Recoder: un home amb bicicleta i corbata

El nostre alcalde ha escrit un llibre amb un títol un xic enigmàtica: La llibertat com a resposta (a qui?). No cal dir que qui pretengui conèixer millor al personatge, ha de llegir-lo. Jo ho he fet i em proposo reflectir en aquestes línies algunes de les reflexions que m’ha plantejat la seva lectura.

Que és un llibre de promoció política, no se’n pot dubtar. Al pròleg del periodista que ha confegit el llibre a base de converses amb l’alcalde queda molt clar: és un home que s’ha fet al marge de l’aparell, o fins i tot en contra, i que s’ofereix pel que faci falta (ell després ho concreta això, naturalment). Dit amb paraules del llibre: “Ell no va demanar permís per ser-hi . Hi és i punt. I el pitjor de tot: no demana excuses. No dissimula. No es camufla entre el paisatge”. No sabem a qui ha de demanar permís i excuses, ni davant de qui ha de dissimular i molt menys per què s’ha de camuflar. Potser per què no el vegi Artur Mas? Potser és per això que l’actual líder de CDC i CiU només surt esmentat, i de retruc, en un lloc del llibre (p. 93).

Des d’un punt de vista formal el llibre consta de tres parts. En la primera ens explica el seu compromís polític, el qual expressa que li ve de molt jove: “Una trajectòria coherent”. En la segona ens dóna conèixer els principis sobre els quals ha construït la seva personalitat i la seva actuació pública: “Idees que m’expliquen”. I, per últim, dóna compta de la seva gestió a l’Ajuntament de Sant Cugat: “Política a peu de carrer”. Per raons òbvies a qualsevol santcugatenc d’antuvi li interessarà especialment la tercera part, aquella en la qual ens explica com veu i què pensa de la nostra ciutat. Però, des del meu punt de vista la més interessant és la segona, en ella i sense embuts ens explica les seves conviccions més pregones.

Abans d’entrar-hi, però, cal parlar del seu compromís nacional. No sorprendrà ningú que es declari profundament nacionalista, però ens deixa clar que ell és dels que ha cregut sempre en la casa gran del catalanisme. Ens recorda que va entrar en la política institucional de la mà de Roca i Junyent, en aquell any de la malaguanyada proposta reformista, i que des d’aleshores ha pensat que cal eixamplar bases i no pas fer propostes de pedra picada. Reivindica la tradició del catalanisme, de la voluntat de construir portes endins i influir portes enfora. Per dir-ho amb les seves paraules, i que prengui nota qui n’hagi de prendre: “Convergència destaca per la seva amplada de mires, cosa força contrària al reduccionisme cap al qual, en algun moment de la història, sembla que ens vam voler inclinar” (p. 21). En definitiva, conviccions, però amb pragmatisme i voluntat de sumar. Per aquí, cap sorpresa.

He parlat que ens explica sense embuts les seves conviccions més pregones i això és quelcom que cal agrair. Per exemple i per posar un cas, quan parla de la seva fe i del seu catolicisme, ens dirà “qui em vulgui entendre ha de tenir en compte aquest factor imprescindible de la meva vida” (p. 17). Però allò que més sorprèn, almenys a mi, és el passar comptes amb el que ell anomena “progressisme de la transició”. Sembla que tots aquells aspectes que fallen és perquè se sustenten en valors defensats per l’esquerra, en “falsos progressismes”, com dirà algunes vegades. La llista no és precisament curta. Som-hi. “La família, la d’un home i una dona, ha estat posada en crisi per part de cert progressisme” (p. 58). En parlar de l’educació: “No ens podem permetre abraçar un progressisme mal entès que ens iguali a la baixa” (p. 62). “La pèrdua progressiva d’influència de la generació de la transició, marcada per les idees de l’esquerra tradicional (...), penso que ens serà molt positiva i ens homologarem amb les democràcies occidentals de llarga tradició” (p. 64). I si encara no ho heu entès: “Aquest progressisme tronat que ha impregnat la societat durant dècades ens el curarà la globalització, a la qual aquest món no sap com respondre, de moment” (p. 64). En un altre lloc: “Em refereixo a aquest progressisme carregat de superioritat moral que penetra per capil.laritat a la nostra societat i crea el marc de comportaments ideals, dibuixant la ratlla entre el que és bo i el que és dolent” (p. 81). I, per últim, tampoc no cal abusar: “Quants progres del maig del 68 han transformat els antics ideals revolucionaris en cinisme i culte als diners i a la bona vida, amanit, això sí, amb la defensa de causes nobles, com més llunyanes millor, no fos cas que els comprometés a canvis en la seva plàcida existència?” (p. 89). En definitiva, l’esquerra no té el monopoli de la veritat, la qual cosa sens dubte compartim, i cal abordar els grans reptes de la globalització des dels valors de sempre, els quals cal actualitzar, naturalment. Podríem dir que es defineix com un conservador, i no ho dic en sentit pejoratiu, però arrelat a les necessitats del temps. En definitiva, i per il.lustrar-ho amb les seves mateixes paraules: “també se’n pot ser, d’ecologista - i ell es declara preocupat pel medi ambient des de fa anys-, duent camisa i corbata” (p. 73). No debades, en la portada del llibre veiem un Recoder pedalejant la bicicleta amb corbata, camisa i americana de pana.

Sorprèn que en una Catalunya que ha passat durant 23 anys pel sedàs del pujolisme, Recoder hi trobi encara tants valors esquerrans de la transició -sempre per blasmar-los, això sí. En el punt de mira hi ha el nefand govern del tripartit. És hereu d’aquest fals progressisme i ens està enfonsant el país. Ho diu amb tota claredat: “Per això necessitem amb urgència un govern seriós, amb objectius clars, coherents i posats al dia, que sigui percebut com a tal per la ciutadania de Catalunya. En això estem treballant molta gent” (p. 42). Ull amb el darrer punt i a part! En l’epíleg ens ho recorda, per si ho havíem oblidat: “El que ens manca, doncs, és desempallegar-nos de les traves que ens impedeixen progressar, i llançar-nos sense complexos a conquerir el futur. El manual progre de la Transició no serveix per entendre el món d’avui, i actua com un llast a les nostres capacitats (...). La societat catalana en el seu conjunt ha de trencar el seu silenci, ha de ser capaç de denunciar la nuesa de l’emperador i ha d’actuar en conseqüència” (p. 116). I, com dèiem al principi, ell és aquí per recordar-nos-ho i es posa a la nostra disposició per al que més convingui.

I, naturalment, el seu millor aval és la gestió feta des de l’Ajuntament. En aquesta part no trobareu cap sorpresa ni res que no hàgiu sentit o llegit ja. Ens diu que “Nosaltres hem tingut un projecte de ciutat ben travat, hem tingut la determinació suficient per tirar-lo endavant i penso que l’hem encertat, malgrat els punt febles, que sempre hi són” (p. 97). Malgrat la darrere part de la frase, s’hi troba a mancar un cert component autocrític. Per exemple, quan parla de la crisi i les seves conseqüències, no fa cap referència al fet que aquesta ha propinat una bufetada descomunal a aquest model de ciutat basat en un creixement constant. Res es diu de com ho gestionarem això. Per altra part, no cal dir que Catalunya no és Sant Cugat i, si el destí el situa a les més altes responsabilitats, sens dubte no ho tindrà tan fàcil.

En definitiva i per concloure, aquest és el nostre alcalde. Almenys, és com jo el veig després de llegir el seu llibre. Convido a fer-ho a aquells que tinguin interès en conèixer millor qui ha governat durant 9 anys el nostre municipi i es proposa governar Catalunya. Per què es tracta d’això, no?
Jordi Casas. Membre de Fundació Sant Cugat