Recoder, la fullaraca i les inundacions

Ja fa uns anys que el nostre estimat alcalde -que ho deixarà de ser d’aquí a poc i que ja fa temps que té el cap posat en altres temes, es veu-, ens va prometre, a mi i a altres comerciants de la zona de Can Quitèria, arran de la darrera obra de remodelació del carrer Sant Jordi i rodalies -zona on s’ha legislat sempre a esquenes dels veïns i comerciants, i a favor d’altres interessos particulars- que s’asseguraria que, cada tardor, la neteja de la fullaraca i brutícia del clavegueram de la zona de la carretera de l’Arrabassada i la Rambla Ribatallada es faria correctament, per evitar inundacions com les que hem tornat a patir fa uns dies.

Doncs bé, només han estat paraules, i no fets. Com mostren les fotografies que hem realitzat, la deficient neteja ha provocat de nou l’embossament immediat de les clavegueres en caure la pluja forta i la inundació de diversos locals comercials, aparcaments, habitatges, etc. Si el servei municipal de neteja hagués fet bé la seva feina, ara no parlaríem de pèrdues molt quantioses a nivell econòmic.

Però suposo que l’Ajuntament ja no té diners a caixa i ens toca pagar, un altre cop, les conseqüències als pobres comerciants i ciutadans. Ara bé, col•locar prou cotxes patrulla per posar multes i anar fent calaix, això sí és actuar amb immediatesa i amb efectivitat.

Antoni Rabascall Martínez, Mobles Majik.

El meu Sant Cugat

No us en parlaré de la sentència del Constitucional que no em pertoca, sinó de Sant Cugat del que m’agradaria afegir a mes de tot el que te de bo i que tampoc em pertoca a mi, sinó a l’Ajuntament.

Que tingués una bona parada de taxis on els taxistes, en espera, poguessin seure, com Déu mana, en un banc fent tertúlia i no sobre els testos de ferro forjat esclafant les flors, puguin anar al bany i prendre un refresc.

Que tingués una bona parada d’autobusos i que a la de Safareig, també els viatgers poguessin seure mentre s’esperen i que hi hagués una marquesina per guarir-se del sol i de la pluja.

Que els autobusos paressin obligatòriament i sempre a cadascuna de les parades per facilitar pujar o baixar amb tranquil·litat sabent que es podrà fer sense angunies innecessàries.

Que els ciclistes tinguessin cura i respecte als vianants mentre tinguin autoritzat circular pels mateixos espais i poder badar sense riscos.

Que els sorolls a la via pública es reduïssin a nivells de països civilitzats, deixant la nostre dita cultura mediterrània de l’esbarjo per altres manifestacions mes culturals i educades.

Poder veure una font i no per beure, sinó per contemplar-la, escoltant l’aigua que raja. M’agradaria una autoritat mes atenta, sol·lícita, educada i mes pròxima al ciutadà.

Que cada cosa que un ciutadà vol fer fora de casa seva, en l’espai públic, no hagi d’estar controlat, vigilat, ordenat i penalitzat per una ordenança.

Que la gent fos mes respectuosa cap als seus veïns i la propietat pública.

Que Déu ho faci possible.

Penso que si no encenc una espelma per aconseguir-ho i ens donin la volta com un mitjó, com Déu mana, ningú em farà cap cas i tot plegat seguirà igual. Què Déu no ho vulgui i ens guardi d’haver-nos de plànyer un altra vegada!

Jaume Clavell

Síndic de Greuges de Sant Cugat del Vallès.

Publicat al Diari de Sant Cugat

Gestionar la ciutat sense creixement

Benvolgudes i benvolguts,

Fundació Sant Cugat ha organitzat un cicle de Tertúlies Sàvies, en tenim dues de preparades i estudiem la possibilitat de fer-ne una tercera, que hem titulat "Gestionar la ciutat sense creixement". El calendari és el següent:

* 19 de maig: La gestió de la ciutat en temps d'austeritat. A càrrec de Lucio Villasol, coordinador de l'àrea de govern de l'Ajuntament de Terrassa

* 16 de juny: Una ciutat sense expansió: un projecte econòmic sostenible. A càrrec d'Ivan Muñiz, professor del Departament d'Economia Aplicada de la UAB

Les dues xerrades es faran a la Casa de Cultura, a partir deles 20h.

En propers mails anirem recordant la seva celebració.

Volem expressar que aquest cicle pot consitiuir un bon moment perquè les esquerres locals comparteixin tertúlia, reflexions i conclusions i apartir d'aquí... Se'ns va fer una crida a jugar un paper en aquest procés, nosaltres ja vam contestar que no és la nostra funció posar d'acord els partits, però oferim aquesta plataforma de debat perquè la utilitzin si els hi sembla pertinent. Queda dit.

Salut i bon treball

Jordi Casas
Secretari de Fundació Sant Cugat

La unitat de les esquerres: per què i per a què

El 13 de març Ferran Villaseñor, primer secretari del PSC, publicava un escrit al Diari de Sant Cugat titulat “Del postrecoderisme a la unió de les esquerres”, en el qual apostava per una entesa entre les forces d’esquerra locals. Uns dies abans havien sortit publicades les declaracions de Joan Calderón, president d’ICV, en el sentit que aquesta formació en la seva darrera assemblea havia apostat per iniciar contactes per obrir una perspectiva que podia acabar en una candidatura unitària. Una setmana després, tant Àlvar Roda, regidor del PSC, com Raül Grangé, portaveu del grup municipal d’ERC, es referien al tema; el primer en un article titulat “Sant Cugat es mereix un govern d’esquerres” i el segon en un altre que porta per títol “Post-Recoderisme no vol dir postnacionalisme”.

Evidentment, els missatges subjacents a cada un dels articles o declaracions no són els mateixos. D’antuvi cal dir que Villaseñor proposava que en aquest procés hi jugués un paper important la societat civil organitzada i apel.lava a la intervenció de la Fundació Sant Cugat i/o la Federació d’AAVV. Pel que fa a la Fundació, aquesta en la darrere Junta acordà respondre en el sentit que no li correspon a ella activar aquest procés, la seva voluntat de pluralitat, entre altres coses, li ho impedeix. I així s’ha fet arribar al proposant. Una altra cosa és que les activitats de la Fundació puguin servir de lloc d’encontre entre les diferents forces polítiques i, a partir d’aquí, aquestes acordin aprofundir en les seves relacions i obrir un nou escenari d’actuació conjunta.

Jo mateix, uns dies després de les darreres eleccions municipals, vaig “penjar” al Fòrum un article en el qual defensava la necessitat de treballar de cara a una candidatura de totes les esquerres per donar la volta a la situació d’hegemonia de CiU. En aquest article plantejava que això només seria possible si s’endegava una dinàmica que anés més enllà de les estructures orgàniques dels partits polítics. No cal dir que darrera d’aquestes propostes i/o reflexions hi ha l’experiència, que aquí no analitzaré, de la candidatura unitària presentada amb èxit en les eleccions a l’EMD de Valldoreix del 2003 i 2007.

Aquí voldria desenvolupar les idees expressades en aquell escrit del maig de 2007, tot tenint en compte les aportacions posteriors suara esmentades. Ho faré de forma resumida i, per tant, sense les matisacions que, probablement, el tema requereix. Som-hi, doncs.

1.- És evident que el model de ciutat, si és que se’n pot dir així, de CiU impulsat des de 1987 ha tingut un èxit poc discutible i que l’esquerra no ha sabut –o no ha pogut, i probablement és més això que no pas l’altre- presentar una alternativa creïble i engrescadora.

2.- Aquesta manca d’alternativa ha anat acompanyada, i és lògic que hagi estat així, d’estratègies diferents per part de les forces d’esquerra. Uns han optat, com és el cas d’ERC, per estar presents al govern amb CiU, encara que no sempre. I els altres, PSC i ICV, per traçar estratègies que reforcessin el seu perfil polític i electoral. Estratègies que a voltes han coincidit, com foren els acords sobre el futur creixement de la ciutat de principis de 2001 –acord que, curiosament, no signà ERC i, en canvi, l’ha gestionat durant alguns anys des del govern municipal- o han divergit, com ha estat el cas del procés de discussió i votació del darrer pressupost municipal.

3.- Més enllà de la legítima voluntat de cadascuna de les forces de marcar perfil propi, és un fet que això ha estat causa, i conseqüència a la vegada, d’una manca de reflexió conjunta sobre la política municipal, el model de ciutat i les possibles propostes alternatives. No hi ha doncs, una posada en comú de les reflexions que es fan des de cada una d’aquestes forces sobre la realitat local i el seu futur.

4.- Donar la volta a la situació actual, començant per embastar una reflexió global que qüestioni el model de ciutat actual, o almenys les formes de la seva gestió, no és cosa fàcil, ans el contrari. L’esquerra, i el món de la política en general, no va sobrada d’idees. No es pot quedar en la mera crítica, ni pot esdevenir un calc en negatiu del que fan els altres.

5.- Cal doncs, si volem donar la volta a la situació actual o almenys obrir un procés de reflexió que en proposi la possibilitat, que les esquerres iniciïn una dinàmica de discussió, per veure quantes anàlisis sobre la realitat actual comparteixen i quantes propostes de futur són capaces d’elaborar conjuntament. En aquest sentit, em sembla fonamental que es tinguin en compte les següents qüestions:

a) No es pot pretendre fer tabula rasa del passat. Un model d’èxit, un altra cosa és que ens agradi més o menys, no es pot combatre amb la mera desqualificació.
b) Cal que els partits d’esquerra deixin al marge les seves diferències d’àmbit nacional. Estem parlant d’una alternativa per Sant Cugat i no pas d’un acord estratègic nacional que apunti a vint anys vista. En aquest sentit cal dir que l’article de Grangé no aporta, precisament, elements per ser optimista: posar l’eix identitari com a punt de referència no porta enlloc. Per altra part, l’acord d’entesa existent al govern de la Generalitat hauria de constituir un incentiu.
c) Aquest procés, com ja he indicat, hauria d’anar més enllà de les estructures orgàniques dels partits. Fora d’aquests hi ha molta matèria gris. Cal saber implicar els sectors, o les persones, més dinàmiques i compromeses de la societat civil organitzada.
d) Cal impregnar el procés i el possible acord d’esperit institucional. És a dir, cal supeditar els interessos més de partit en favor d’una proposta unitària (en aquest sentit, cal aprendre dels errors de l’actual govern de la Generalitat). I això s’ha de reflectir en tot el procés. Ningú no ha de pretendre convertir-se en pal de paller de la iniciativa. El pes de cadascú s’ha de mesurar per la capacitat d’aportar propostes i liderar el procés.
e) I, per últim, és evident que a dos anys de les properes eleccions municipals no es poden demanar impossibles, una alternativa com aquesta no es construeix en quatre dies, però, precisament per això, cal posar-s’hi ara mateix. Pot ser que no porti enlloc, però segur que no es perdrà el temps.

Jordi Casas
Membre de Fundació Sant Cugat

Recoder: Vergonyes o medalles

El 1960, el 20% dels més rics tenien 30 vegades més que el 20% més pobre. El 1990 aquest 20% tenia 60 vegades més. El 1995 tenien 82 vegades més. Calculin vostès l'any 2009...
A Sant Cugat, si segueixen l'evolució de preus en els últims 15 anys, podran veure clarament que aquestes dades són reals. El nostre Ajuntament en estreta col·laboració amb els promotors d'"habitatges" i coneixedor ple de la desmesurada especulació del gremi, va tancar els ulls i oïdes a les queixes ciutadanes sota el lema "quant més car, més ingressos per a les arques." Van publicar orgullosos fins i tot que Sant Cugat era la població amb renda més alta i més cara de Cataluña!!! L'any 2002, en passar de la pesseta a l'Euro, els comerciants de la ciutat van convertir la moneda de 100 ptes. en l'equivalent a 1 € i cap polític no va alçar la veu en defensa del ciutadà. Ens van augmentar la cistella de la compra un 67% en un absolut silenci. Avui mateix la llei o ordenança que obliga al comerç a marcar amb el preu tots els productes exposats no es compleix en gran part i el nostre consistori no vigila. Per què, si som una ciutat dormitori (adormida)?.
La promoció fotogràfica apareguda en premsa del Sr. Recoder sobre una bici, amb somriure nord-americà de pasta dentrífica anunciant un llibre en el títol del qual s'inclou la paraula "llibertat", ens demostra la profunda convicció de molts polítics que els ciutadans som rentablemente ximples. L'esperit enganyós d'aquesta foto és motiu de vergonya i una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans de Catalunya. El nostre alcalde i el seu equip han contribuït molt directament a l'augment de les diferències entre rics i pobres en el seu estret contacte amb els especuladors i han estat part activa en la creació de la bombolla immobiliària. La prova la tenen al mastodòntic edifici buit a sobre de l'estació de Mira-Sol que ja anomenen "el Portaavions". Finançat amb garanties públiques per vendre'l al preu especulatiu que anomenen "de mercat". Per una gestió tan vergonyosa mereix algú una medalla?

J.R.Loidi

Sant Cugat del Vallès s'ho mereix

DEL POSTRECODERISME A LA UNIÓ DE LES ESQUERRES

El Sr. Recoder ha fet coses positives per Sant Cugat, negar aquesta afirmació no seria ni adequat ni just. Malgrat tot, el model de gestió que ha impulsat l’actual alcalde dóna mostres evidents d’esgotament, alhora que es repeteixen les notícies de desequilibris econòmics, deutes milionaris, urbanisme a mida i pujades d’impostos encobertes. Sant Cugat no ha de ser segon plat per ningú i menys pels polítics que han d’entomar un present complicat i un futur incert.
Gairebé a mig mandat de la majoria absoluta de CiU a Sant Cugat, cal mirar pel futur de la nostra ciutat. Cal plantejar quines poden ser les formes de manteniment de la nostra qualitat de vida, avançar en una ciutat en creixement, compensar la desigualtat territorial, avançar en justícia social i plantejar-nos per què governa aquesta ciutat una força conservadora quan la majoria del seus ciutadans es defineixen d’esquerra o centre-esquerra.
Els partits de l’arc ideològic de l’esquerra, hem patit un complex d’inferioritat respecte a CiU. Qualsevol proposta o crítica nostra ha estat venuda com un intent de desestabilitzar la qualitat de vida santcugatenca i convertir la nostra ciutat en una còpia de determinats barris de l’extraradi metropolità. La demagògia ha fet èxit en aquests missatges.
Hi ha actuacions que han estat signe del govern de CiU: la política de tirar els problemes endavant (algú els arreglarà quan toqui), cercar enemics exteriors per amagar els propis, dividir els partits d’esquerra, accions propagandístiques, llenguatge socialdemòcrata però realitats “Neocon” o el clientelisme són signes d’actuació.
En un moment d’esgotament del model de gestió de CiU, però també de la fragmentació de les propostes dels partits d’esquerres, cal donar un pas endavant en la generació d’una alternativa social i política a l’actual govern i les seves accions.
L’actuació del PSC de Sant Cugat es guiarà per la línia de propiciar les condicions per tal que es pugui generar un canvi polític a la nostra ciutat. Un canvi que ha de ser garantia de desenvolupament de polítiques progressistes i catalanistes, del qual han de ser partícips els partits d’esquerres i també els moviments associatius, culturals o veïnals.
Els propis partits d’esquerres tenen diferents visions. Les recents declaracions del President d’ICV de la nostra ciutat obren vies de diàleg molt positives. Els companys d’ERC també tenen la complicada decisió d’engrandir les diferències o treballar per trobar allò que uneix a polítics i ciutadans progressistes i catalanistes. Hem de mostrar a la ciutadania quin és el nostre joc de coalicions, entenem que és el moment de la clarificació. En aquests moments, cal buscar aquells camins que uneixen aquestes opcions i no cercar les diferències, ja sabeu que accentuar aquestes és molt més fàcil.
I per finalitzar una proposta concreta: Proposem, i oferim tota la nostra col·laboració, a la Fundació Sant Cugat i a la Federació d’Associacions de Veïns l’organització d’una cimera sobre el futur de Sant Cugat des d’una òptica de pacte (en les seves múltiples opcions) de les forces d’esquerres, els seus possibles passos i la implicació del teixit associatiu en aquest procés. Un procés certament complicat, però ningú va dir que seria fàcil.
Ara és el moment de sumar, tendir ponts i accentuar allò que ens uneix: la nostra ciutat.

Ferran Villaseñor
Regidor i primer Secretari del PSC
blog@ferranvillasenor.org

Festa Major - 2ª Part

2 Format

2.1 Totes les Festes Majors del país s’han caracteritzat per tenir una estructura semblant, en la que destacava l’ofici religiós al matí, amb un bon predicador i músics, i a la tarda el ball. Posteriorment s’ha va afegir un pregó laic a l’inici i un castell de focs com a cloenda. En mig, cada població podia incorporar aquells actes tradicionals del lloc que els singularitzen dels seus veïns i molts altres de nous en funció de la demanda ciutadana de cada moment.

A nivell local s’ha mantingut la tradició religiosa de l’ofici que homenatga al sant patró i el Ball del Paga-li Joan, en origen la cerimònia simbòlica del relleu d’administradors de la festa. Quan al ball de gala, el del clàssic envelat, ha estat democratitzat i substituït per múltiples balls a l’aire lliure en diferents punts de la ciutat. La resta d’activitats és aleatòria, hi cap una mica tot, sobretot allò que surt de les pròpies bases, de les associacions i entitats, especialment si l’activitat té un caire lúdic, obert i participatiu. En aquest context, la funció municipal és la de facilitar, de proveir les infraestructures, però també de serveis, com la posterior neteja i també el manteniment de l’ordre públic, que la natural disbauxa que comporta la Festa es mantingui dins uns raonables paràmetres cívics (sempre es vulneraran les ordenances de soroll, com elles mateixes preveuen, però és pot controlar l’excés innecesari).

2.2 Pel que fa als aspectes econòmics, és evident que hi ha uns actes oficials que li corresponen organitzar i sufragar a l’Ajuntament, sigui per pròpia iniciativa o subsidiàriament: el pregó, el castell de focs, els grans espectacles o balls. Les iniciatives ciutadanes poden ser subvencionades en funció dels criteris generals, sobretot de la seva obertura i repercussió en el conjunt de la ciutat, i l’ideal seria que existís una coresponsabilitat financera. És cert, també, que les hores voluntàries i benèvoles d’organització haurien de quantificar-se i valorar-se en aquest còmput. No deixa de ser curiós, però, que les tradicions que s’han perdut siguin les col·lectes populars adreçades a recollir diners per pagar la festa, com els “llevants de taula” o la “faixa de sant Pere”. En contrast, “Barraques” ha esdevingut una font de finançament d’entitats, alhora que cal destacar el gran canvi manifestat pel comerç local, que ha abandonat el petit mecenatge i amb la botiga al carrer no deixa d’aprofitar la gernació per cercar el donar-se a conèixer i omplir el calaix.

2.3 Sense voler entrar en la programació, cal fer una reflexió sobre alguns dels actes i el paper que juguen dins la Festa. En primer lloc respecte el Ball del Paga-li Joan, la tradició del qual és que el ballessin les dues parelles d’administradors sortints i les dues entrants. Si ara volguessin ser estrictes i mantenir el seu sentit primigeni, caldria que només fos ballat pels membres de la Comissió, i tampoc es tracta d’això. Però, el que no es pot esperar és que un ball concebut per 4 parelles, mantingui el mateix atractiu si el ballen 40. El temps que tarden en donar un tomb al recinte s’allarga molt, alhora que la música ha d’anar repetint la mateixa tonada i esdevé una reiteració monòtona que s’eternitza. Per tant, o bé hi ha una certa limitació quan al nombre de balladors, o cal fer un arranjament musical que contempli variacions i el faci més amè. Del contrari, hi ha el perill que l’avorriment acabi bandejant l’acte.

2.4 Pel que fa al castell de focs, la seva programació tradicional com a fi de festa respon a dues raons bàsiques. La primera té a veure amb el que en antropologia es coneix com a cerimònia del “potchlan”. Alguns indis americans, en arribar al final de la festa extraordinària a la que havien convidat als veïns, per mostrar la riquesa de la comunitat, cremaven una sèrie béns, especialment mantes. En el nostre país, la fanfarroneria simbòlica és que, després de pagar uns bons espectacles, uns bons músics, encara ens sobren diners i podem “cremar-los” en forma de castell de focs, que veuran, de lluny, els pobles veïns. Diners, evidentment, que es podrien haver dedicat a una cosa més útil, però per això és una bravata. En segon terme, l’espectacle pirotècnic és una de les millors representacions de “l’efímer”, de l’excepcionalitat de la Festa Major dins el cicle anual i el silenci que es produeix en finir les explosions, la més clara indicació que l’extraordinari s’ha acabat i demà cal tornar a treballar. Programar el castell de focs al primer dia és reduir-lo a una simple diversió visual, banalitzant-lo, sense entendre el seu significat i funció dins el conjunt de la festa, tant de jactància, com educadora. D’altra banda, situar-lo en l’inici pot fer que la resta resulti decebedora, perquè “s’ha gastat tot el pressupost en focs d’artifici”.

2.5 El correfoc, tot i també estar basat en la pólvora, és un altre tipus d’espectacle, en el sentit que permet la participació de la ciutadania que s’hi vulgui implicar, front la passivitat imposada pel castell de focs. Com a tal és perfectament intercanviable i es pot fer en qualsevol nit. Però, si és fes en el primer dia, després del pregó i de l’estripada, adquiriria el valor de convidar a la intervenció activa en la Festa, com s’ha dit pel seguici. Els dimonis tempten a la ciutadania, perquè abandoni la rutina de l’activitat quotidiana i facin seva la diversió durant els dies que dura la Festa, noció que porta implícita que existirà una certa dosi de transgressió, d’excés, de pecat si voleu (el dimoni no deixa de ser una figura religiosa). El valor simbòlic de fer-lo al primer dia o al darrer, com a cloenda és molt diferent. El missatge que està donant l’actual programació és tot el contrari: els diables, en lloc ser els éssers mitològics seductors, provocadors, que inciten a infringir la norma del treball, esdevenen una mena d’enviats angèlics que, com el flautista d’Hamelin en el seu recorregut per la vila, distreuen els ciutadans amb focs, espurnes, xiulets i espetecs, però en realitat ens arrabassen i s’emporten la disbauxa de la Festa i ens deixen amb un pam de nas retornats al bon camí de la dura realitat del càstig diví: la del treball diari per a guanyar-se el pa.

2.6 Barraques continua essent el gran cavall de batalla, atès que qualsevol incident que s’hi produeixi resulta amplificat. Una baralla banal del mateix grau en una activitat del centre, o un coma etílic, no té idèntic ressò mediàtic, ni polític. El principal problema deriva que, en termes generals, no s’han sabut presentar els seus aspectes positius i en l’imaginari col·lectiu prevalen els dolents. Tanmateix cal reflexionar sobre algunes coses. Primer, que neixen com a resposta a la demanda d’un franja d’edat que no acaba de trobar el seu lloc en altres activitats, i la programació general segueix essent bàsicament la mateixa. Segon, l’intent de contraprogramació de plaça jove no va funcionar, possiblement perquè es va plantejar en termes molt més cultes, que lúdics. El mateix acte, projecció de curts metratges, té èxit jove fora del context de la Festa. Tercer, el nivell de participació, any rera any, demostra que l’idea és encertada, tot i que caldria polir les formes. Això ens porta a unes altres qüestions. La natural segregació d’edat no les ha de convertir en “gueto”, ni l’obsessió per la seguretat en camp de concentració. Per tant, caldria treballar en primer terme en el seu “disseny urbanístic”: no és el mateix una forma de carrer, que una plaça, la manera de distribuir-se i congregar-se la gent és del tot diferent. També en la programació. L’important de Barraques no han de ser les barres de bar, sinó les propostes que s’hi facin i sobretot divulgar-les, perquè tothom les conegui. Un ventall més ampli ajudaria a fer-les més intergeneracionals i a integrar-se millor en el programa general de la Festa.

2.7 El problema del soroll. Tothom pot estar d’acord que la Festa Major és una celebració puntual i extraordinària, cosa que també fa que excedeixi en horaris i soroll. Ara bé, cal tenir present algunes singularitats locals. Primer, que tot i ser la gran festa, la meitat de la població activa treballa en altres municipis on els mateixos dies són laborables. Per tant, el dia següent treballaran i tenen dret al necessari descans nocturn. Tampoc es pot oblidar que hi ha gent gran, infants, malalts que no tenen perquè ser innecessàriament pertorbats. Això imposa una certa limitació horària, que ha començat a funcionar els darrers anys. Segon, la potència de la música ha de ser raonable amb l’àmbit que es vol cobrir. No hi ha cap necessitat que se senti a l’altra punta del poble, ni que interfereixi altres activitats més modestes o intimistes. L’extraordinari també hauria de ser aprofitat per fer un xic de pedagogia sobre la contaminació del so en un poble de voluntat ecologista. No estaria de més quantificar els wats de potència de certs actes en equivalents de tonelades de CO2.

2.8 Caldria plantejar el problema del TA! Estem d’acord que la Festa Major és sobretot el gran moment en que la ciutadania es bolca al carrer, però això no ha de significar que menystinguem una infraestructura pública tan potent com aquesta. Seria bo que el TA! s’incorporés a la Festa, ni que fos amb un sol acte vinculat a la creativitat local. És un tema que caldria estudiar més a fons.


3 Organització

3.1 La Festa Major és un clar exemple de la dialèctica que existeix entre iniciativa de la societat civil i intervenció de l’administració pública. La Festa sempre havia estat organitzada des de la ciutadania, que, amb l’excusa religiosa d’honorar el seu patró, aprofitava per establir l’extraordinari de l’excés en el menjar i el beure (hi ha tota una cuina de Festa Major) i de la diversió col·lectiva concretada en el ball, (sempre amb una càrrega eròtica subjacent). El suport de l’Ajuntament es limitava a la part més protocolària mitjançant una subvenció escadussera. Pagava els músics que solemnitzaven l’ofici i el Paga-li Joan, però no l’envelat, per exemple. A mesura que la població creix, que la programació esdevé més complexa, que augmenten els requeriments tècnics i que proliferen les normatives de seguretat, la iniciativa privada es troba amb múltiples dificultats per afrontar certs reptes, sobretot aquells que requereixen una major dedicació organitzativa o per dir-ho més clarament, un grau de professionalització, que ben sovint només es pot assolir des de l’empresa privada o de l’administració pública. És llavors quan hi ha la temptació de la dimissió ciutadana i d’esperar que “pare-ajuntament” s’ocupi de tot, que per això ja paguem impostos.

3.2 Una Festa organitzada essencialment des de l’àmbit empresarial o per funcionaris, corre el risc de convertir els ciutadans en elements passius aliens a la mateixa, en simples consumidors, malgrat el recompte d’assistència pugui donar xifres massives. El problema rau en què els valors cívics del treball altruista a favor de la comunitat, de la participació col·lectiva, de la integració i identificació com a grup social que requereixen una actitud personal activa i positiva, nascuda en les antigues “polís”, les ciutats-repúbliques gregues, poden acabar desapareixent front una organització “des de dalt”, pròpia del despotisme il·lustrat, del “tot pel poble, sense el poble” que s’inspira en el “panem et circum” de l’imperi romà. Consumir és una manifestació d’individualitat, no pas entesa com una afirmació de la persona, sinó del seu aïllament front la resta de la societat, mentre que la participació implica la voluntat de cooperar i compartir amb els altres. Això és molt important, perquè acaba influint en les actituds personals de la resta de l’any. Posar sistemàticament per davant el propi jo, pot provocar un esllavissament vers la insolidaritat i els comportaments incívics.

3.3 És evident que cal trobar fórmules mixtes de col·laboració entre la ciutadania i l’Ajuntament, atès que la complexitat assolida exigeix uns nivells de plena dedicació impossibles d’assolir des de l’estricte voluntarisme. Per tant, d’una banda és fonamental mantenir viva la Comissió Ciutadana de Festa Major, els membres de la qual poden ser-ho a títol estrictament personal o en representació d’aquelles entitats que vulguin prendre la responsabilitat i garantir-ne la continuïtat. D’una altra, el seu paper ha de ser molt més filosòfic, directiu i de coordinació general, que executiu, i haurà de comptar amb l’ajuda i suport tècnic que li proporcioni l’administració, sense interferir entre aquesta i les empreses que hagi pogut contractar. Per assolir una Festa viva i integradora, resulta bàsic que les diferents entitats organitzin els seus propis actes, amb l´expressa condició que siguin oberts al conjunt de la ciutadania. El gran repte, però, segueix essent com estendre la Festa als districtes, comptant amb la seva col·laboració.

Domènec Miquel
Gener 2009

Festa Major - 1ª Part

0.- Justificació

Una moció presentada al Ple municipal ha suscitat una reflexió genèrica sobre la Festa Major, tan des d’una òptica conceptual, com de programació i gestió. La idea és treballar des de diferents àmbits: polítics, tècnics, corporatius i ciutadans. La informació sectorial derivada i les seves propostes seran abocats a un Forum de participació oberta, on també es tractaran temes generals, com són patrocini i seguretat. Per tal motiu, doncs, es va demanar una reflexió al Consell de Cultura, que s’ha reunit dues vegades per tractar monogràficament el tema.

Les notes que segueixen són estrictament unes consideracions personals de qui les subscriu, amb l’única funció d’esdevenir un material de treball que ens ajudi a avançar.

1.- Concepte

1.1 Quan es parla de Festa Major s’està indicant una singularitat que sobresurt respecte totes les altres celebracions que es realitzen al llarg del cicle anual, que en el calendari tradicional eren un nombre respectable. En la nostra cultura sempre estan relacionades amb el cristianisme (Nadal, la candelera, setmana santa, segona pasqua; fins i tot el carnestoltes, malgrat les seves arrels paganes, es vincula a la posterior Quaresma). Altres són d’abast més o menys parcial, en relació al patronatge professional (Sant Antoni de Pàdua, paletes; Sant Isidre, pagesos), o a les confraries: (Mare de Déu dels Dolors, vídues), etc. Possiblement l’única excepció sigui l’11 de setembre, de caire patriòtic.

A Sant Cugat, per exemple, existien diferents aplecs relacionals amb les antigues parròquies rurals: Sant Medir, La Marededéu del Bosc, Santa Maria de Campanyà, Sant Cebrià, Santa Eulàlia de Madrona (avui La Salut) i fins i tot en capelles d’origen privat, però situades al costat de camins: Sant Domènec i el Sant Crist de Llaceres. Els de Sant Vicenç del Bosc i de Sant Martí de Bosquerons ja s’havien perdut en el segle XVIII.

La celebració “major”, però, la que actuava com identitària del municipi, era el dia de la commemoració del patró de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, el temple del qual acollia les reunions del Consell de la Vila i terme, inclosa la representació de Canals. Excepcionalment, durant els anys del franquisme, Mn Antoni Griera va assolir traslladar-la al dia de Sant Cugat, amb l’excusa que aquest és el que dóna nom a la població. La raó de fons era que Sant Cugat es commemorava el mateix dia de Sant Jaume, patró d’Espanya i la data esdevenia un “tragala” als “rojos-separatistas”. El primer Ajuntament democràtic retornà la festa a Sant Pere.

1.2 A Sant Cugat, les “festes majors de districte” tenen un origen molt diferent de Barcelona, que no ens serveix d’exemple. Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Sant Andreu o Sant Martí, eren antigues viles amb tradicions pròpies que passen a ser absorbides per la ciutat en expansió. Les seves festes són una perllongació de tradicions anteriors, que els ajuden a mantenir una personalitat diferenciada.

La Floresta i Valldoreix neixen a partir de l’arribada del ferrocarril el 1917, no pas com a nuclis estables de població, sinó d’estiueig. Mira-sol ho fa en la dècada de 1940. El fet que siguin zones d’habitatge temporal i la distància que els separa del nucli històric motiva que el seu desenvolupament i proveïment es realitzi d’esquena a la vila. Ni estan empadronats, ni se senten santcugatencs. La seva gran celebració és la festa que clou la temporada, a finals de setembre, abans de retornar a Barcelona i sempre limitada al cercle dels veïns i els seus convidats. Les Planes és un cas a part, nascut en la dècada de 1960 directament com a primera residència marginal i d’autoconstrucció, que trobarà la seva vertebració a través de la parròquia, front la indiferència de l’administració local.

A partir dels anys 70 i sobretot en els 80, les circumstàncies econòmiques fan que els antics habitatges d’estiueig siguin ocupats de forma continuada i permanent, ben sovint pels descendents dels que els crearen. Alhora s’edifiquen les parcel·les buides dels districtes. El nou poblament ja està empadronat, és ciutadà de Sant Cugat i reclama uns drets i serveis que a l’estiuejant no li calien. És llavors, a partir dels pocs residents permanents antics i de les associacions veïnals, quan la festa de barri deixa de ser un afer privat d’uns forans temporers, per esdevenir acte públic que, alhora, singularitza i projecta la identitat del districte, no sols front el nucli històric, sinó també i sobretot respecte els altres barris, amb els quals ha de competir per l’obtenció de serveis.

1.3 La tradició local secular sempre havia tingut en compte la realitat vila–àmbit rural que conforma el municipi i tothom entenia que la Festa Major s’havia de celebrar en la primera, entorn la parròquia i el seu patró. La consolidació dels districtes com a àmbits de primera residència ha conformat una nova realitat geogràfica que la Festa Major no ha sabut atendre, limitant l’ampliació d’escenaris als barris més immediats al nucli històric. Aquest oblit dels districtes, se suma a molts altres factors de mancances amb el resultat de contribuir a la creació d’un sentiment de “no pertinença”, absolutament contrari a l’esperit integrador de la Festa Major tradicional. Això no significa que la gent de districtes no participi, sinó que ho fa com podria fer-ho en la de qualsevol altra població de l’entorn i d’una manera diferent a la pròpia.

Caldria, doncs, introduir alguns elements de correcció que potenciessin la Festa Major com element d’integració dels districtes a la comunitat ciutadana, fent sentir a Can Barata i a Les Planes (per citar els dos més allunyats) que també són part del municipi. No es tracta d’imposar o de descentralitzar actes des de la Comissió, sinó de cercar complicitats amb les associacions de cada indret, perquè també hi arribi la Festa de tots els santcugatencs d’una manera natural. Aquesta actuació no nega que segueixin celebrant-se festes de districte, les quals haurien d’aprofitar-se per donar-se a conèixer a la resta de la ciutadania.

1.4 Un exemple d’element integrador: El seguici de la Festa Major. La seva concepció actual és més d’un espectacle folklòric, inclosa la participació del consistori municipal amb medalles al pit, que d’una autèntica processó cívica. El paper del ciutadà és limita a ser un simple espectador, llevat del reduït grup de joves actuants. És l’única forma possible? Evidentment, no. N’hi ha d’altres més integradores.

En primer lloc podria esdevenir una vertadera processó cívica si incorporés altres representacions ciutadanes: dels consells de districtes, de les associacions, del món econòmic, mostrant que la Festa major és un afer col·lectiu que afecta a tots i no solament als polítics locals. Haver participat en el seguici podria esdevenir un honor i un acte d’identificació ciutadana, com ho és el Paga-li Joan.

Segon: el recorregut del seguici ha de tenir una certa càrrega simbòlica. Per exemple, de l’antiga plaça de dalt (centre medieval) a la nova plaça de vila, expressió que som una ciutat que creix i es renova, però que darrera té una història singular. Molt més interessant seria que cada any sortís d’un punt significatiu diferent com a mostra que la Festa és de tots. De la plaça d’en Coll, de Coll Favar, de Torre Blanca, de l’estació. Però encara s’hauria anar més lluny, a Can Barata, a Les Planes, a La Floresta, a Valldoreix, a Mira-sol, al Turó de Can Mates o a Can Canyameres, tot i que això suposi fer el seguici en dues parts, una al districte i una altra al centre. Hi ha solucions. El seguici, com a invitació a la Festa, hauria d’arribar a tots els indrets del terme i fer sentir als qui hi viuen que també formen part de la comunitat ciutadana.

1.5 La Festa ha de ser essencialment això: festa, un fet extraordinari i lúdic que trenca la rutina diària i que envaeix l’espai públic convidant a la participació col·lectiva. La programació, doncs, ha de ser el suficient complexa i rica perquè cadascú pugui trobar-hi un mínim d’activitats del seu interès. És evident, doncs, que hi ha una demanda infantil específica, una de jove o una de “patxangera” que cal atendre. Pel que fa a una oferta culta de qualitat, cal tenir present que sempre s’adreça a un públic minoritari i que, afortunadament, ja existeix al llarg de l’any, cosa que fa més difícil trobar una proposta infreqüent prou atractiva per competir amb la resta d’ofertes lúdiques. Tot i així, es podria fer coincidir la inauguració d’una exposició del cicle d’artistes locals o pensar, posen pel cas, en un concert col·lectiu de corals locals amb l’orquestra. És a dir, en coses que suposin una implicació i complicitat ciutadana. El que és segur que no funciona és programar uns “bolos” que fàcilment s’hagin pogut veure a Barcelona, ni competir amb el posterior festival de música d’estiu.

Domènec Miquel

La desolació de la Plaça Barcelona de Sant Cugat

La proliferació de centres comercials i de franquícies són una taca d'oli que s'estén per tot Catalunya. Ho dic en el sentit més negatiu del terme. Els primers, perquè maten el petit comerç i deixen els carrers sense vida a mercè d'immobiliàries i d'entitats bancàries; les segones, perquè uniformitzen el món i despersonalitzen les ciutats. Heu vist en què s'estan convertint alguns carrers de Sant Cugat? Les franquícies brollen convençudes que a Sant Cugat es lliguen els gossos amb llonganisses i, com que són les úniques que s'ho poden permetre, paguen lloguers desorbitats. Ningú no pot competir amb elles.

Quin petit comerç es pot permetre el luxe de pagar sis mil euros mensuals pel lloguer d'un local als carrers Santiago Rusiñol o Santa Maria sense veure's obligat a plegar al cap d'un any? I quin incentiu té passejar per carrers plens de botigues amb rètols, aparadors i mobiliari que són exactament iguals a Sant Cugat, a Berlín, a Toronto, a Sydney o a Lima? Ha vist el lector en quin estat de desolació es troba la plaça Barcelona, la de l'antic Ajuntament? Aquesta plaça, que és la més bonica de la ciutat, s'ha convertit en un simple aparcament de cotxes sense el més mínim al·licient. Llevat d'un petit bar, no hi ha ni un sol establiment càlid en tota la plaça. Ni un.

