2 Format
2.1 Totes les Festes Majors del país s’han caracteritzat per tenir una estructura semblant, en la que destacava l’ofici religiós al matí, amb un bon predicador i músics, i a la tarda el ball. Posteriorment s’ha va afegir un pregó laic a l’inici i un castell de focs com a cloenda. En mig, cada població podia incorporar aquells actes tradicionals del lloc que els singularitzen dels seus veïns i molts altres de nous en funció de la demanda ciutadana de cada moment.
A nivell local s’ha mantingut la tradició religiosa de l’ofici que homenatga al sant patró i el Ball del Paga-li Joan, en origen la cerimònia simbòlica del relleu d’administradors de la festa. Quan al ball de gala, el del clàssic envelat, ha estat democratitzat i substituït per múltiples balls a l’aire lliure en diferents punts de la ciutat. La resta d’activitats és aleatòria, hi cap una mica tot, sobretot allò que surt de les pròpies bases, de les associacions i entitats, especialment si l’activitat té un caire lúdic, obert i participatiu. En aquest context, la funció municipal és la de facilitar, de proveir les infraestructures, però també de serveis, com la posterior neteja i també el manteniment de l’ordre públic, que la natural disbauxa que comporta la Festa es mantingui dins uns raonables paràmetres cívics (sempre es vulneraran les ordenances de soroll, com elles mateixes preveuen, però és pot controlar l’excés innecesari).
2.2 Pel que fa als aspectes econòmics, és evident que hi ha uns actes oficials que li corresponen organitzar i sufragar a l’Ajuntament, sigui per pròpia iniciativa o subsidiàriament: el pregó, el castell de focs, els grans espectacles o balls. Les iniciatives ciutadanes poden ser subvencionades en funció dels criteris generals, sobretot de la seva obertura i repercussió en el conjunt de la ciutat, i l’ideal seria que existís una coresponsabilitat financera. És cert, també, que les hores voluntàries i benèvoles d’organització haurien de quantificar-se i valorar-se en aquest còmput. No deixa de ser curiós, però, que les tradicions que s’han perdut siguin les col·lectes populars adreçades a recollir diners per pagar la festa, com els “llevants de taula” o la “faixa de sant Pere”. En contrast, “Barraques” ha esdevingut una font de finançament d’entitats, alhora que cal destacar el gran canvi manifestat pel comerç local, que ha abandonat el petit mecenatge i amb la botiga al carrer no deixa d’aprofitar la gernació per cercar el donar-se a conèixer i omplir el calaix.
2.3 Sense voler entrar en la programació, cal fer una reflexió sobre alguns dels actes i el paper que juguen dins la Festa. En primer lloc respecte el Ball del Paga-li Joan, la tradició del qual és que el ballessin les dues parelles d’administradors sortints i les dues entrants. Si ara volguessin ser estrictes i mantenir el seu sentit primigeni, caldria que només fos ballat pels membres de la Comissió, i tampoc es tracta d’això. Però, el que no es pot esperar és que un ball concebut per 4 parelles, mantingui el mateix atractiu si el ballen 40. El temps que tarden en donar un tomb al recinte s’allarga molt, alhora que la música ha d’anar repetint la mateixa tonada i esdevé una reiteració monòtona que s’eternitza. Per tant, o bé hi ha una certa limitació quan al nombre de balladors, o cal fer un arranjament musical que contempli variacions i el faci més amè. Del contrari, hi ha el perill que l’avorriment acabi bandejant l’acte.
2.4 Pel que fa al castell de focs, la seva programació tradicional com a fi de festa respon a dues raons bàsiques. La primera té a veure amb el que en antropologia es coneix com a cerimònia del “potchlan”. Alguns indis americans, en arribar al final de la festa extraordinària a la que havien convidat als veïns, per mostrar la riquesa de la comunitat, cremaven una sèrie béns, especialment mantes. En el nostre país, la fanfarroneria simbòlica és que, després de pagar uns bons espectacles, uns bons músics, encara ens sobren diners i podem “cremar-los” en forma de castell de focs, que veuran, de lluny, els pobles veïns. Diners, evidentment, que es podrien haver dedicat a una cosa més útil, però per això és una bravata. En segon terme, l’espectacle pirotècnic és una de les millors representacions de “l’efímer”, de l’excepcionalitat de la Festa Major dins el cicle anual i el silenci que es produeix en finir les explosions, la més clara indicació que l’extraordinari s’ha acabat i demà cal tornar a treballar. Programar el castell de focs al primer dia és reduir-lo a una simple diversió visual, banalitzant-lo, sense entendre el seu significat i funció dins el conjunt de la festa, tant de jactància, com educadora. D’altra banda, situar-lo en l’inici pot fer que la resta resulti decebedora, perquè “s’ha gastat tot el pressupost en focs d’artifici”.
2.5 El correfoc, tot i també estar basat en la pólvora, és un altre tipus d’espectacle, en el sentit que permet la participació de la ciutadania que s’hi vulgui implicar, front la passivitat imposada pel castell de focs. Com a tal és perfectament intercanviable i es pot fer en qualsevol nit. Però, si és fes en el primer dia, després del pregó i de l’estripada, adquiriria el valor de convidar a la intervenció activa en la Festa, com s’ha dit pel seguici. Els dimonis tempten a la ciutadania, perquè abandoni la rutina de l’activitat quotidiana i facin seva la diversió durant els dies que dura la Festa, noció que porta implícita que existirà una certa dosi de transgressió, d’excés, de pecat si voleu (el dimoni no deixa de ser una figura religiosa). El valor simbòlic de fer-lo al primer dia o al darrer, com a cloenda és molt diferent. El missatge que està donant l’actual programació és tot el contrari: els diables, en lloc ser els éssers mitològics seductors, provocadors, que inciten a infringir la norma del treball, esdevenen una mena d’enviats angèlics que, com el flautista d’Hamelin en el seu recorregut per la vila, distreuen els ciutadans amb focs, espurnes, xiulets i espetecs, però en realitat ens arrabassen i s’emporten la disbauxa de la Festa i ens deixen amb un pam de nas retornats al bon camí de la dura realitat del càstig diví: la del treball diari per a guanyar-se el pa.
2.6 Barraques continua essent el gran cavall de batalla, atès que qualsevol incident que s’hi produeixi resulta amplificat. Una baralla banal del mateix grau en una activitat del centre, o un coma etílic, no té idèntic ressò mediàtic, ni polític. El principal problema deriva que, en termes generals, no s’han sabut presentar els seus aspectes positius i en l’imaginari col·lectiu prevalen els dolents. Tanmateix cal reflexionar sobre algunes coses. Primer, que neixen com a resposta a la demanda d’un franja d’edat que no acaba de trobar el seu lloc en altres activitats, i la programació general segueix essent bàsicament la mateixa. Segon, l’intent de contraprogramació de plaça jove no va funcionar, possiblement perquè es va plantejar en termes molt més cultes, que lúdics. El mateix acte, projecció de curts metratges, té èxit jove fora del context de la Festa. Tercer, el nivell de participació, any rera any, demostra que l’idea és encertada, tot i que caldria polir les formes. Això ens porta a unes altres qüestions. La natural segregació d’edat no les ha de convertir en “gueto”, ni l’obsessió per la seguretat en camp de concentració. Per tant, caldria treballar en primer terme en el seu “disseny urbanístic”: no és el mateix una forma de carrer, que una plaça, la manera de distribuir-se i congregar-se la gent és del tot diferent. També en la programació. L’important de Barraques no han de ser les barres de bar, sinó les propostes que s’hi facin i sobretot divulgar-les, perquè tothom les conegui. Un ventall més ampli ajudaria a fer-les més intergeneracionals i a integrar-se millor en el programa general de la Festa.
2.7 El problema del soroll. Tothom pot estar d’acord que la Festa Major és una celebració puntual i extraordinària, cosa que també fa que excedeixi en horaris i soroll. Ara bé, cal tenir present algunes singularitats locals. Primer, que tot i ser la gran festa, la meitat de la població activa treballa en altres municipis on els mateixos dies són laborables. Per tant, el dia següent treballaran i tenen dret al necessari descans nocturn. Tampoc es pot oblidar que hi ha gent gran, infants, malalts que no tenen perquè ser innecessàriament pertorbats. Això imposa una certa limitació horària, que ha començat a funcionar els darrers anys. Segon, la potència de la música ha de ser raonable amb l’àmbit que es vol cobrir. No hi ha cap necessitat que se senti a l’altra punta del poble, ni que interfereixi altres activitats més modestes o intimistes. L’extraordinari també hauria de ser aprofitat per fer un xic de pedagogia sobre la contaminació del so en un poble de voluntat ecologista. No estaria de més quantificar els wats de potència de certs actes en equivalents de tonelades de CO2.
2.8 Caldria plantejar el problema del TA! Estem d’acord que la Festa Major és sobretot el gran moment en que la ciutadania es bolca al carrer, però això no ha de significar que menystinguem una infraestructura pública tan potent com aquesta. Seria bo que el TA! s’incorporés a la Festa, ni que fos amb un sol acte vinculat a la creativitat local. És un tema que caldria estudiar més a fons.
3 Organització
3.1 La Festa Major és un clar exemple de la dialèctica que existeix entre iniciativa de la societat civil i intervenció de l’administració pública. La Festa sempre havia estat organitzada des de la ciutadania, que, amb l’excusa religiosa d’honorar el seu patró, aprofitava per establir l’extraordinari de l’excés en el menjar i el beure (hi ha tota una cuina de Festa Major) i de la diversió col·lectiva concretada en el ball, (sempre amb una càrrega eròtica subjacent). El suport de l’Ajuntament es limitava a la part més protocolària mitjançant una subvenció escadussera. Pagava els músics que solemnitzaven l’ofici i el Paga-li Joan, però no l’envelat, per exemple. A mesura que la població creix, que la programació esdevé més complexa, que augmenten els requeriments tècnics i que proliferen les normatives de seguretat, la iniciativa privada es troba amb múltiples dificultats per afrontar certs reptes, sobretot aquells que requereixen una major dedicació organitzativa o per dir-ho més clarament, un grau de professionalització, que ben sovint només es pot assolir des de l’empresa privada o de l’administració pública. És llavors quan hi ha la temptació de la dimissió ciutadana i d’esperar que “pare-ajuntament” s’ocupi de tot, que per això ja paguem impostos.
3.2 Una Festa organitzada essencialment des de l’àmbit empresarial o per funcionaris, corre el risc de convertir els ciutadans en elements passius aliens a la mateixa, en simples consumidors, malgrat el recompte d’assistència pugui donar xifres massives. El problema rau en què els valors cívics del treball altruista a favor de la comunitat, de la participació col·lectiva, de la integració i identificació com a grup social que requereixen una actitud personal activa i positiva, nascuda en les antigues “polís”, les ciutats-repúbliques gregues, poden acabar desapareixent front una organització “des de dalt”, pròpia del despotisme il·lustrat, del “tot pel poble, sense el poble” que s’inspira en el “panem et circum” de l’imperi romà. Consumir és una manifestació d’individualitat, no pas entesa com una afirmació de la persona, sinó del seu aïllament front la resta de la societat, mentre que la participació implica la voluntat de cooperar i compartir amb els altres. Això és molt important, perquè acaba influint en les actituds personals de la resta de l’any. Posar sistemàticament per davant el propi jo, pot provocar un esllavissament vers la insolidaritat i els comportaments incívics.
3.3 És evident que cal trobar fórmules mixtes de col·laboració entre la ciutadania i l’Ajuntament, atès que la complexitat assolida exigeix uns nivells de plena dedicació impossibles d’assolir des de l’estricte voluntarisme. Per tant, d’una banda és fonamental mantenir viva la Comissió Ciutadana de Festa Major, els membres de la qual poden ser-ho a títol estrictament personal o en representació d’aquelles entitats que vulguin prendre la responsabilitat i garantir-ne la continuïtat. D’una altra, el seu paper ha de ser molt més filosòfic, directiu i de coordinació general, que executiu, i haurà de comptar amb l’ajuda i suport tècnic que li proporcioni l’administració, sense interferir entre aquesta i les empreses que hagi pogut contractar. Per assolir una Festa viva i integradora, resulta bàsic que les diferents entitats organitzin els seus propis actes, amb l´expressa condició que siguin oberts al conjunt de la ciutadania. El gran repte, però, segueix essent com estendre la Festa als districtes, comptant amb la seva col·laboració.
Domènec Miquel
Gener 2009
2.1 Totes les Festes Majors del país s’han caracteritzat per tenir una estructura semblant, en la que destacava l’ofici religiós al matí, amb un bon predicador i músics, i a la tarda el ball. Posteriorment s’ha va afegir un pregó laic a l’inici i un castell de focs com a cloenda. En mig, cada població podia incorporar aquells actes tradicionals del lloc que els singularitzen dels seus veïns i molts altres de nous en funció de la demanda ciutadana de cada moment.
A nivell local s’ha mantingut la tradició religiosa de l’ofici que homenatga al sant patró i el Ball del Paga-li Joan, en origen la cerimònia simbòlica del relleu d’administradors de la festa. Quan al ball de gala, el del clàssic envelat, ha estat democratitzat i substituït per múltiples balls a l’aire lliure en diferents punts de la ciutat. La resta d’activitats és aleatòria, hi cap una mica tot, sobretot allò que surt de les pròpies bases, de les associacions i entitats, especialment si l’activitat té un caire lúdic, obert i participatiu. En aquest context, la funció municipal és la de facilitar, de proveir les infraestructures, però també de serveis, com la posterior neteja i també el manteniment de l’ordre públic, que la natural disbauxa que comporta la Festa es mantingui dins uns raonables paràmetres cívics (sempre es vulneraran les ordenances de soroll, com elles mateixes preveuen, però és pot controlar l’excés innecesari).
2.2 Pel que fa als aspectes econòmics, és evident que hi ha uns actes oficials que li corresponen organitzar i sufragar a l’Ajuntament, sigui per pròpia iniciativa o subsidiàriament: el pregó, el castell de focs, els grans espectacles o balls. Les iniciatives ciutadanes poden ser subvencionades en funció dels criteris generals, sobretot de la seva obertura i repercussió en el conjunt de la ciutat, i l’ideal seria que existís una coresponsabilitat financera. És cert, també, que les hores voluntàries i benèvoles d’organització haurien de quantificar-se i valorar-se en aquest còmput. No deixa de ser curiós, però, que les tradicions que s’han perdut siguin les col·lectes populars adreçades a recollir diners per pagar la festa, com els “llevants de taula” o la “faixa de sant Pere”. En contrast, “Barraques” ha esdevingut una font de finançament d’entitats, alhora que cal destacar el gran canvi manifestat pel comerç local, que ha abandonat el petit mecenatge i amb la botiga al carrer no deixa d’aprofitar la gernació per cercar el donar-se a conèixer i omplir el calaix.
2.3 Sense voler entrar en la programació, cal fer una reflexió sobre alguns dels actes i el paper que juguen dins la Festa. En primer lloc respecte el Ball del Paga-li Joan, la tradició del qual és que el ballessin les dues parelles d’administradors sortints i les dues entrants. Si ara volguessin ser estrictes i mantenir el seu sentit primigeni, caldria que només fos ballat pels membres de la Comissió, i tampoc es tracta d’això. Però, el que no es pot esperar és que un ball concebut per 4 parelles, mantingui el mateix atractiu si el ballen 40. El temps que tarden en donar un tomb al recinte s’allarga molt, alhora que la música ha d’anar repetint la mateixa tonada i esdevé una reiteració monòtona que s’eternitza. Per tant, o bé hi ha una certa limitació quan al nombre de balladors, o cal fer un arranjament musical que contempli variacions i el faci més amè. Del contrari, hi ha el perill que l’avorriment acabi bandejant l’acte.
2.4 Pel que fa al castell de focs, la seva programació tradicional com a fi de festa respon a dues raons bàsiques. La primera té a veure amb el que en antropologia es coneix com a cerimònia del “potchlan”. Alguns indis americans, en arribar al final de la festa extraordinària a la que havien convidat als veïns, per mostrar la riquesa de la comunitat, cremaven una sèrie béns, especialment mantes. En el nostre país, la fanfarroneria simbòlica és que, després de pagar uns bons espectacles, uns bons músics, encara ens sobren diners i podem “cremar-los” en forma de castell de focs, que veuran, de lluny, els pobles veïns. Diners, evidentment, que es podrien haver dedicat a una cosa més útil, però per això és una bravata. En segon terme, l’espectacle pirotècnic és una de les millors representacions de “l’efímer”, de l’excepcionalitat de la Festa Major dins el cicle anual i el silenci que es produeix en finir les explosions, la més clara indicació que l’extraordinari s’ha acabat i demà cal tornar a treballar. Programar el castell de focs al primer dia és reduir-lo a una simple diversió visual, banalitzant-lo, sense entendre el seu significat i funció dins el conjunt de la festa, tant de jactància, com educadora. D’altra banda, situar-lo en l’inici pot fer que la resta resulti decebedora, perquè “s’ha gastat tot el pressupost en focs d’artifici”.
2.5 El correfoc, tot i també estar basat en la pólvora, és un altre tipus d’espectacle, en el sentit que permet la participació de la ciutadania que s’hi vulgui implicar, front la passivitat imposada pel castell de focs. Com a tal és perfectament intercanviable i es pot fer en qualsevol nit. Però, si és fes en el primer dia, després del pregó i de l’estripada, adquiriria el valor de convidar a la intervenció activa en la Festa, com s’ha dit pel seguici. Els dimonis tempten a la ciutadania, perquè abandoni la rutina de l’activitat quotidiana i facin seva la diversió durant els dies que dura la Festa, noció que porta implícita que existirà una certa dosi de transgressió, d’excés, de pecat si voleu (el dimoni no deixa de ser una figura religiosa). El valor simbòlic de fer-lo al primer dia o al darrer, com a cloenda és molt diferent. El missatge que està donant l’actual programació és tot el contrari: els diables, en lloc ser els éssers mitològics seductors, provocadors, que inciten a infringir la norma del treball, esdevenen una mena d’enviats angèlics que, com el flautista d’Hamelin en el seu recorregut per la vila, distreuen els ciutadans amb focs, espurnes, xiulets i espetecs, però en realitat ens arrabassen i s’emporten la disbauxa de la Festa i ens deixen amb un pam de nas retornats al bon camí de la dura realitat del càstig diví: la del treball diari per a guanyar-se el pa.
2.6 Barraques continua essent el gran cavall de batalla, atès que qualsevol incident que s’hi produeixi resulta amplificat. Una baralla banal del mateix grau en una activitat del centre, o un coma etílic, no té idèntic ressò mediàtic, ni polític. El principal problema deriva que, en termes generals, no s’han sabut presentar els seus aspectes positius i en l’imaginari col·lectiu prevalen els dolents. Tanmateix cal reflexionar sobre algunes coses. Primer, que neixen com a resposta a la demanda d’un franja d’edat que no acaba de trobar el seu lloc en altres activitats, i la programació general segueix essent bàsicament la mateixa. Segon, l’intent de contraprogramació de plaça jove no va funcionar, possiblement perquè es va plantejar en termes molt més cultes, que lúdics. El mateix acte, projecció de curts metratges, té èxit jove fora del context de la Festa. Tercer, el nivell de participació, any rera any, demostra que l’idea és encertada, tot i que caldria polir les formes. Això ens porta a unes altres qüestions. La natural segregació d’edat no les ha de convertir en “gueto”, ni l’obsessió per la seguretat en camp de concentració. Per tant, caldria treballar en primer terme en el seu “disseny urbanístic”: no és el mateix una forma de carrer, que una plaça, la manera de distribuir-se i congregar-se la gent és del tot diferent. També en la programació. L’important de Barraques no han de ser les barres de bar, sinó les propostes que s’hi facin i sobretot divulgar-les, perquè tothom les conegui. Un ventall més ampli ajudaria a fer-les més intergeneracionals i a integrar-se millor en el programa general de la Festa.
2.7 El problema del soroll. Tothom pot estar d’acord que la Festa Major és una celebració puntual i extraordinària, cosa que també fa que excedeixi en horaris i soroll. Ara bé, cal tenir present algunes singularitats locals. Primer, que tot i ser la gran festa, la meitat de la població activa treballa en altres municipis on els mateixos dies són laborables. Per tant, el dia següent treballaran i tenen dret al necessari descans nocturn. Tampoc es pot oblidar que hi ha gent gran, infants, malalts que no tenen perquè ser innecessàriament pertorbats. Això imposa una certa limitació horària, que ha començat a funcionar els darrers anys. Segon, la potència de la música ha de ser raonable amb l’àmbit que es vol cobrir. No hi ha cap necessitat que se senti a l’altra punta del poble, ni que interfereixi altres activitats més modestes o intimistes. L’extraordinari també hauria de ser aprofitat per fer un xic de pedagogia sobre la contaminació del so en un poble de voluntat ecologista. No estaria de més quantificar els wats de potència de certs actes en equivalents de tonelades de CO2.
2.8 Caldria plantejar el problema del TA! Estem d’acord que la Festa Major és sobretot el gran moment en que la ciutadania es bolca al carrer, però això no ha de significar que menystinguem una infraestructura pública tan potent com aquesta. Seria bo que el TA! s’incorporés a la Festa, ni que fos amb un sol acte vinculat a la creativitat local. És un tema que caldria estudiar més a fons.
3 Organització
3.1 La Festa Major és un clar exemple de la dialèctica que existeix entre iniciativa de la societat civil i intervenció de l’administració pública. La Festa sempre havia estat organitzada des de la ciutadania, que, amb l’excusa religiosa d’honorar el seu patró, aprofitava per establir l’extraordinari de l’excés en el menjar i el beure (hi ha tota una cuina de Festa Major) i de la diversió col·lectiva concretada en el ball, (sempre amb una càrrega eròtica subjacent). El suport de l’Ajuntament es limitava a la part més protocolària mitjançant una subvenció escadussera. Pagava els músics que solemnitzaven l’ofici i el Paga-li Joan, però no l’envelat, per exemple. A mesura que la població creix, que la programació esdevé més complexa, que augmenten els requeriments tècnics i que proliferen les normatives de seguretat, la iniciativa privada es troba amb múltiples dificultats per afrontar certs reptes, sobretot aquells que requereixen una major dedicació organitzativa o per dir-ho més clarament, un grau de professionalització, que ben sovint només es pot assolir des de l’empresa privada o de l’administració pública. És llavors quan hi ha la temptació de la dimissió ciutadana i d’esperar que “pare-ajuntament” s’ocupi de tot, que per això ja paguem impostos.
3.2 Una Festa organitzada essencialment des de l’àmbit empresarial o per funcionaris, corre el risc de convertir els ciutadans en elements passius aliens a la mateixa, en simples consumidors, malgrat el recompte d’assistència pugui donar xifres massives. El problema rau en què els valors cívics del treball altruista a favor de la comunitat, de la participació col·lectiva, de la integració i identificació com a grup social que requereixen una actitud personal activa i positiva, nascuda en les antigues “polís”, les ciutats-repúbliques gregues, poden acabar desapareixent front una organització “des de dalt”, pròpia del despotisme il·lustrat, del “tot pel poble, sense el poble” que s’inspira en el “panem et circum” de l’imperi romà. Consumir és una manifestació d’individualitat, no pas entesa com una afirmació de la persona, sinó del seu aïllament front la resta de la societat, mentre que la participació implica la voluntat de cooperar i compartir amb els altres. Això és molt important, perquè acaba influint en les actituds personals de la resta de l’any. Posar sistemàticament per davant el propi jo, pot provocar un esllavissament vers la insolidaritat i els comportaments incívics.
3.3 És evident que cal trobar fórmules mixtes de col·laboració entre la ciutadania i l’Ajuntament, atès que la complexitat assolida exigeix uns nivells de plena dedicació impossibles d’assolir des de l’estricte voluntarisme. Per tant, d’una banda és fonamental mantenir viva la Comissió Ciutadana de Festa Major, els membres de la qual poden ser-ho a títol estrictament personal o en representació d’aquelles entitats que vulguin prendre la responsabilitat i garantir-ne la continuïtat. D’una altra, el seu paper ha de ser molt més filosòfic, directiu i de coordinació general, que executiu, i haurà de comptar amb l’ajuda i suport tècnic que li proporcioni l’administració, sense interferir entre aquesta i les empreses que hagi pogut contractar. Per assolir una Festa viva i integradora, resulta bàsic que les diferents entitats organitzin els seus propis actes, amb l´expressa condició que siguin oberts al conjunt de la ciutadania. El gran repte, però, segueix essent com estendre la Festa als districtes, comptant amb la seva col·laboració.
Domènec Miquel
Gener 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada