0.- Justificació
Una moció presentada al Ple municipal ha suscitat una reflexió genèrica sobre la Festa Major, tan des d’una òptica conceptual, com de programació i gestió. La idea és treballar des de diferents àmbits: polítics, tècnics, corporatius i ciutadans. La informació sectorial derivada i les seves propostes seran abocats a un Forum de participació oberta, on també es tractaran temes generals, com són patrocini i seguretat. Per tal motiu, doncs, es va demanar una reflexió al Consell de Cultura, que s’ha reunit dues vegades per tractar monogràficament el tema.
Les notes que segueixen són estrictament unes consideracions personals de qui les subscriu, amb l’única funció d’esdevenir un material de treball que ens ajudi a avançar.
1.- Concepte
1.1 Quan es parla de Festa Major s’està indicant una singularitat que sobresurt respecte totes les altres celebracions que es realitzen al llarg del cicle anual, que en el calendari tradicional eren un nombre respectable. En la nostra cultura sempre estan relacionades amb el cristianisme (Nadal, la candelera, setmana santa, segona pasqua; fins i tot el carnestoltes, malgrat les seves arrels paganes, es vincula a la posterior Quaresma). Altres són d’abast més o menys parcial, en relació al patronatge professional (Sant Antoni de Pàdua, paletes; Sant Isidre, pagesos), o a les confraries: (Mare de Déu dels Dolors, vídues), etc. Possiblement l’única excepció sigui l’11 de setembre, de caire patriòtic.
A Sant Cugat, per exemple, existien diferents aplecs relacionals amb les antigues parròquies rurals: Sant Medir, La Marededéu del Bosc, Santa Maria de Campanyà, Sant Cebrià, Santa Eulàlia de Madrona (avui La Salut) i fins i tot en capelles d’origen privat, però situades al costat de camins: Sant Domènec i el Sant Crist de Llaceres. Els de Sant Vicenç del Bosc i de Sant Martí de Bosquerons ja s’havien perdut en el segle XVIII.
La celebració “major”, però, la que actuava com identitària del municipi, era el dia de la commemoració del patró de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, el temple del qual acollia les reunions del Consell de la Vila i terme, inclosa la representació de Canals. Excepcionalment, durant els anys del franquisme, Mn Antoni Griera va assolir traslladar-la al dia de Sant Cugat, amb l’excusa que aquest és el que dóna nom a la població. La raó de fons era que Sant Cugat es commemorava el mateix dia de Sant Jaume, patró d’Espanya i la data esdevenia un “tragala” als “rojos-separatistas”. El primer Ajuntament democràtic retornà la festa a Sant Pere.
1.2 A Sant Cugat, les “festes majors de districte” tenen un origen molt diferent de Barcelona, que no ens serveix d’exemple. Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Sant Andreu o Sant Martí, eren antigues viles amb tradicions pròpies que passen a ser absorbides per la ciutat en expansió. Les seves festes són una perllongació de tradicions anteriors, que els ajuden a mantenir una personalitat diferenciada.
La Floresta i Valldoreix neixen a partir de l’arribada del ferrocarril el 1917, no pas com a nuclis estables de població, sinó d’estiueig. Mira-sol ho fa en la dècada de 1940. El fet que siguin zones d’habitatge temporal i la distància que els separa del nucli històric motiva que el seu desenvolupament i proveïment es realitzi d’esquena a la vila. Ni estan empadronats, ni se senten santcugatencs. La seva gran celebració és la festa que clou la temporada, a finals de setembre, abans de retornar a Barcelona i sempre limitada al cercle dels veïns i els seus convidats. Les Planes és un cas a part, nascut en la dècada de 1960 directament com a primera residència marginal i d’autoconstrucció, que trobarà la seva vertebració a través de la parròquia, front la indiferència de l’administració local.
A partir dels anys 70 i sobretot en els 80, les circumstàncies econòmiques fan que els antics habitatges d’estiueig siguin ocupats de forma continuada i permanent, ben sovint pels descendents dels que els crearen. Alhora s’edifiquen les parcel·les buides dels districtes. El nou poblament ja està empadronat, és ciutadà de Sant Cugat i reclama uns drets i serveis que a l’estiuejant no li calien. És llavors, a partir dels pocs residents permanents antics i de les associacions veïnals, quan la festa de barri deixa de ser un afer privat d’uns forans temporers, per esdevenir acte públic que, alhora, singularitza i projecta la identitat del districte, no sols front el nucli històric, sinó també i sobretot respecte els altres barris, amb els quals ha de competir per l’obtenció de serveis.
1.3 La tradició local secular sempre havia tingut en compte la realitat vila–àmbit rural que conforma el municipi i tothom entenia que la Festa Major s’havia de celebrar en la primera, entorn la parròquia i el seu patró. La consolidació dels districtes com a àmbits de primera residència ha conformat una nova realitat geogràfica que la Festa Major no ha sabut atendre, limitant l’ampliació d’escenaris als barris més immediats al nucli històric. Aquest oblit dels districtes, se suma a molts altres factors de mancances amb el resultat de contribuir a la creació d’un sentiment de “no pertinença”, absolutament contrari a l’esperit integrador de la Festa Major tradicional. Això no significa que la gent de districtes no participi, sinó que ho fa com podria fer-ho en la de qualsevol altra població de l’entorn i d’una manera diferent a la pròpia.
Caldria, doncs, introduir alguns elements de correcció que potenciessin la Festa Major com element d’integració dels districtes a la comunitat ciutadana, fent sentir a Can Barata i a Les Planes (per citar els dos més allunyats) que també són part del municipi. No es tracta d’imposar o de descentralitzar actes des de la Comissió, sinó de cercar complicitats amb les associacions de cada indret, perquè també hi arribi la Festa de tots els santcugatencs d’una manera natural. Aquesta actuació no nega que segueixin celebrant-se festes de districte, les quals haurien d’aprofitar-se per donar-se a conèixer a la resta de la ciutadania.
1.4 Un exemple d’element integrador: El seguici de la Festa Major. La seva concepció actual és més d’un espectacle folklòric, inclosa la participació del consistori municipal amb medalles al pit, que d’una autèntica processó cívica. El paper del ciutadà és limita a ser un simple espectador, llevat del reduït grup de joves actuants. És l’única forma possible? Evidentment, no. N’hi ha d’altres més integradores.
En primer lloc podria esdevenir una vertadera processó cívica si incorporés altres representacions ciutadanes: dels consells de districtes, de les associacions, del món econòmic, mostrant que la Festa major és un afer col·lectiu que afecta a tots i no solament als polítics locals. Haver participat en el seguici podria esdevenir un honor i un acte d’identificació ciutadana, com ho és el Paga-li Joan.
Segon: el recorregut del seguici ha de tenir una certa càrrega simbòlica. Per exemple, de l’antiga plaça de dalt (centre medieval) a la nova plaça de vila, expressió que som una ciutat que creix i es renova, però que darrera té una història singular. Molt més interessant seria que cada any sortís d’un punt significatiu diferent com a mostra que la Festa és de tots. De la plaça d’en Coll, de Coll Favar, de Torre Blanca, de l’estació. Però encara s’hauria anar més lluny, a Can Barata, a Les Planes, a La Floresta, a Valldoreix, a Mira-sol, al Turó de Can Mates o a Can Canyameres, tot i que això suposi fer el seguici en dues parts, una al districte i una altra al centre. Hi ha solucions. El seguici, com a invitació a la Festa, hauria d’arribar a tots els indrets del terme i fer sentir als qui hi viuen que també formen part de la comunitat ciutadana.
1.5 La Festa ha de ser essencialment això: festa, un fet extraordinari i lúdic que trenca la rutina diària i que envaeix l’espai públic convidant a la participació col·lectiva. La programació, doncs, ha de ser el suficient complexa i rica perquè cadascú pugui trobar-hi un mínim d’activitats del seu interès. És evident, doncs, que hi ha una demanda infantil específica, una de jove o una de “patxangera” que cal atendre. Pel que fa a una oferta culta de qualitat, cal tenir present que sempre s’adreça a un públic minoritari i que, afortunadament, ja existeix al llarg de l’any, cosa que fa més difícil trobar una proposta infreqüent prou atractiva per competir amb la resta d’ofertes lúdiques. Tot i així, es podria fer coincidir la inauguració d’una exposició del cicle d’artistes locals o pensar, posen pel cas, en un concert col·lectiu de corals locals amb l’orquestra. És a dir, en coses que suposin una implicació i complicitat ciutadana. El que és segur que no funciona és programar uns “bolos” que fàcilment s’hagin pogut veure a Barcelona, ni competir amb el posterior festival de música d’estiu.
Una moció presentada al Ple municipal ha suscitat una reflexió genèrica sobre la Festa Major, tan des d’una òptica conceptual, com de programació i gestió. La idea és treballar des de diferents àmbits: polítics, tècnics, corporatius i ciutadans. La informació sectorial derivada i les seves propostes seran abocats a un Forum de participació oberta, on també es tractaran temes generals, com són patrocini i seguretat. Per tal motiu, doncs, es va demanar una reflexió al Consell de Cultura, que s’ha reunit dues vegades per tractar monogràficament el tema.
Les notes que segueixen són estrictament unes consideracions personals de qui les subscriu, amb l’única funció d’esdevenir un material de treball que ens ajudi a avançar.
1.- Concepte
1.1 Quan es parla de Festa Major s’està indicant una singularitat que sobresurt respecte totes les altres celebracions que es realitzen al llarg del cicle anual, que en el calendari tradicional eren un nombre respectable. En la nostra cultura sempre estan relacionades amb el cristianisme (Nadal, la candelera, setmana santa, segona pasqua; fins i tot el carnestoltes, malgrat les seves arrels paganes, es vincula a la posterior Quaresma). Altres són d’abast més o menys parcial, en relació al patronatge professional (Sant Antoni de Pàdua, paletes; Sant Isidre, pagesos), o a les confraries: (Mare de Déu dels Dolors, vídues), etc. Possiblement l’única excepció sigui l’11 de setembre, de caire patriòtic.
A Sant Cugat, per exemple, existien diferents aplecs relacionals amb les antigues parròquies rurals: Sant Medir, La Marededéu del Bosc, Santa Maria de Campanyà, Sant Cebrià, Santa Eulàlia de Madrona (avui La Salut) i fins i tot en capelles d’origen privat, però situades al costat de camins: Sant Domènec i el Sant Crist de Llaceres. Els de Sant Vicenç del Bosc i de Sant Martí de Bosquerons ja s’havien perdut en el segle XVIII.
La celebració “major”, però, la que actuava com identitària del municipi, era el dia de la commemoració del patró de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, el temple del qual acollia les reunions del Consell de la Vila i terme, inclosa la representació de Canals. Excepcionalment, durant els anys del franquisme, Mn Antoni Griera va assolir traslladar-la al dia de Sant Cugat, amb l’excusa que aquest és el que dóna nom a la població. La raó de fons era que Sant Cugat es commemorava el mateix dia de Sant Jaume, patró d’Espanya i la data esdevenia un “tragala” als “rojos-separatistas”. El primer Ajuntament democràtic retornà la festa a Sant Pere.
1.2 A Sant Cugat, les “festes majors de districte” tenen un origen molt diferent de Barcelona, que no ens serveix d’exemple. Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Sant Andreu o Sant Martí, eren antigues viles amb tradicions pròpies que passen a ser absorbides per la ciutat en expansió. Les seves festes són una perllongació de tradicions anteriors, que els ajuden a mantenir una personalitat diferenciada.
La Floresta i Valldoreix neixen a partir de l’arribada del ferrocarril el 1917, no pas com a nuclis estables de població, sinó d’estiueig. Mira-sol ho fa en la dècada de 1940. El fet que siguin zones d’habitatge temporal i la distància que els separa del nucli històric motiva que el seu desenvolupament i proveïment es realitzi d’esquena a la vila. Ni estan empadronats, ni se senten santcugatencs. La seva gran celebració és la festa que clou la temporada, a finals de setembre, abans de retornar a Barcelona i sempre limitada al cercle dels veïns i els seus convidats. Les Planes és un cas a part, nascut en la dècada de 1960 directament com a primera residència marginal i d’autoconstrucció, que trobarà la seva vertebració a través de la parròquia, front la indiferència de l’administració local.
A partir dels anys 70 i sobretot en els 80, les circumstàncies econòmiques fan que els antics habitatges d’estiueig siguin ocupats de forma continuada i permanent, ben sovint pels descendents dels que els crearen. Alhora s’edifiquen les parcel·les buides dels districtes. El nou poblament ja està empadronat, és ciutadà de Sant Cugat i reclama uns drets i serveis que a l’estiuejant no li calien. És llavors, a partir dels pocs residents permanents antics i de les associacions veïnals, quan la festa de barri deixa de ser un afer privat d’uns forans temporers, per esdevenir acte públic que, alhora, singularitza i projecta la identitat del districte, no sols front el nucli històric, sinó també i sobretot respecte els altres barris, amb els quals ha de competir per l’obtenció de serveis.
1.3 La tradició local secular sempre havia tingut en compte la realitat vila–àmbit rural que conforma el municipi i tothom entenia que la Festa Major s’havia de celebrar en la primera, entorn la parròquia i el seu patró. La consolidació dels districtes com a àmbits de primera residència ha conformat una nova realitat geogràfica que la Festa Major no ha sabut atendre, limitant l’ampliació d’escenaris als barris més immediats al nucli històric. Aquest oblit dels districtes, se suma a molts altres factors de mancances amb el resultat de contribuir a la creació d’un sentiment de “no pertinença”, absolutament contrari a l’esperit integrador de la Festa Major tradicional. Això no significa que la gent de districtes no participi, sinó que ho fa com podria fer-ho en la de qualsevol altra població de l’entorn i d’una manera diferent a la pròpia.
Caldria, doncs, introduir alguns elements de correcció que potenciessin la Festa Major com element d’integració dels districtes a la comunitat ciutadana, fent sentir a Can Barata i a Les Planes (per citar els dos més allunyats) que també són part del municipi. No es tracta d’imposar o de descentralitzar actes des de la Comissió, sinó de cercar complicitats amb les associacions de cada indret, perquè també hi arribi la Festa de tots els santcugatencs d’una manera natural. Aquesta actuació no nega que segueixin celebrant-se festes de districte, les quals haurien d’aprofitar-se per donar-se a conèixer a la resta de la ciutadania.
1.4 Un exemple d’element integrador: El seguici de la Festa Major. La seva concepció actual és més d’un espectacle folklòric, inclosa la participació del consistori municipal amb medalles al pit, que d’una autèntica processó cívica. El paper del ciutadà és limita a ser un simple espectador, llevat del reduït grup de joves actuants. És l’única forma possible? Evidentment, no. N’hi ha d’altres més integradores.
En primer lloc podria esdevenir una vertadera processó cívica si incorporés altres representacions ciutadanes: dels consells de districtes, de les associacions, del món econòmic, mostrant que la Festa major és un afer col·lectiu que afecta a tots i no solament als polítics locals. Haver participat en el seguici podria esdevenir un honor i un acte d’identificació ciutadana, com ho és el Paga-li Joan.
Segon: el recorregut del seguici ha de tenir una certa càrrega simbòlica. Per exemple, de l’antiga plaça de dalt (centre medieval) a la nova plaça de vila, expressió que som una ciutat que creix i es renova, però que darrera té una història singular. Molt més interessant seria que cada any sortís d’un punt significatiu diferent com a mostra que la Festa és de tots. De la plaça d’en Coll, de Coll Favar, de Torre Blanca, de l’estació. Però encara s’hauria anar més lluny, a Can Barata, a Les Planes, a La Floresta, a Valldoreix, a Mira-sol, al Turó de Can Mates o a Can Canyameres, tot i que això suposi fer el seguici en dues parts, una al districte i una altra al centre. Hi ha solucions. El seguici, com a invitació a la Festa, hauria d’arribar a tots els indrets del terme i fer sentir als qui hi viuen que també formen part de la comunitat ciutadana.
1.5 La Festa ha de ser essencialment això: festa, un fet extraordinari i lúdic que trenca la rutina diària i que envaeix l’espai públic convidant a la participació col·lectiva. La programació, doncs, ha de ser el suficient complexa i rica perquè cadascú pugui trobar-hi un mínim d’activitats del seu interès. És evident, doncs, que hi ha una demanda infantil específica, una de jove o una de “patxangera” que cal atendre. Pel que fa a una oferta culta de qualitat, cal tenir present que sempre s’adreça a un públic minoritari i que, afortunadament, ja existeix al llarg de l’any, cosa que fa més difícil trobar una proposta infreqüent prou atractiva per competir amb la resta d’ofertes lúdiques. Tot i així, es podria fer coincidir la inauguració d’una exposició del cicle d’artistes locals o pensar, posen pel cas, en un concert col·lectiu de corals locals amb l’orquestra. És a dir, en coses que suposin una implicació i complicitat ciutadana. El que és segur que no funciona és programar uns “bolos” que fàcilment s’hagin pogut veure a Barcelona, ni competir amb el posterior festival de música d’estiu.
Domènec Miquel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada