses i que sap estalviar
Font: Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans

Jaume Massanés i Papell