Per això em pregunto si l'Ajuntament n'és conscient i si té algun pla per capgirar aquesta degradació a curt termini. Per començar, podria eixamplar-hi les voreres. En elles només hi ha espai per a una persona, i si en ve una altra en direcció oposada una de les dues s'ha d'apartar. Això sol ja foragita el comerç, cosa que és una llàstima perquè el comerç és vida i la vida són relacions humanes. Podem imaginar-nos el canvi espectacular que faria aquesta plaça si fos zona de vianants? Doncs a què esperem? Estimem la plaça.

Victor Alexandre
http://www.victoralexandre.cat/

Ventades a Sant Cugat

Les greus conseqüències d’un fenomen natural com les darreres ventades a Sant Cugat i a la resta de Catalunya són molt difícils de preveure amb exactitud malgrat els avanços de la tecnologia de predicció.
Més encara quan altres factors locals hi poden influir, com és el tipus de construccions, instal·lacions i cablejats aeris de serveis o la tipologia d’arbrat de cada zona.
En el tema de l’arbrat és on ara ja es pot treballar pensant en el futur. No soc cap expert, però aplicant el sentit comú i desprès de parlar amb alguns dels veïns afectats podríem extreure algunes recomanacions.

- Substituir els arbres més vells, majoritàriament els pins, ja que el seu tronc i branques poden partir-se més fàcilment per el cop de vent. A més a més, a cada poda anual s’han eliminat progressivament les branques inferiors provocant que el pes es concentri a la seva part superior. Això afavoreix el balanceig, produït per el fort vent, que en definitiva acaba provocant la seva caiguda o trencadissa.

- Negociar amb les companyies el progressiu soterrament dels serveis d’electricitat i telefonia ja que la caiguda d’un sol arbre pot causar la interrupció del servei a un número considerable de vivendes, empreses o comerços.

- Definir una distancia mínima de seguretat entre els arbres i les edificacions o las tanques mitjanceres.

- Ser més àgils i comprensius en la tramitació dels permisos per treure arbres en terrenys o parcel·les de particulars. Conec el cas d’una persona que té un cedre molt gran a quatre metres de la seva casa i que les seves arrels estan aixecant el terra afectant la construcció. Al demanar permís se li nega justificant que l’arbre ha estat catalogat i protegit, aconsellant-li que faci una rasa de ciment de dos metres de profunditat com barrera per frenar el progrés de les arrels.
El dia de la ventada aquesta persona va sofrir una taquicàrdia quan va veure que degut al fortíssim balanceig l’arbre li podia caure sobre la seva propietat.

Em considero ecologista i soc un enamorat de la natura però per davant de tot està la seguretat de les persones i els seus béns.

Per acabar, reconèixer la feina que han fet i s’està fent per part de les brigades municipals de Sant Cugat i Valldoreix i demanar a alguns politics, els de sempre, que no aprofitin aquesta situació per fer-ne manipulació ni soroll polític.

Jaume Massanés i Papell

Ja tenim indicadors de sostenibilitat!

Si no recordo malament, cap a finals d'octubre vaig anunciar, en aquestes mateixes pàgines, que la Oficina Sostenible de Sant Cugat havia fet public el seu compromis de disposar de les dades actualitzades, si no de tots, d'una bona part dels 34 indicadors de sostenibilitat de que s'ha dotat el municipi.

Doncs bé, tot i que amb un cert retràs, a la última reunió de la Comissió de seguiment de la Agenda 21, celebrada poc abans de Nadal, es van facilitar aquestes dades, que poden ser consultades - i així ho recomanem al qui estigui interessat, ja que es tracta de molt material - a la adreça web
http://www.oficinasostenible.santcugat.cat/ a l’apartat de Comissió de Seguiment Ag21/ documents Comissió: els tres primers documents són, l’acta de la reunió en que va tenir lloc la presentació, el document d’indicadors, i la presentació dels indicadors calculats.

Tot i que he recomanat de consultar directament la informació disponible, que és molta, intentaré fer ací una primera valoració, per tal de facilitar la feina a qui en tingui prou amb un coneixement més de passada - que serà, per força, esbiaxat - i també, per que nó, per encetar un debat sobre com estem i que ens caldria prioritzar, que és per el que - entenc- serveixen aquestes dades, finalment, disponibles.

En primer lloc cal dir que dels 34 indicadors formalment existents, tot i el temps -anys- transcorregut des de la seva presentació inicial, octubre de 2006, només se n'han pogut presentar 18, i encara d'aquests n'hi ha tres dels que només es tenen dades parcials, el que no vol dir sinó que 34 indicadors, d'entrada i vistos els minsos recursos dedicats al seu seguiment, era una exageració, quelcom bonic segurament des del punt de vista de la ciutat de primera que algú somnia ser, però inviable en la pràctica. De totes maneres, és millor quelcom que res, i podem passar a un primer comentari de la informació subministrada.

En primer lloc, podem parlar de les tendències que manifesten els indicadors. Dels 18 disponibles, n'hi ha 7 dels que o bé no hi ha una mesura anterior, i no es pot establir una tendència, o bé es troben en estat estacionari. Entre aquests es troben la emissió de contaminants atmosfèrics, o bé la satisfacció dels ciutadans amb la comunitat local.

Entre les coses que van bé, cal destacar el consum d'energia, on l'any 2007 cada santcugatenc va gastar 1,12 tones equivalents de petroli, mentre que l'any 2004 aquesta xifra era 1,82. Donat que aquest és un dels indicadors de que es disposa de manera parcial, no coneixem la distribució del consum per sectors d'activitat, el que podria explicar aquesta baixada (el sector industrial és més intensiu en consum energètic, i és possible que la arribada de nous habitants hagi fet baixar la contribució industrial. També es veritat que les noves industries que es miren d'atraure (ciutat del coneixement) no són gaire intensives en la utilització de la energia. De totes maneres, i sigui com sigui, es tracta d'una dada favorable, que cal celebrar. La intensitat energètica local (consum d'energia en relació amb el PIB del municipi)també baixa, així com la intensitat de producció de residus i la recuperació de residus municipals (encara que la de industrials puja, i si parlem de comparacions amb altres municipis estem bastant a la cua)

Entre els aspectes que presenten una tendència poc satisfactòria, en destaquem alguns: l'abastament d'aigua municipal (encara que ponderat per el nombre d'habitants) puja, el que vol dir que, tot i les mesures d'estalvi d'aigua, i la conscienciació ciutadana al respecte, gastavem l'any 2007 309,9 litres per habitant i dia, mentre que al 2005 en gastàvem 273. També puja la concentració ambiental de contaminants atmosfèrics.

Tant entre els indicadors de que es disposa com dels que no, n'hi ha alguns que semblen, en principi, clarament prescindibles o trivials: la participació ciutadana en processos de sostenibilitat, mesurada en nº de reunions celebrades, la despesa municipal en medi ambient, o bé l'associacionisme ambiental del municipi, es troben entre aquests, mentre que entre els indicadors previstos però que es troben a faltar hi han els relatius a desplaçaments, mobilitat i transport dels ciutadans, gestió d'aïgues residuals, utilització d'aigues depurades, producció local d'energies renovables, i emissió de gasos d'efecte hivernacle.

Ara que tenim les dades - o algunes dades - comencem a disposar d'elements que ens poden ajudar a definir polítiques a desenvolupar, i avaluar-ne els resultats. Només queda esperar que el compromís assolit de perseverància en la recollida de resultats i posta a disposició de la ciutadania d'aquests, continuarà, cosa que només podrem que celebrar.

Josep Julià - Fundació Sant Cugat

Una figura no decorativa

Quan el ple municipal va escollir Jaume Clavell com a síndic de greuges de la ciutat, sabien que no acceptaria ser només un càrrec institucional per fer quedar bé la institució i les persones que en formen part.
A Clavell l’avala una impecable trajectòria personal i professional, per això el van proposar i escollir. Per la seva dedicació, la precarietat de mitjans i el que suposa el fet d’enfrontar-se amb una maquinària com l’administració municipal, mereix tot el nostre respecte i suport. El síndic va prendre possessió del càrrec fa un any i mig i amb prop de dos-cents expedients oberts i molts de solucionats ha demostrat ser un corcó per als polítics i funcionaris i la persona que necessitem els ciutadans. Una persona dialogant, amb la virtut de l’empatia que no s’ofega amb els expedients ni s’encongeix davant la paret sovint massa alta de la burocràcia local.
Fa poc va presentar el seu primer informe, del qual es destacava que un dels principals motius de queixes està relacionat amb l’ordre públic, fets incívics, però també relacionats amb el cos de la Policia Local, sancions de trànsit i actuacions prepotents i molt poc formatives d’algun dels seus agents. Clavell va reblar el clau en unes declaracions on manifestava que en el col·lectiu hi ha un grup minoritari que es considera “intocable”. Això ha despertat crítiques de polítics i sindicats que, en lloc d’obrir una investigació, han posat en dubte les seves paraules i fins i tot en demanen la dimissió. Una actitud corporativa que, com tantes vegades, vol carregar el problema al missatger. El que denuncia el síndic no és nou i pel bé de la major part d’un col·lectiu amb vocació de servei, seria bo esbrinar-ho i posar-hi remei.

Editorial - 24 desembre 2008
Diari de Sant Cugat

Premis Sant Cugat

S’obre una nova convocatòria dels Premis Ciutat de Sant Cugat. Una iniciativa sortida de la societat civil que, com tantes altres, ha acabat fagocitada per l’administració local. L’omnipresència municipal no és patrimoni exclusiu de les esquerres, com vol fer creure una columnista habitual del Diari SC, i també genera individus febles, cada vegada més consumidors d’actes organitzats des de l’esfera pública, renunciant a allò que distingia al ciutadà grec del que no ho era: la seva participació en la vida política.

Concedir un guardó implica un reconeixement dels mèrits de l’honorat, l’abast del qual no és exactament el mateix si es deu a una decisió d’arrel cívica, sempre limitada als organitzadors i a una reduïda participació popular, o a una determinació de govern, ja que aquesta darrera suposa l’oficialitat de conferir en nom del conjunt de la població. És justament per tal motiu que els premis actuals s’haurien de situar dins el marc més ampli de la diversitat de mostres de l’agraïment públic, des de recordar el nom de l’homenatjat en un carrer o equipament, atorgar el títol de fill adoptiu o predilecte, o concedir-li una medalla. Les bases del premi anual especifiquen que es pot rebre més d’una vegada, i això és bo, perquè significa que la vida segueix i esdevé un estímul de superació. Un dels precandidats d’enguany, per exemple, ja té un gall en les seves vitrines i ara opta per un campanar. El trofeu, doncs, està essencialment adreçat a destacar accions concretes, diferenciant-se clarament dels antics premis especials a una trajectòria de vida, malgrat que alguns dels premis atorgats sembli contradir-ho.

Una ullada a la llista de guardonats en les edicions anteriors mostra com els aniversaris semblen causa suficient per llorejar les entitats o alguna de les seves seccions, molt més que la realització d’actuacions extraordinàries. És clar que a voltes es cau en una certa confusió, paradoxal i endogàmica, i s’acaba premiant organismes públics que depenen de la mateixa administració que els atorga, en base a uns mèrits que en realitat són complir amb la finalitat per la qual foren creats.

Quan als reconeixements personals, els premis específics a la conducta i actitud d’una llarga experiència vital, han estat concedits a vuit homes i a cap dona. Cal preguntar-se si hauria estat igualment valorada la lluita a favors dels discapacitats físics i mentals, en el cas que el protagonista hagués estat un home i no una dona. O, si haurem d’esperar fins el discurs funerari per homenatjar, com cal, a la primera filla de pagesos de la vila, que assolí un títol universitari i sabé encendre la flama de l’art a successives generacions. Potser no ens ha d’estranyar que Atena Dones suspengui activitats en mig d’una general indiferència, sense que ningú proposi un mínim agraïment per la tasca desenvolupada. No es cap casualitat que el Diari de Sant Cugat del dia 5 de desembre es pugui llegir, una al costat de l’altra, la presentació de candidatures per l’edició de 2008 i l'afirmació de la regidora d’Igualtat: “El feminisme, avui dia, no està gaire de moda”. Que no sigui una premonició de malastrugança.

Una darrera qüestió. La nova categoria de premi extraordinari, que es reserva l’alcalde, ha generat un cert grau de perplexitat, sobretot, perquè en les tres darreres edicions, s’ha concedit a ens jurídics, com si de sobte haguessin deixat d’existir les persones amb mereixements suficients. Tal volta seria convenient dividir-lo en dues categories, la d’entitats i la individual. I sobretot insistir que la ciutat té un deute de reconeixement en vers els membres del menystingut col·lectiu femení, que, a fi de comptes, representa entorn el 50 % de la població. Caldrà esperar que l’alcalde sigui una dona?

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat

Les coses com són

El Diari de Sant Cugat del passat divendres 31 d’octubre publicava, amb el títol: Un altre Sant Cugat?, un article de la senyora Àngels Solé en la seva columna carrer major.

Em complau molt que la Sra. Àngels Solé sigui una lectora d’Un altre Sant Cugat, encara que no comparteixi amb ella la conclusió a la que “sempre” acaba arribant.

Evidentment que cadascú és ben lliure de treure les conclusions que vulgui, ara bé si hom vol que les seves conclusions no siguin massa esbiaixades ha de procurar fer-ho de la manera el més objectiva possible, i no crec que, qui així ho faci, pugui concloure “que aquest butlletí gira a l’entorn d’una obsessió: dubtar sistemàticament de l’acció de govern de l’actual consistori, o criticar-la obertament.”

Diu la Sra. Solé: “Que passa amb el santcugatenc agraït i el santcugatenc il·lusionat ?” “Que no en coneix cap, el seu impulsor ? Perquè son molts els ciutadans que van donar suport a l’actual consistori en les ultimes eleccions municipals.” Mentre això no es tingui en compte –Un altre Sant Cugat – continuarà sent un butlletí que no representa la pluralitat” “Quin es l’altre Sant Cugat que destil·la aquest butlletí? El del santcugatenc emprenyat i el del santcugatenc decebut.

Pel que fa al seu impulsor, el que em mou és la voluntat de servei a la ciutadania de Sant Cugat i d’exigència als servidors públics, com explícitament ho manifestava en la Presentació i els Objectius que encapçalaven el primer butlletí de juny de 2005.

És també evident que el butlletí no gira entorn de “les coses que es fan bé”, naturalment que ni ha, (i que tenen una presència més que notòria en els mitjans de comunicació locals), però tampoc a “dubtar sistemàticament de l’acció de govern de l’actual consistori, o criticar-la obertament.”. Ara bé, la realitat és la que és, i el que publica aquest butlletí “que no representa la pluralitat” és el que els ciutadans de Sant Cugat li fan arribar: informació, suggeriments i, malauradament, molt sovint, queixes de la gestió municipal, i que, naturalment, ho fan per “millorar el govern de la ciutat”, ja que tracten temes ciutadans que els afecten.

Un altre Sant Cugat és tant plural com vulguin els santcugatencs. El noranta-cinc per cent dels nostres continguts son dels propis santcugatencs. Per si la Sra. Àngels Solé no ho sap, som tan plurals que mai ens hem negat a publicar cap queixa, suggeriment, agraïment o article de santcugatencs, vinguin d’on vinguin, siguin emprenyats, decebuts, il·lusionats o ara desenganyats. Col·laboren amb nosaltres dinou associacions de veïns incloent la FAV i la CONFAV. També comptem amb la col·laboració de trenta-dues entitats de la nostra ciutat, a part de les moltes persones que a títol personal ens fan arribar el que creuen oportú.

Pel que fa a la pluralitat, un equip de govern municipal, encara que molts ciutadans li hagin donat suport, només representa la pluralitat d’aquesta part minoritària de la ciutadania que l’ha votat, i en canvi ha de servir-la a tota, incloent la majoria de la ciutadania que no l’ha votat. Que molts ciutadans els donessin suport no vol dir que algun d’aquests mateixos, o d’altres estiguin descontents de la gestió municipal i tenen tot el dret del mon de expressar-ho, si democràcia i llibertat d’expressió son alguna cosa més que paraules. I, un equip de govern municipal, si te voluntat de pluralitat, ha de ser sensible a l’opinió de la ciutadania.

Tot i que costa d’entendre, alguns companys de partit de la Sra. Solé, amb importants responsabilitats a l’equip de govern municipal, no volen rebre el butlletí, negant-se a escoltar la veu de molts santcugatencs (i hem respectat la seva voluntat). No és el cas de la Sra. Solé, i li agraïm. Ens agradaria haver aclarit algunes de les qüestions que plantejava en el seu article. Altrament, quan vulgui, com qualsevol santcugatenc, pot col·laborar amb el butlletí, que està a la seva disposició.

Redacció d’Un altre Sant Cugat

Manifest de la Festa de Tardor

EQUIPAMENTS I CULTURA POPULAR. PER UN SANT CUGAT SOCIALMENT INCLUSIU

La Festa de Tardor va nàixer l’any 1976 amb voluntat reivindicativa i d’incidència en la vida ciutadana santcugatenca. En la seva primera edició va reclamar ajuntaments democràtics. Des d’aleshores el context ha canviat profundament: disposem d’un ajuntament democràtic amb una important trajectòria i Sant Cugat i el seu teixit associatiu tenen poc a veure amb el que eren fa trenta anys. És per això que els objectius i les formes de la Festa han de ser repensats constantment, per tal d’ajustar-los a una realitat canviant i, per tant, a les necessitats i inquietuds dels santcugatencs i les santcugatenques.

El lema de la Festa d’enguany és la síntesi de diverses propostes. Hem volgut recollir en un sol lema qüestions diverses que formen part de la realitat actual, amb la qual cosa hem aconseguit un punt d’encontre sòlid de la pluralitat associativa de la nostra ciutat. Perquè, com s’ha dit mantes vegades, la Festa és i ha de seguir sent l’esdeveniment més important del teixit associatiu local, és quan les entitats i associacions de Sant Cugat es mostren als seus habitants i aquests s’hi poden apropar per fer-les una mica més seves.

Aquest any el teixit associatiu local vol expressar la necessitat que del Pla d’equipaments en procés d’elaboració en surti un proposta que respongui a les necessitats actuals i futures de Sant Cugat. Quan es redacta aquest Manifest desconeixem si els mecanismes de participació han funcionat i si les entitats i associacions locals han tingut una participació activa capaç de millorar la proposta inicial. En tot cas, ens manifestem decididament a favor de processos participatius a l’hora de decidir aspectes fonamentals de la ciutat i desitgem que el Pla d’equipaments vagi acompanyat d’un programa d’actuació i un pressupost de finançament. El Pla d’equipaments no ha de ser només un document de treball, d’aquí al 2018 ha de ser una realitat.

Volem equipaments per fer activitat cultural. I entenem per cultura el conjunt divers d’activitats que fan les entitats i associacions de la ciutat, siguin estrictament culturals, esportives, lúdiques, socials o d’un altre tipus. És per això que parlem de cultura popular, perquè sorgeix de la iniciativa ciutadana. I parlem de cultura en singular perquè no volem una ciutat fragmentada en cultures diverses i confrontades. Les expressions són diverses, perquè les sensibilitats, els orígens i els sentiments identitaris ho són, però hem de ser capaços de forjar un imaginari col.lectiu, amb la llengua catalana com a element cohesionador, amb el qual ens hi sentim tots identificats. Aquest és un element fonamental per tal d’aconseguir un projecte de ciutat de tots i per a tots.

Com dèiem en el manifest de l’any passat, una ciutat no s’acaba un cop posats els totxos i venudes les cases. Una ciutat és un projecte que s’està definint permanentment. Un projecte que ha de tenir la voluntat d’incorporar-hi tothom. Un projecte inclusiu, en definitiva. I Sant Cugat en això té molt a fer. Som una ciutat que hem més que doblat la nostra població en els darrers vint anys, sobretot a conseqüència de l’arribada de milers de barcelonins. A més, en els darrers vuit anys han vingut milers de persones procedents de països llunyans, llatinoamericans en especial. A la qual cosa cal sumar els nous santcugatencs que s’han trobat un Sant Cugat estroncat per la fallida del sector immobiliari, estem parlant dels barris de Can Mates i Can Vulpalleres. I, per últim, no volem oblidar aquells sectors socials que es veuran més afectats per l’actual crisi econòmica, de la qual ningú encara no en sap veure el final. Tots ells estan cridats a formar part, amb plenitud de drets i deures, d’aquesta ciutat. I en això ha de jugar-hi, com ja ho fa, un paper molt important el seu teixit associatiu. En aquest tasca les entitats i associacions hi posen la seva principal riquesa: els seus associats i la seva vocació de servei públic. Però els calen instruments i aquí juga un paper insubstituïble l’Ajuntament. És per això que des d’aquí demanem un Pla d’equipaments que doni resposta a les necessitats i els reptes que té plantejats la nostra ciutat i el seu teixit associatiu.

Sant Cugat, octubre del 2008

Sobre equipaments i participació

En l’editorial del número 54 em vaig referir al Pla d’equipaments, que aleshores encara era en una fase incipient pel que fa al seu coneixement públic. I fa pocs dies m’hi he tornat a referir en un escrit al Fòrum Sant Cugat. En aquest article em proposo seguir reflexionant sobre aquest tema i, de pas, matisar les meves afirmacions forumistes, fetes amb menys informació de les que disposo en aquests moments.

Qualsevol procés participatiu, com el que ens ocupa, està supeditat a dues dinàmiques o voluntats: la de l’Administració (en aquest cas l’Ajuntament) i la del teixit associatiu (entenent per això el conjunt d’entitats i associacions existents, sense entrar aquí en si constitueixen realment un teixit associatiu o no, aquesta és una altra discussió). A partir de les característiques del procés santcugantec, vull reflexionar sobre els inconvenients o problemes amb els quals topen processos d’aquest tipus.

Comencem pels problemes originats per l’actuació de l’Ajuntament. Es fa difícil pensar que un procés participatiu sobre un tema com el del pla d’equipaments pugui ser abordat (i resolt) amb encert si es parteixen de bases tan febles: una diagnosi deficient i insuficient, elements i suports de difusió del Pla complexos i de difícil maneig, insuficiències metodològiques (a destacar: no organització de debats sectorials i tallers participatius de duració minúscula) i manca de lideratge per part de l’equip de govern en tot el procés. I vull referir-me especialment a aquest darrer aspecte. No es pot pretendre que un Pla d’equipaments sorgeixi a partir de la pluja d’idees d’un conjunt de persones, per interessades i informades que estiguin. No és possible si aquestes no disposen d’una proposta de pla articulat. S’entén que un procés participatiu ha de servir per canviar la proposta inicial, per enriquir-la i/o impugnar-ne una part; però no es pot pretendre que això es faci si la ciutadania no disposa de tota la informació i, sobretot, d’una visió global de l’objectiu proposat i del context en el qual s’haurà de fer realitat. Dues qüestions en aquest sentit. Com es pot discutir un Pla d’equipaments sense relacionar-lo amb la filosofia municipal sobre la construcció de ciutat i la seva gestió? Amb altres paraules, com pot ser que en aquest procés no s’hagi posat sobre la taula de debat la recent proposta de l’equip de govern basat en el concepte de “mapa de ciutat” i les seves derivacions? Una altra qüestió: és possible un debat seriós sobre el tema sense referir-se a l’actual crisi econòmica i les seves previsions, sobretot les d’ordre demogràfic? De què servirà fer una llarga llista d’equipaments, si després no som capaços de finançar-los? En definitiva, correm el risc de convertir el procés participatiu en un mer exercici reivindicatiu. I, francament, hauria de ser quelcom més. En tot cas, un Pla d’equipaments hauria d’anar molt més enllà d’un llistat de coses a fer.

I què podem dir de la participació i les possibilitats del teixit associatiu? No vull ser tan contundent com vaig ser en el meu escrit forumista, però tinc la impressió que la participació d’entitats i associacions no ha estat ben enfocada, si més no ha tingut deficiències importants. És cert que s’ha convocat, i per dues vegades, les entitats a participar en aquest procés. Però he notat a mancar un tractament més específic. No es pot posar a la mateixa altura la participació a títol individual (i ho dic amb tots els respectes per a tot ciutadà), que la de les entitats i associacions. És evident que aquestes tenen deficiències i que algunes de fet són més virtuals que altra cosa, però constitueixen l’àmbit de participació (i reflexió) ciutadana per excel.lència. I, a més, en molts casos són les que millor coneixen les necessitats socials en determinats àmbits. En definitiva, el teixit associatiu és una escola de democràcia, un element fonamental de generació de cohesió social i territorial i, a més, subministrador de serveis importants. Cal mimar-lo, doncs. Però, naturalment, per ser un interlocutor respectat i tingut en compte, cal que el teixit associatiu sigui realment existent. Un teixit no és un amuntegament de fils, sinó un entrecreuament entre aquests per produir un producte diferent. Crec que s’haurà entès el que vull dir. En tot cas, és un tema que podem seguir discutint en el futur.

En les properes setmanes es produiran esdeveniments que poden incidir en els aspectes sobre els quals he reflexionat. Per una part, cal ressenyar el seminari sobre “Eines i recursos per al teixit associatiu” que es va iniciar el proppassat dia 8 a l’Ateneu Santcugatenc, hi ha previstes tres sessions de diagnòstic i tres de propostes. Caldrà veure que som capaços de “parir” entre tots. Per altra part, la Festa de Tardor d’enguany s’ha proposat posar al bell mig de la Festa el tema del Pla d’equipaments: lema, manifest i debat. El debat del 8 de novembre, que organitza la Fundació, serà sense dubte un bon moment per reflexionar sobre totes aquestes qüestions. En definitiva, a mitjan o finals de novembre estarem en condicions de fer un balanç de tot plegat: sabrem què ha donat de si el procés participatiu i haurem palpat una mica més l’estat del nostre teixit associatiu.

Jordi Casas
Fundació Sant Cugat

El claustre del Monestir

Les II Jornades de comunicació Ramon Barnils han tornat a posar en evidència l'ús indiscriminat del claustre del monestir com espai polivalent apte per a qualsevol tipus d’acte ciutadà, genèricament cultural. És prou notori que en bona part hem superat aquelles absolutes mancances d’equipaments públics que patia la ciutat, fa trenta anys, quan el monestir era l’única opció possible i, en conseqüència, l’ase de tots els cops. La Casa de Cultura, l’Auditori, el Casal de Torreblanca, la fàbrica Aymat, han proporcionat alternatives que haurien de permetre que l’antic cenobi es refermés en el seu rol de monument nacional i transcendís l’àmbit estrictament local per a projectar-se al país i esdevenir un dels grans edificis de Catalunya. Com, Poblet, Santes Creus o Sant Pere Rodes, per citar alguns exemples. Fa molts anys que els francesos, anglesos i altres països europeus han descobert com aquesta potenciació del patrimoni local acaba revertint en benefici de la ciutat i ajuda a col·locar-la en el mapa dels grans referents culturals. Per ara no és el nostre cas.

Seguim ancorats en una visió curta de mires, localista, basada en la utilitat immediata, en una pretesa democratització de la seva accessibilitat que, en lloc de refermar i enaltir el monument, el dissolt en la trama urbana, segmentant la seva unitat, deixant indefinits els límits, amb parts públiques absolutament abandonades. Quants anys fa que no s’ha replantat un arbre mort al passeig dels plàtans? Com és possible que aquell tub de desguàs que es va posar provisional per 3 mesos l’any 1992, el 2008 segueixi abocant l’aigua de pluja al mig d’un passeig de vianants? Com es permet que l'esplanada annexa a la Casa de Cultura, on juguen infants i passen mares amb cotxets de criatures es converteixi cada dia en una zona d’aparcament salvatge, per estalviar-se els dinerons que costa la zona blava o el pàrquing públic que es troba a menys de 100 m? No seguim, perquè segurament aquest no és el moment ni el lloc per enumerar un memorial de greuges, pendent des de fa massa temps.

El monestir ha esdevingut una mena de mite taumaturg, que prestigia els actes que se celebren en ell, com si en altre indret més adequat no tinguessin la mateixa potència, entitat i carisma. Per un artista no és el mateix afegir al seu particular currículum que ha exposat al claustre, que a la sala municipal que hi ha en front, tot i que les condicions objectives d’aquesta darrera siguin molt superiors i que per ella passi un major nombre de visitants. Això ens ha esllavissat vers una banalització preocupant: tant serveix per un tast de vins, com per una obra de teatre, un concert de música de cambra, donar un premi o per exhibir els treballs d’uns estudiants. La celebració en ell de les citades jornades s’inscriu dins aquesta mena de desori que, amb l’excusa de ser la seu del museu, és considera un equipament públic que serveix per acollir qualsevol cosa, sense reunir, objectivament, els requisits necessaris, ni tenir en compte el cost que suposa haver de muntar i desmuntar cada vegada una infraestructura efímera, ni el risc que implica la seva manipulació dins el recinte, ni els danys involuntaris que poden produir les aglomeracions de públic.

El jardí del claustre ha esdevingut l’espai paradigmàtic per a les celebracions que es volen fer a l’aire lliure. Però, no pas per la importància i bellesa del recinte, que en tot cas és un plus afegit, sinó precisament perquè es tracta d’un indret d’entrada controlada. En aquest sentit estem retrocedint en la concepció de monument nacional. I justament perquè és a l’aire lliure, les vicissituds meteorològiques poden sabotejar un acte, com succeí divendres a la nit i haver de patir la improvisació de traslladar-lo del pati a la galeria, la manca d’espai suficient per la gent que va assistir-hi, els cants del casament que s’estava celebrant a l’església com a música de fons a la conferència magistral, el brogit de la pluja que s’imposà a la megafonia i impedint escoltar als ponents de la taula rodona. Estem realment segurs que era el lloc més indicat per un acte com aquest? Perquè si les raons són simbòliques d’identificació ciutadana, és una qüestió a debatre, però si és perquè no existeixen alternatives, aleshores es tracta d’un problema preocupant. Com sigui, discutir d’aquesta qüestió ha de ser una de les aportacions que des de l’àmbit de la cultura cal fer al Pla d’Equipaments, plantejar-se seriosament el Monestir en tant que monument nacional i la seva projecció de país.

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat

Algunes reflexions sobre el Sant Cugat dels nostres pecats

En aquest darrer número abans de vacances, el qual probablement molts lectors habituals el llegiran un cop acabades, m’ha semblat pertinent fer algunes reflexions que tenen a veure amb el curs que ha acabat, que ha coincidit, a grans trets, amb el primer any de l’actual mandat municipal. De fet, les idees que aquí s’exposen les he anat desgranant de forma dispersa en les meves columnes setmanals a la premsa local.

La meva tesi de partida és que durant el darrer any, per acotar-ho temporalment, a Sant Cugat hem estat vivint una gran operació d’imatge. En el ben entès que això no implica que només s’hagi treballat de cara a la gal.leria. S’han fet coses, i algunes d’importants, però sempre amb la vista posada en una determinada projecció de la gestió municipal, una projecció que ha tingut com a referent un determinat projecte polític i personal. Ras i curt: allò que s’ha fet a Sant Cugat, i sobretot la forma com s’ha projectat, ha mirat sempre de reüll el projecte de la casa gran del catalanisme, que tothom sap a quina opció política està lligat, i el paper que hi podia fer el nostre alcalde. El capteniment de la premsa local en aquest sentit ha estat paradigmàtic.

Els resultats de l’operació han de ser qualificats més aviat de pobres. No sembla que el nostre alcalde hagi recollit els llorers previstos, almenys els que se’ns havien insinuat des d’alguns mitjans de comunicació És possible que els resultats es vegin a mitjà termini, però, ara per ara, caldrà qualificar aquesta operació com a més mediàtica que no pas una altra cosa. Arribats aquí, doncs, cal veure què ha quedat de tot plegat i quin és l’estat de la gestió municipal i quines són les perspectives que s’obren per a la nostra ciutat.

El projecte santcugatenc basat en un creixement constant i excepcional portador de major qualitat de vida ha fet fallida. Ha estat el projecte dels darrers vint anys, però avui ja no és de rebut. Aquesta dinàmica, que era el resultat de la recerca de molts barcelonins d’un lloc més agradable per viure, ha tocat sostre -si més no, quan es torni a engegar, em dóna la impressió que ho farà en uns termes força diferents. La petada de la bombolla immobiliària, que fins fa quatre dies era negada per propis i estranys, ha marcat els límits d’aquest model de ciutat. Avui la idea d’una ciutat articulada, cohesionada i amb un medi ambient exquisit -llegeixi’s arbres i metres quadrats de gespa- ha quedat amputada. El nou creixement, els barris de Can Mates i Can Vulpalleres, ha torpedejat la línia de flotació d’aquest model de ciutat: constitueixen dos semideserts que esperen temps millors per esdevenir zones urbanes amb plenitud de drets i deures. L’articulació d’aquests barris amb la resta de trama urbana i, per tant, la incorporació dels seus habitants a la vida ciutadana, no serà fàcil. Les previsions de la revifalla del sector constructor no són optimistes, com a mínim l’actual situació durarà tot el que resta de mandat. Mentre, milers de cases esperaran ser habitades, o acabades i, probablement, els dos barris viuran un progressiu deteriorament urbanístic. Aquest és un tema del qual em sembla que se’n parla poc, però al meu parer és de gran transcendència per a la ciutat.

La cultura i economia del totxo, encara que s’hagin basat en pretensions de qualitat, estan exhaurides com a elements de referència del que ha de ser Sant Cugat. Avui ja no poden constituir l’element definidor de la marca Sant Cugat que durant els darrers anys s’ha impulsat des de l’equip de govern municipal. El nou “mot de guerre” és el de l’economia del coneixement. Ningú no dubte –o, més ben dit, hi ha pocs dubtes- que Catalunya, com la resta del seu entorn econòmic, per ser competitiva ha d’apostar pel coneixement com a eina de creació de riquesa i pel que hem acordat anomenar excel.lència empresarial (llegeixi’s empreses competitives, que produeixin productes o serveis de qualitat i amb un elevat valor afegit). Sant Cugat des de fa un anys s’hi ha apuntat aplicadament i fins i tot de forma eficient. El context ens és favorable i, a més, comptem amb socis interessats en generar sinergies amb nosaltres (Rubí i Cerdanyola, com a mínim). No cal repetir aquí allò que som un municipi rodejat d’universitats (i parcs tecnològics), amb una molt bona situació estratègica pel que fa a comunicacions i situat en una comarca de gran tradició industrial i empresarial. Per tant, estem davant una aposta segura. Si hom fa una mica d’hemeroteca, veurà que els temes econòmics i empresarials han ocupat una part fonamental de l’agenda municipal. Els temes que tenim (o hem tingut) entre mans no són pas menors: eix empresarial de la B-30 (sobre el qual algun dia caldrà reflexionar-hi, per tal de tenir-ne una idea que vagi més enllà de la seva projecció periodística), escola de negocis d’ESADE, Creàpolis (viver d’empreses que formarà part del mateix campus) i l’IEIT (projecte fracassat aquest últim, però del qual s’espera rebre’n algun petit succedani).

Des del meu punt de vista, i per dir-ho de forma simplificada, estem vivint un procés de transició de la “ciutat del totxo” a la “ciutat del coneixement”. En el ben entès que ambdues no són incompatibles. Es tracta d’una qüestió d’èmfasi. Ara el que pren rellevància és el segon factor. És allò que ens pot seguir dotant d’una marca local d’èxit. Aquest és el context en el qual es mourà la gestió municipal en els propers anys. I ho haurà de fer (o ho hauria de fer), un cop superada de fase de promoció política viscuda durant el darrer any, des de la gestió de la quotidianitat. Una quotidianitat que és molt més contradictòria i plena d’insuficiències del que alguns no es pesen o els hi agradaria. Una quotidianitat que haurem de construir amb instruments no sempre prou afinats, per no dir clarament insuficients. Tres elements en aquest sentit: a) la baixada -parlar de davallada seria exagerat, almenys de moment- dels ingressos ordinaris municipals, la qual cosa redueix el marge de maniobra pressupostari i complica l’administració de la ciutat; b) la dificultat per fer de la participació ciutadana (llegeixi’s capacitat d’organització i concertació del teixit associatiu) un element habitual i imprescindible de la gestió municipal; i c) una oposició municipal que no acaba de trobar el seu discurs i que, com a conseqüència, fa que la gestió municipal es transformi en un monòleg de l’equip de govern.

Aquestes són les coordenades, almenys algunes d’elles, dins les quals es mourà l’acció municipal durant els propers mesos (i, probablement, propers anys). Reflexionar-hi no constitueix un mer exercici intel.lectual, és una obligació per a tots aquells que estem interessats per la gestió de la cosa pública i tenim la voluntat d’incidir-hi. No ha estat una altra la intenció d’aquestes línies.

Jordi Casas
Fundació Sant Cugat

Memòria Anual 2007-08 - Síndic de Greuges

Memòria Anual 2007-08

Síndic de Greuges Municipal de Sant Cugat
Sant Cugat del Vallès

Podeu accedir a:

http://www.sindic.santcugat.cat/archivos/23-825-document/Sq13-07-2008.pdf

Petició d’Iinformació al Sr. Xavier Martorell

Sr. Xavier Martorell
Regidor de Relacions Institucionals i Seguretat Ciutadana

Distingit Sr. Martorell,

Davant dels greus aldarulls que hi va haver durant la celebració de les barraques de la Festa Major que va tenir com a resultat, fins i tot, una sèrie de persones detingudes, voldríem demanar-li el màxim d’informació possible al respecte per tal de, com a representant dels barris de la nostra ciutat, efectuar la valoració pertinent.

Si que podem manifestar-li, d’entrada, la nostra enorme preocupació per aquest tema. Es confirma el que hem dit en més d’una ocasió: que les barraques són, malauradament, una font de conflictes i que cal fer un replantejament total i global, on estiguem representats tots per mirar que aquests penosos incidents no tornin a succeir.

Agrairíem, com diem, el màxim d’informació possible, que inclogui la naturalesa dels fets, la procedència de les persones detingudes i també, òbviament, la valoració que vostès fan de tot plegat.

Probablement fóra interessant tenir una reunió a diverses bandes, tots plegats, al començament de setembre per mirar de resoldre aquesta qüestió d’una vegada.

Li agraïm la seva consideració i esperem la seva comunicació.

FEDERACIÓ D’ASSCOCIACIONS DE VEïNS DE SANT CUGAT

9 juliol 2008