Premis Sant Cugat

S’obre una nova convocatòria dels Premis Ciutat de Sant Cugat. Una iniciativa sortida de la societat civil que, com tantes altres, ha acabat fagocitada per l’administració local. L’omnipresència municipal no és patrimoni exclusiu de les esquerres, com vol fer creure una columnista habitual del Diari SC, i també genera individus febles, cada vegada més consumidors d’actes organitzats des de l’esfera pública, renunciant a allò que distingia al ciutadà grec del que no ho era: la seva participació en la vida política.

Concedir un guardó implica un reconeixement dels mèrits de l’honorat, l’abast del qual no és exactament el mateix si es deu a una decisió d’arrel cívica, sempre limitada als organitzadors i a una reduïda participació popular, o a una determinació de govern, ja que aquesta darrera suposa l’oficialitat de conferir en nom del conjunt de la població. És justament per tal motiu que els premis actuals s’haurien de situar dins el marc més ampli de la diversitat de mostres de l’agraïment públic, des de recordar el nom de l’homenatjat en un carrer o equipament, atorgar el títol de fill adoptiu o predilecte, o concedir-li una medalla. Les bases del premi anual especifiquen que es pot rebre més d’una vegada, i això és bo, perquè significa que la vida segueix i esdevé un estímul de superació. Un dels precandidats d’enguany, per exemple, ja té un gall en les seves vitrines i ara opta per un campanar. El trofeu, doncs, està essencialment adreçat a destacar accions concretes, diferenciant-se clarament dels antics premis especials a una trajectòria de vida, malgrat que alguns dels premis atorgats sembli contradir-ho.

Una ullada a la llista de guardonats en les edicions anteriors mostra com els aniversaris semblen causa suficient per llorejar les entitats o alguna de les seves seccions, molt més que la realització d’actuacions extraordinàries. És clar que a voltes es cau en una certa confusió, paradoxal i endogàmica, i s’acaba premiant organismes públics que depenen de la mateixa administració que els atorga, en base a uns mèrits que en realitat són complir amb la finalitat per la qual foren creats.

Quan als reconeixements personals, els premis específics a la conducta i actitud d’una llarga experiència vital, han estat concedits a vuit homes i a cap dona. Cal preguntar-se si hauria estat igualment valorada la lluita a favors dels discapacitats físics i mentals, en el cas que el protagonista hagués estat un home i no una dona. O, si haurem d’esperar fins el discurs funerari per homenatjar, com cal, a la primera filla de pagesos de la vila, que assolí un títol universitari i sabé encendre la flama de l’art a successives generacions. Potser no ens ha d’estranyar que Atena Dones suspengui activitats en mig d’una general indiferència, sense que ningú proposi un mínim agraïment per la tasca desenvolupada. No es cap casualitat que el Diari de Sant Cugat del dia 5 de desembre es pugui llegir, una al costat de l’altra, la presentació de candidatures per l’edició de 2008 i l'afirmació de la regidora d’Igualtat: “El feminisme, avui dia, no està gaire de moda”. Que no sigui una premonició de malastrugança.

Una darrera qüestió. La nova categoria de premi extraordinari, que es reserva l’alcalde, ha generat un cert grau de perplexitat, sobretot, perquè en les tres darreres edicions, s’ha concedit a ens jurídics, com si de sobte haguessin deixat d’existir les persones amb mereixements suficients. Tal volta seria convenient dividir-lo en dues categories, la d’entitats i la individual. I sobretot insistir que la ciutat té un deute de reconeixement en vers els membres del menystingut col·lectiu femení, que, a fi de comptes, representa entorn el 50 % de la població. Caldrà esperar que l’alcalde sigui una dona?

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat