Com publicar un article en aquest bloc:

PORTAL INDEPENDENT AL SERVEI DELS CIUTADANS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Per publicar un article en aquest bloc només heu d'enviar-lo mitjançant un correu electrónic a l'adreça: stcugat2@gmail.com indicant el nom i cognoms, telèfon de contacte i número del DNI.

dimarts, 31 de març del 2009

La llibertat com a resposta ?

Hi ha alguns termes bàsics, com llibertat o democràcia, que massa sovint es fan servir en va i a vegades de forma perversa, tergiversant el seu significat per manipular i massificar.

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, la llibertat és l’estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, etc. O, dit de manera planera i entenedora, com deia Manuel de Pedrolo, la llibertat consisteix en que hom no hagi de fer el que un altre vol que faci.

Fa temps que el nostre alcalde, Sr. Recoder, combinant el seu capteniment i l’estratègica mediàtica, s’ha anat situant en una posició de “disposició” per assumir, quan toqui, el gran paper al que està destinat, segons diu Artur Mas i que, com sembla, ell mateix en té ple convenciment (el que no està clar és si ambdós coincideixen en quin ha de ser aquest paper). Ara, i seguint en la línia de promoció cap a les més altes responsabilitats a les que espera ser cridat, s’acaba de publicar un llibre seu titulat “La llibertat com a resposta” No entrarem en el contingut del llibre, en el del pròleg ni en el de l’epíleg, ens quedarem en quelcom menys substancial i més breu, però, tanmateix, significatiu: el títol.

Titular el llibre “La llibertat com a resposta” sembla voler donar a entendre que davant d’una situació, d’un problema o d’un conflicte, la solució, la resposta és la llibertat, (hi ha mots, com llibertat, que per la seva càrrega profunda, sempre agraden de sentir) donant per suposat que aquesta és la seva manera de fer. I això pot estar molt bé de cara als catalans i catalanes en general, però, és aquí on els santcugatencs i santcugatenques, que som qui millor coneix el dia a dia de la seva praxi política, tenim alguna cosa a dir, i ho podem qüestionar seriosament, doncs sabem que una cosa són les paraules i una altra els fets.

Des de la perspectiva santcugatenca, hom es pot preguntar quina mena de “llibertat com a resposta” és impedir que la població de Sant Cugat pugui saber perquè apareixen factures d’una empresa concessionària de serveis sense comptabilitzar, per import d’uns tres milions i mig d’euros (uns 580 milions de les antigues pessetes, que hipotecaran els nostres pressupostos municipals durant uns quants anys), i que per fer-ho, en un ple municipal i valent-se del corró de la majoria absoluta de l’equip de govern, es presentés una moció alternativa-distractiva, per impedir donar comptes i que es sàpiga la veritat. Ni resposta ni llibertat.

Quina mena de llibertat és la que es basa en l’opacitat? Sense transparència no pot haver-hi llibertat. És llibertat que els ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat (que són qui, amb els seus impostos, mantenen els funcionaris i els polítics del nostre Ajuntament) no sàpiguen encara si s’han depurat responsabilitats i si s’han pres les mesures necessàries perquè irregularitats semblants no es tornin a repetir?.

O, es pot considerar “llibertat com a resposta” el seu capteniment pel que fa a la moció en relació a la iniciativa ciutadana DeuMil a Brussel·les per l’Autodeterminació? És “llibertat” impedir que el ple municipal pogués votar-la? No hauria sigut una “resposta” més coherent donar llibertat de vot als regidors del grup de CIU i votar la moció presentada? Doncs la “resposta” també va ser mitjançant una altra moció alternativa (totalment absurda), amb el que la “llibertat” va ser impedir possiblement el vot favorable dels regidors de CDC que donaven suport a la iniciativa (dos dels quals formen part de la plataforma de càrrecs electes Decidim.cat). I per postres, fa uns dies, en un programa matinal de TV3, el Sr. Recoder manifestava que estava satisfet de la presència de polítics del seu partit a la manifestació de Brussel·les. És hipocresia o cinisme?

És “llibertat com a resposta” no contestar (quan li sembla convenient) els escrits que els santcugatencs presenten per demanar informació o solucions als seus problemes?. (és un fet inacceptable i reiterat. Un petit exemple poden ser els que 28 veïns de Mira-sol van presentar el 14 de gener i el 7 d’agost del 2008 i que en comptes de “llibertat”, han rebut el silenci “com a resposta”).

Sr. Recoder, escrigui els llibres que vulgui, però, respongui quan toca, doni comptes de la seva gestió i no ens condicioni la llibertat.

Jaume Massanés i Papell

dimecres, 25 de març del 2009

Any 2009 - Carrers pendents d'urbanitzar a Mira-sol (Sant Cugat)






Els veïns del carrer Pla de Mira-sol estan indignats per la nul·la resposta de l’Ajuntament a les seves repetides peticions perque s’arregli el problema del seu carrer sense asfaltar, amb pols, amb molts forats i sense voreres en alguns trams. Tot això agreujat per el pas de l’autobus que encara malmet més el carrer incrementant tambe el risc d’accidents.
Volen un interlocutor válid, ja que fins ara tothom es passa la “patata calenta” i ningú dóna solucions ni terminis per a la seva solució d’una forma ràpida i definitiva. El darrer 23 de febrer van presentar un escrit a l’Ajuntament signat per tots els veïns i encara avui no han rebut resposta.
Finalment anuncïen que estan dispossats a iniciar accions i mobilitzacions concretes perque sel’s escolti.

Veïns del carrer Pla

dimarts, 24 de març del 2009

Neix el més VDX

L’informatiu que teniu a les mans s’ha gestat al llarg de mesos però els darrers esdeveniments han precipitat el seu naixement. A ningú li deu ser desconeguda la situació del govern de l’EMD. Les particularitats legals en relació a les EMD i les darreres accions de CiU-Actuem han deixat Valldoreix en una situació de govern complexa. Al llarg dels números successius del més VDX intentarem explicar-nos.
Aquest informatiu pretén acostar, exposar i explicar la vida de Valldoreix des de la perspectiva de l’esquerra, una esquerra ampla, plural i diversa.La volem explicar en clau d’acció, en positiu, volem que conegueu que fem, i per què ho fem. I també, alguna vegada, el que no fem i per què no ho fem.
La política ha de ser el lloc comú de les persones, ha de ser noble, és esforçada, és el regal del temps propi a la comunitat. Des d’aquest informatiu volem transmetre la bona política, la que mai s’hauria hagut de deixar de fer, volem encantar-vos.
Era necessària aquesta publicació? També ens ho hem demanat, i creiem que sí, decididament sí. Creiem que els mitjans de comunicació de Sant Cugat no són prou plurals, a còpia d’anys la veu i els interessos de CiU són els únics que es deixen sentir al TOT Sant Cugat, al Diari de Sant Cugat i a Radio Sant Cugat. Només molt de tant en tant i per a cobrir l’expedient o quan el silenci seria vergonyós apareix alguna notícia dissident.
A través de les diverses seccions ens donarem a conèixer, ens presentarem a la gent de Valldoreix, full a full us convidarem a conèixer-nos amb més detall i més de prop.
En la secció Que és i com funciona una EMD? explicarem aspectes legals, electorals, estructurals, pressupostaris, etc. del funcionament d’una EMD. En la secció VDX escriurem sobre algun aspecte concret o alguna reflexió sobre Valldoreix. En El darrer ple us contarem el desenvolupament i les dificultats de cada ple. En la secció Sóc veí/veïna progressista anirem presentant-nos: a cada número coneixereu un membre que dóna suport a la Candidatura de Progrés i Catalanista de Valldoreix, amb fotografia inclosa. En la secció Per què volem governar, que encetarem en el proper número, explicarem els punts del nostre programa. També hi haurà Calaix de sastre, una secció amb algun entreteniment, cuina, jardí, jocs, etc. I tindrem una visió il·lustrada d’algun aspecte de la vida de Valldoreix amb La Vinyeta de l’ADOLF.
El nostre objectiu final, confessat aquí i ara mateix, és guanyar les properes eleccions, nosaltres hem d’explicar-vos qui som i què volem, vosaltres tindreu l’última paraula.
Progressistes de Valldoreix

dissabte, 21 de març del 2009

Sant Cugat, ciutat verda en mobilitat?

En els propers mesos Sant Cugat elaborarà el seu Pla de Mobilitat. Comptant amb la participació d’una empresa externa i d’un procés de participació ciutadana, es definirà com ens mourem en els propers anys.

Podríem dir que el punt de partida és prou raonable, almenys pels estàndards de mobilitat que han imperat fins avui. Tot i que Sant Cugat és una ciutat amb un ús intensiu del cotxe i probablement superior al de la resta de l’àrea metropolitana, també compta amb aspectes més sostenibles com una bona cobertura de servei ferroviari i un nucli històric vianantitzat. Gràcies a aquest darrer s’ha creat un espai de comerç, lleure i convivència poc habitual en ciutats de l’entorn. Finalment, la presència d’abundants zones verdes equilibra una mica la sensació de ciutat “envaïda” pels cotxes que caracteritza moltes zones de Barcelona.

Tot i el punt de partida, Sant Cugat té també reptes per al futur que comportaran, segons ProBici, canvis importants en la forma com ens movem.

En primer lloc, la nova mobilitat haurà de contribuir a la reducció d’emissions de CO2 i a lluitar contra el canvi climàtic. No és només una aspiració ideològica sinó que l’estat espanyol s’hi ha compromès a través del Protocol de Kyoto. En paral·lel també sembla clar que l’era del petroli barat té els dies (o els decennis) comptats, i per això cal buscar alternatives amb menys dependència del cru.

En segon lloc, també ha de garantir la cohesió social. L’absència d’una xarxa competitiva de transport públic perjudica amplis col·lectius que per edat, manca de permís de conduir, raons econòmiques o simplement per civisme no poden o no volen anar en cotxe. Construir aquesta xarxa és quelcom bàsic per garantir el dret a la mobilitat.

Finalment, ha d’assegurar la seguretat vial i la salut pública.

Però, és realment possible canviar de model de mobilitat? La resposta és que possiblement aquest canvi ja hagi començat. La vianantització del Centre, les noves línies de bus o la imminent connexió dels carrils-bici existents demostren que el cotxe privat ja no és l’únic protagonista de la mobilitat. Els mateixos canvis s’estan produint, a ritmes diferents, a moltes ciutats de l’entorn, i tot indica que estem sols al començament d’un canvi de cicle.

Les propostes de ProBici per a Sant Cugat inclouen tant les connexions amb l’exterior com la xarxa interna. Entre les primeres proposem la construcció del Tramvallès, una xarxa de tramvia defensada per la PTP i diversos ajuntaments que en un dels seus ramals uniria Sabadell, Terrassa, Badia, Barberà, Cerdanyola i Sant Cugat. Serviria per acostar barris i ciutats sense servei ferroviari a les principals línies de tren, i també acompliria funcions de transport intracomarcal i local. A Sant Cugat provindria del Centre Direccional de Cerdanyola i entraria, probablement, per Pla del Vinyet fins l’estació de FGC. Per altra banda, la PTP defensa també el desdoblament de la línia de FGC de Sant Cugat a Barcelona com a manera no sols de descongestionar la línia actual sinó de reduir els temps de viatge entre el Vallès i Barcelona en uns 15min.

Quant a la mobilitat interna, l’autobús serà la peça clau per aportar viatgers al tren i per la resta de desplaçaments. Evidentment han de canviar unes quantes coses per a que això sigui així. Des de Probici proposem una xarxa de línies “exprés” amb prioritat semafòrica i espai reservat sempre que sigui necessari. Tant la velocitat comercial com la freqüència de pas serien elevades, i això possibilitaria el transbordament còmode entre línies. Aquesta xarxa es podria complementar amb busos de barri.

L’anar a peu és també un pilar de la mobilitat. Als voltants del Centre els itineraris són d’una qualitat excel·lent, però en barris perifèrics són habituals les discontinuïtats en els recorreguts: absència de voreres, aparcament il·legal o rotondes amb trànsit agressiu. L’Ajuntament hauria de garantir que els itineraris principals (cap als centres educatius, als polígons de serveis o a les estacions) siguin de qualitat. En bastants casos hi ha terceres administracions implicades, però això no ha de servir d’excusa per prolongar la situació actual.

Quant a la bicicleta, part de les necessitats quedaran cobertes quan la xarxa de carrils-bici tingui continuïtat a la zona de l’estació de FGC Sant Cugat, obres finançades pel recent pla d’inversions del Govern Central. Les actuacions futures haurien de garantir la connectivitat amb els centres educatius i amb els principals polígons de serveis.

Per acabar mencionarem les propostes per al cotxe. Proposem mantenir les actuacions necessàries per seguretat o per a corregir desequilibris territorials (estem pensant sobretot en aparcaments públics en barris amb dèficit de places). Demanem també garantir la disciplina viària a tota la ciutat. En particular, aquesta s’ha d’estendre als nous barris i als polígons industrials on, per diversos motius, és habitual que el cotxe envaeixi espais que no li pertoquen.

Sant Cugat té una oportunitat de ser un model en qualitat de vida també per la seva mobilitat. Tenim models propers que avalen la factibilitat d’aquest canvi, i estem segurs que el Pla de Mobilitat inclourà, d’una manera o una altra, els ingredients necessaris per a que es dugui a terme.

La proposta completa de Probici-BACC-la PTP es pot trobar a:
http://www.sendspace.com/file/ysikzt

Martí Rius - Membre de ProBici i president del BACC-Bicicleta Club de Catalunya

Recoder: un home amb bicicleta i corbata

El nostre alcalde ha escrit un llibre amb un títol un xic enigmàtica: La llibertat com a resposta (a qui?). No cal dir que qui pretengui conèixer millor al personatge, ha de llegir-lo. Jo ho he fet i em proposo reflectir en aquestes línies algunes de les reflexions que m’ha plantejat la seva lectura.

Que és un llibre de promoció política, no se’n pot dubtar. Al pròleg del periodista que ha confegit el llibre a base de converses amb l’alcalde queda molt clar: és un home que s’ha fet al marge de l’aparell, o fins i tot en contra, i que s’ofereix pel que faci falta (ell després ho concreta això, naturalment). Dit amb paraules del llibre: “Ell no va demanar permís per ser-hi . Hi és i punt. I el pitjor de tot: no demana excuses. No dissimula. No es camufla entre el paisatge”. No sabem a qui ha de demanar permís i excuses, ni davant de qui ha de dissimular i molt menys per què s’ha de camuflar. Potser per què no el vegi Artur Mas? Potser és per això que l’actual líder de CDC i CiU només surt esmentat, i de retruc, en un lloc del llibre (p. 93).

Des d’un punt de vista formal el llibre consta de tres parts. En la primera ens explica el seu compromís polític, el qual expressa que li ve de molt jove: “Una trajectòria coherent”. En la segona ens dóna conèixer els principis sobre els quals ha construït la seva personalitat i la seva actuació pública: “Idees que m’expliquen”. I, per últim, dóna compta de la seva gestió a l’Ajuntament de Sant Cugat: “Política a peu de carrer”. Per raons òbvies a qualsevol santcugatenc d’antuvi li interessarà especialment la tercera part, aquella en la qual ens explica com veu i què pensa de la nostra ciutat. Però, des del meu punt de vista la més interessant és la segona, en ella i sense embuts ens explica les seves conviccions més pregones.

Abans d’entrar-hi, però, cal parlar del seu compromís nacional. No sorprendrà ningú que es declari profundament nacionalista, però ens deixa clar que ell és dels que ha cregut sempre en la casa gran del catalanisme. Ens recorda que va entrar en la política institucional de la mà de Roca i Junyent, en aquell any de la malaguanyada proposta reformista, i que des d’aleshores ha pensat que cal eixamplar bases i no pas fer propostes de pedra picada. Reivindica la tradició del catalanisme, de la voluntat de construir portes endins i influir portes enfora. Per dir-ho amb les seves paraules, i que prengui nota qui n’hagi de prendre: “Convergència destaca per la seva amplada de mires, cosa força contrària al reduccionisme cap al qual, en algun moment de la història, sembla que ens vam voler inclinar” (p. 21). En definitiva, conviccions, però amb pragmatisme i voluntat de sumar. Per aquí, cap sorpresa.

He parlat que ens explica sense embuts les seves conviccions més pregones i això és quelcom que cal agrair. Per exemple i per posar un cas, quan parla de la seva fe i del seu catolicisme, ens dirà “qui em vulgui entendre ha de tenir en compte aquest factor imprescindible de la meva vida” (p. 17). Però allò que més sorprèn, almenys a mi, és el passar comptes amb el que ell anomena “progressisme de la transició”. Sembla que tots aquells aspectes que fallen és perquè se sustenten en valors defensats per l’esquerra, en “falsos progressismes”, com dirà algunes vegades. La llista no és precisament curta. Som-hi. “La família, la d’un home i una dona, ha estat posada en crisi per part de cert progressisme” (p. 58). En parlar de l’educació: “No ens podem permetre abraçar un progressisme mal entès que ens iguali a la baixa” (p. 62). “La pèrdua progressiva d’influència de la generació de la transició, marcada per les idees de l’esquerra tradicional (...), penso que ens serà molt positiva i ens homologarem amb les democràcies occidentals de llarga tradició” (p. 64). I si encara no ho heu entès: “Aquest progressisme tronat que ha impregnat la societat durant dècades ens el curarà la globalització, a la qual aquest món no sap com respondre, de moment” (p. 64). En un altre lloc: “Em refereixo a aquest progressisme carregat de superioritat moral que penetra per capil.laritat a la nostra societat i crea el marc de comportaments ideals, dibuixant la ratlla entre el que és bo i el que és dolent” (p. 81). I, per últim, tampoc no cal abusar: “Quants progres del maig del 68 han transformat els antics ideals revolucionaris en cinisme i culte als diners i a la bona vida, amanit, això sí, amb la defensa de causes nobles, com més llunyanes millor, no fos cas que els comprometés a canvis en la seva plàcida existència?” (p. 89). En definitiva, l’esquerra no té el monopoli de la veritat, la qual cosa sens dubte compartim, i cal abordar els grans reptes de la globalització des dels valors de sempre, els quals cal actualitzar, naturalment. Podríem dir que es defineix com un conservador, i no ho dic en sentit pejoratiu, però arrelat a les necessitats del temps. En definitiva, i per il.lustrar-ho amb les seves mateixes paraules: “també se’n pot ser, d’ecologista - i ell es declara preocupat pel medi ambient des de fa anys-, duent camisa i corbata” (p. 73). No debades, en la portada del llibre veiem un Recoder pedalejant la bicicleta amb corbata, camisa i americana de pana.

Sorprèn que en una Catalunya que ha passat durant 23 anys pel sedàs del pujolisme, Recoder hi trobi encara tants valors esquerrans de la transició -sempre per blasmar-los, això sí. En el punt de mira hi ha el nefand govern del tripartit. És hereu d’aquest fals progressisme i ens està enfonsant el país. Ho diu amb tota claredat: “Per això necessitem amb urgència un govern seriós, amb objectius clars, coherents i posats al dia, que sigui percebut com a tal per la ciutadania de Catalunya. En això estem treballant molta gent” (p. 42). Ull amb el darrer punt i a part! En l’epíleg ens ho recorda, per si ho havíem oblidat: “El que ens manca, doncs, és desempallegar-nos de les traves que ens impedeixen progressar, i llançar-nos sense complexos a conquerir el futur. El manual progre de la Transició no serveix per entendre el món d’avui, i actua com un llast a les nostres capacitats (...). La societat catalana en el seu conjunt ha de trencar el seu silenci, ha de ser capaç de denunciar la nuesa de l’emperador i ha d’actuar en conseqüència” (p. 116). I, com dèiem al principi, ell és aquí per recordar-nos-ho i es posa a la nostra disposició per al que més convingui.

I, naturalment, el seu millor aval és la gestió feta des de l’Ajuntament. En aquesta part no trobareu cap sorpresa ni res que no hàgiu sentit o llegit ja. Ens diu que “Nosaltres hem tingut un projecte de ciutat ben travat, hem tingut la determinació suficient per tirar-lo endavant i penso que l’hem encertat, malgrat els punt febles, que sempre hi són” (p. 97). Malgrat la darrere part de la frase, s’hi troba a mancar un cert component autocrític. Per exemple, quan parla de la crisi i les seves conseqüències, no fa cap referència al fet que aquesta ha propinat una bufetada descomunal a aquest model de ciutat basat en un creixement constant. Res es diu de com ho gestionarem això. Per altra part, no cal dir que Catalunya no és Sant Cugat i, si el destí el situa a les més altes responsabilitats, sens dubte no ho tindrà tan fàcil.

En definitiva i per concloure, aquest és el nostre alcalde. Almenys, és com jo el veig després de llegir el seu llibre. Convido a fer-ho a aquells que tinguin interès en conèixer millor qui ha governat durant 9 anys el nostre municipi i es proposa governar Catalunya. Per què es tracta d’això, no?
Jordi Casas. Membre de Fundació Sant Cugat

diumenge, 15 de març del 2009

Recoder: Vergonyes o medalles

El 1960, el 20% dels més rics tenien 30 vegades més que el 20% més pobre. El 1990 aquest 20% tenia 60 vegades més. El 1995 tenien 82 vegades més. Calculin vostès l'any 2009...
A Sant Cugat, si segueixen l'evolució de preus en els últims 15 anys, podran veure clarament que aquestes dades són reals. El nostre Ajuntament en estreta col·laboració amb els promotors d'"habitatges" i coneixedor ple de la desmesurada especulació del gremi, va tancar els ulls i oïdes a les queixes ciutadanes sota el lema "quant més car, més ingressos per a les arques." Van publicar orgullosos fins i tot que Sant Cugat era la població amb renda més alta i més cara de Cataluña!!! L'any 2002, en passar de la pesseta a l'Euro, els comerciants de la ciutat van convertir la moneda de 100 ptes. en l'equivalent a 1 € i cap polític no va alçar la veu en defensa del ciutadà. Ens van augmentar la cistella de la compra un 67% en un absolut silenci. Avui mateix la llei o ordenança que obliga al comerç a marcar amb el preu tots els productes exposats no es compleix en gran part i el nostre consistori no vigila. Per què, si som una ciutat dormitori (adormida)?.
La promoció fotogràfica apareguda en premsa del Sr. Recoder sobre una bici, amb somriure nord-americà de pasta dentrífica anunciant un llibre en el títol del qual s'inclou la paraula "llibertat", ens demostra la profunda convicció de molts polítics que els ciutadans som rentablemente ximples. L'esperit enganyós d'aquesta foto és motiu de vergonya i una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans de Catalunya. El nostre alcalde i el seu equip han contribuït molt directament a l'augment de les diferències entre rics i pobres en el seu estret contacte amb els especuladors i han estat part activa en la creació de la bombolla immobiliària. La prova la tenen al mastodòntic edifici buit a sobre de l'estació de Mira-Sol que ja anomenen "el Portaavions". Finançat amb garanties públiques per vendre'l al preu especulatiu que anomenen "de mercat". Per una gestió tan vergonyosa mereix algú una medalla?

J.R.Loidi

divendres, 13 de març del 2009

Sant Cugat del Vallès s'ho mereix

DEL POSTRECODERISME A LA UNIÓ DE LES ESQUERRES
El Sr. Recoder ha fet coses positives per Sant Cugat, negar aquesta afirmació no seria ni adequat ni just. Malgrat tot, el model de gestió que ha impulsat l’actual alcalde dóna mostres evidents d’esgotament, alhora que es repeteixen les notícies de desequilibris econòmics, deutes milionaris, urbanisme a mida i pujades d’impostos encobertes. Sant Cugat no ha de ser segon plat per ningú i menys pels polítics que han d’entomar un present complicat i un futur incert.
Gairebé a mig mandat de la majoria absoluta de CiU a Sant Cugat, cal mirar pel futur de la nostra ciutat. Cal plantejar quines poden ser les formes de manteniment de la nostra qualitat de vida, avançar en una ciutat en creixement, compensar la desigualtat territorial, avançar en justícia social i plantejar-nos per què governa aquesta ciutat una força conservadora quan la majoria del seus ciutadans es defineixen d’esquerra o centre-esquerra.
Els partits de l’arc ideològic de l’esquerra, hem patit un complex d’inferioritat respecte a CiU. Qualsevol proposta o crítica nostra ha estat venuda com un intent de desestabilitzar la qualitat de vida santcugatenca i convertir la nostra ciutat en una còpia de determinats barris de l’extraradi metropolità. La demagògia ha fet èxit en aquests missatges.
Hi ha actuacions que han estat signe del govern de CiU: la política de tirar els problemes endavant (algú els arreglarà quan toqui), cercar enemics exteriors per amagar els propis, dividir els partits d’esquerra, accions propagandístiques, llenguatge socialdemòcrata però realitats “Neocon” o el clientelisme són signes d’actuació.
En un moment d’esgotament del model de gestió de CiU, però també de la fragmentació de les propostes dels partits d’esquerres, cal donar un pas endavant en la generació d’una alternativa social i política a l’actual govern i les seves accions.
L’actuació del PSC de Sant Cugat es guiarà per la línia de propiciar les condicions per tal que es pugui generar un canvi polític a la nostra ciutat. Un canvi que ha de ser garantia de desenvolupament de polítiques progressistes i catalanistes, del qual han de ser partícips els partits d’esquerres i també els moviments associatius, culturals o veïnals.
Els propis partits d’esquerres tenen diferents visions. Les recents declaracions del President d’ICV de la nostra ciutat obren vies de diàleg molt positives. Els companys d’ERC també tenen la complicada decisió d’engrandir les diferències o treballar per trobar allò que uneix a polítics i ciutadans progressistes i catalanistes. Hem de mostrar a la ciutadania quin és el nostre joc de coalicions, entenem que és el moment de la clarificació. En aquests moments, cal buscar aquells camins que uneixen aquestes opcions i no cercar les diferències, ja sabeu que accentuar aquestes és molt més fàcil.
I per finalitzar una proposta concreta: Proposem, i oferim tota la nostra col·laboració, a la Fundació Sant Cugat i a la Federació d’Associacions de Veïns l’organització d’una cimera sobre el futur de Sant Cugat des d’una òptica de pacte (en les seves múltiples opcions) de les forces d’esquerres, els seus possibles passos i la implicació del teixit associatiu en aquest procés. Un procés certament complicat, però ningú va dir que seria fàcil.
Ara és el moment de sumar, tendir ponts i accentuar allò que ens uneix: la nostra ciutat.

Ferran Villaseñor
Regidor i primer Secretari del PSC
blog@ferranvillasenor.org

dimarts, 3 de març del 2009

Prou abusos: Millor política social en època de crisis.

Iniciem aquesta campanya pública del moviment veïnal a Sant Cugat després de la proposta recolzada per la totalitat de l’assemblea del passat dia 18 de febrer , convocada a les cotxeres de Sants per la Confederació d´Associacions de Veïns de Catalunya

Tots els municipis de Catalunya amb representació veïnal, el dia 10 de març a les 8 del vespre organitzarem una concentració per MANIFESTAR I DENUNCIAR PÚBLICAMENT L’ALÇA GENERALITZADA DELS PREUS DELS SERVEIS BÀSICS PER SOBRE DEL I.P.C., en una situació en la que els salaris estan congelats i el nombre d’ aturats augmenta dia a dia..

Les economies familiars estan en un moment delicat . La crisis és generalitzada i els afectats per l ‘atur arriben a l’ 11,8% de la població de Catalunya.

Els preus dels serveis bàsics augmenten : l’electricitat fins un 3,4% després de l ‘11% de l’ any passat i amb una previsió de increment aquest any per sobre del 31% (juliol/2009). L aigua en l’àrea metropolitana arriba al 8%. La brossa un 7%, el transport públic metropolita una mitjana de 4,7%, els bitllets de rodalies un 6 i 5%, els peatges 4,6%.... i altres.


Per aquests motius els santcugatencs SORTIREM AL CARRER en aquesta primera acció el proper dia 10 de març a les 8 del vespre a la Plaça de la Vila , davant l´Ajuntament de Sant Cugat i posteriorment ho farem tots a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el dia 24 de Març.

US HI ESPEREM

Federació d´Associacions de Veïns de Sant Cugat

Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya

Festa Major - 2ª Part

2 Format

2.1 Totes les Festes Majors del país s’han caracteritzat per tenir una estructura semblant, en la que destacava l’ofici religiós al matí, amb un bon predicador i músics, i a la tarda el ball. Posteriorment s’ha va afegir un pregó laic a l’inici i un castell de focs com a cloenda. En mig, cada població podia incorporar aquells actes tradicionals del lloc que els singularitzen dels seus veïns i molts altres de nous en funció de la demanda ciutadana de cada moment.

A nivell local s’ha mantingut la tradició religiosa de l’ofici que homenatga al sant patró i el Ball del Paga-li Joan, en origen la cerimònia simbòlica del relleu d’administradors de la festa. Quan al ball de gala, el del clàssic envelat, ha estat democratitzat i substituït per múltiples balls a l’aire lliure en diferents punts de la ciutat. La resta d’activitats és aleatòria, hi cap una mica tot, sobretot allò que surt de les pròpies bases, de les associacions i entitats, especialment si l’activitat té un caire lúdic, obert i participatiu. En aquest context, la funció municipal és la de facilitar, de proveir les infraestructures, però també de serveis, com la posterior neteja i també el manteniment de l’ordre públic, que la natural disbauxa que comporta la Festa es mantingui dins uns raonables paràmetres cívics (sempre es vulneraran les ordenances de soroll, com elles mateixes preveuen, però és pot controlar l’excés innecesari).

2.2 Pel que fa als aspectes econòmics, és evident que hi ha uns actes oficials que li corresponen organitzar i sufragar a l’Ajuntament, sigui per pròpia iniciativa o subsidiàriament: el pregó, el castell de focs, els grans espectacles o balls. Les iniciatives ciutadanes poden ser subvencionades en funció dels criteris generals, sobretot de la seva obertura i repercussió en el conjunt de la ciutat, i l’ideal seria que existís una coresponsabilitat financera. És cert, també, que les hores voluntàries i benèvoles d’organització haurien de quantificar-se i valorar-se en aquest còmput. No deixa de ser curiós, però, que les tradicions que s’han perdut siguin les col·lectes populars adreçades a recollir diners per pagar la festa, com els “llevants de taula” o la “faixa de sant Pere”. En contrast, “Barraques” ha esdevingut una font de finançament d’entitats, alhora que cal destacar el gran canvi manifestat pel comerç local, que ha abandonat el petit mecenatge i amb la botiga al carrer no deixa d’aprofitar la gernació per cercar el donar-se a conèixer i omplir el calaix.

2.3 Sense voler entrar en la programació, cal fer una reflexió sobre alguns dels actes i el paper que juguen dins la Festa. En primer lloc respecte el Ball del Paga-li Joan, la tradició del qual és que el ballessin les dues parelles d’administradors sortints i les dues entrants. Si ara volguessin ser estrictes i mantenir el seu sentit primigeni, caldria que només fos ballat pels membres de la Comissió, i tampoc es tracta d’això. Però, el que no es pot esperar és que un ball concebut per 4 parelles, mantingui el mateix atractiu si el ballen 40. El temps que tarden en donar un tomb al recinte s’allarga molt, alhora que la música ha d’anar repetint la mateixa tonada i esdevé una reiteració monòtona que s’eternitza. Per tant, o bé hi ha una certa limitació quan al nombre de balladors, o cal fer un arranjament musical que contempli variacions i el faci més amè. Del contrari, hi ha el perill que l’avorriment acabi bandejant l’acte.

2.4 Pel que fa al castell de focs, la seva programació tradicional com a fi de festa respon a dues raons bàsiques. La primera té a veure amb el que en antropologia es coneix com a cerimònia del “potchlan”. Alguns indis americans, en arribar al final de la festa extraordinària a la que havien convidat als veïns, per mostrar la riquesa de la comunitat, cremaven una sèrie béns, especialment mantes. En el nostre país, la fanfarroneria simbòlica és que, després de pagar uns bons espectacles, uns bons músics, encara ens sobren diners i podem “cremar-los” en forma de castell de focs, que veuran, de lluny, els pobles veïns. Diners, evidentment, que es podrien haver dedicat a una cosa més útil, però per això és una bravata. En segon terme, l’espectacle pirotècnic és una de les millors representacions de “l’efímer”, de l’excepcionalitat de la Festa Major dins el cicle anual i el silenci que es produeix en finir les explosions, la més clara indicació que l’extraordinari s’ha acabat i demà cal tornar a treballar. Programar el castell de focs al primer dia és reduir-lo a una simple diversió visual, banalitzant-lo, sense entendre el seu significat i funció dins el conjunt de la festa, tant de jactància, com educadora. D’altra banda, situar-lo en l’inici pot fer que la resta resulti decebedora, perquè “s’ha gastat tot el pressupost en focs d’artifici”.

2.5 El correfoc, tot i també estar basat en la pólvora, és un altre tipus d’espectacle, en el sentit que permet la participació de la ciutadania que s’hi vulgui implicar, front la passivitat imposada pel castell de focs. Com a tal és perfectament intercanviable i es pot fer en qualsevol nit. Però, si és fes en el primer dia, després del pregó i de l’estripada, adquiriria el valor de convidar a la intervenció activa en la Festa, com s’ha dit pel seguici. Els dimonis tempten a la ciutadania, perquè abandoni la rutina de l’activitat quotidiana i facin seva la diversió durant els dies que dura la Festa, noció que porta implícita que existirà una certa dosi de transgressió, d’excés, de pecat si voleu (el dimoni no deixa de ser una figura religiosa). El valor simbòlic de fer-lo al primer dia o al darrer, com a cloenda és molt diferent. El missatge que està donant l’actual programació és tot el contrari: els diables, en lloc ser els éssers mitològics seductors, provocadors, que inciten a infringir la norma del treball, esdevenen una mena d’enviats angèlics que, com el flautista d’Hamelin en el seu recorregut per la vila, distreuen els ciutadans amb focs, espurnes, xiulets i espetecs, però en realitat ens arrabassen i s’emporten la disbauxa de la Festa i ens deixen amb un pam de nas retornats al bon camí de la dura realitat del càstig diví: la del treball diari per a guanyar-se el pa.

2.6 Barraques continua essent el gran cavall de batalla, atès que qualsevol incident que s’hi produeixi resulta amplificat. Una baralla banal del mateix grau en una activitat del centre, o un coma etílic, no té idèntic ressò mediàtic, ni polític. El principal problema deriva que, en termes generals, no s’han sabut presentar els seus aspectes positius i en l’imaginari col·lectiu prevalen els dolents. Tanmateix cal reflexionar sobre algunes coses. Primer, que neixen com a resposta a la demanda d’un franja d’edat que no acaba de trobar el seu lloc en altres activitats, i la programació general segueix essent bàsicament la mateixa. Segon, l’intent de contraprogramació de plaça jove no va funcionar, possiblement perquè es va plantejar en termes molt més cultes, que lúdics. El mateix acte, projecció de curts metratges, té èxit jove fora del context de la Festa. Tercer, el nivell de participació, any rera any, demostra que l’idea és encertada, tot i que caldria polir les formes. Això ens porta a unes altres qüestions. La natural segregació d’edat no les ha de convertir en “gueto”, ni l’obsessió per la seguretat en camp de concentració. Per tant, caldria treballar en primer terme en el seu “disseny urbanístic”: no és el mateix una forma de carrer, que una plaça, la manera de distribuir-se i congregar-se la gent és del tot diferent. També en la programació. L’important de Barraques no han de ser les barres de bar, sinó les propostes que s’hi facin i sobretot divulgar-les, perquè tothom les conegui. Un ventall més ampli ajudaria a fer-les més intergeneracionals i a integrar-se millor en el programa general de la Festa.

2.7 El problema del soroll. Tothom pot estar d’acord que la Festa Major és una celebració puntual i extraordinària, cosa que també fa que excedeixi en horaris i soroll. Ara bé, cal tenir present algunes singularitats locals. Primer, que tot i ser la gran festa, la meitat de la població activa treballa en altres municipis on els mateixos dies són laborables. Per tant, el dia següent treballaran i tenen dret al necessari descans nocturn. Tampoc es pot oblidar que hi ha gent gran, infants, malalts que no tenen perquè ser innecessàriament pertorbats. Això imposa una certa limitació horària, que ha començat a funcionar els darrers anys. Segon, la potència de la música ha de ser raonable amb l’àmbit que es vol cobrir. No hi ha cap necessitat que se senti a l’altra punta del poble, ni que interfereixi altres activitats més modestes o intimistes. L’extraordinari també hauria de ser aprofitat per fer un xic de pedagogia sobre la contaminació del so en un poble de voluntat ecologista. No estaria de més quantificar els wats de potència de certs actes en equivalents de tonelades de CO2.

2.8 Caldria plantejar el problema del TA! Estem d’acord que la Festa Major és sobretot el gran moment en que la ciutadania es bolca al carrer, però això no ha de significar que menystinguem una infraestructura pública tan potent com aquesta. Seria bo que el TA! s’incorporés a la Festa, ni que fos amb un sol acte vinculat a la creativitat local. És un tema que caldria estudiar més a fons.


3 Organització

3.1 La Festa Major és un clar exemple de la dialèctica que existeix entre iniciativa de la societat civil i intervenció de l’administració pública. La Festa sempre havia estat organitzada des de la ciutadania, que, amb l’excusa religiosa d’honorar el seu patró, aprofitava per establir l’extraordinari de l’excés en el menjar i el beure (hi ha tota una cuina de Festa Major) i de la diversió col·lectiva concretada en el ball, (sempre amb una càrrega eròtica subjacent). El suport de l’Ajuntament es limitava a la part més protocolària mitjançant una subvenció escadussera. Pagava els músics que solemnitzaven l’ofici i el Paga-li Joan, però no l’envelat, per exemple. A mesura que la població creix, que la programació esdevé més complexa, que augmenten els requeriments tècnics i que proliferen les normatives de seguretat, la iniciativa privada es troba amb múltiples dificultats per afrontar certs reptes, sobretot aquells que requereixen una major dedicació organitzativa o per dir-ho més clarament, un grau de professionalització, que ben sovint només es pot assolir des de l’empresa privada o de l’administració pública. És llavors quan hi ha la temptació de la dimissió ciutadana i d’esperar que “pare-ajuntament” s’ocupi de tot, que per això ja paguem impostos.

3.2 Una Festa organitzada essencialment des de l’àmbit empresarial o per funcionaris, corre el risc de convertir els ciutadans en elements passius aliens a la mateixa, en simples consumidors, malgrat el recompte d’assistència pugui donar xifres massives. El problema rau en què els valors cívics del treball altruista a favor de la comunitat, de la participació col·lectiva, de la integració i identificació com a grup social que requereixen una actitud personal activa i positiva, nascuda en les antigues “polís”, les ciutats-repúbliques gregues, poden acabar desapareixent front una organització “des de dalt”, pròpia del despotisme il·lustrat, del “tot pel poble, sense el poble” que s’inspira en el “panem et circum” de l’imperi romà. Consumir és una manifestació d’individualitat, no pas entesa com una afirmació de la persona, sinó del seu aïllament front la resta de la societat, mentre que la participació implica la voluntat de cooperar i compartir amb els altres. Això és molt important, perquè acaba influint en les actituds personals de la resta de l’any. Posar sistemàticament per davant el propi jo, pot provocar un esllavissament vers la insolidaritat i els comportaments incívics.

3.3 És evident que cal trobar fórmules mixtes de col·laboració entre la ciutadania i l’Ajuntament, atès que la complexitat assolida exigeix uns nivells de plena dedicació impossibles d’assolir des de l’estricte voluntarisme. Per tant, d’una banda és fonamental mantenir viva la Comissió Ciutadana de Festa Major, els membres de la qual poden ser-ho a títol estrictament personal o en representació d’aquelles entitats que vulguin prendre la responsabilitat i garantir-ne la continuïtat. D’una altra, el seu paper ha de ser molt més filosòfic, directiu i de coordinació general, que executiu, i haurà de comptar amb l’ajuda i suport tècnic que li proporcioni l’administració, sense interferir entre aquesta i les empreses que hagi pogut contractar. Per assolir una Festa viva i integradora, resulta bàsic que les diferents entitats organitzin els seus propis actes, amb l´expressa condició que siguin oberts al conjunt de la ciutadania. El gran repte, però, segueix essent com estendre la Festa als districtes, comptant amb la seva col·laboració.

Domènec Miquel
Gener 2009