Festa Major - 1ª Part

0.- Justificació

Una moció presentada al Ple municipal ha suscitat una reflexió genèrica sobre la Festa Major, tan des d’una òptica conceptual, com de programació i gestió. La idea és treballar des de diferents àmbits: polítics, tècnics, corporatius i ciutadans. La informació sectorial derivada i les seves propostes seran abocats a un Forum de participació oberta, on també es tractaran temes generals, com són patrocini i seguretat. Per tal motiu, doncs, es va demanar una reflexió al Consell de Cultura, que s’ha reunit dues vegades per tractar monogràficament el tema.

Les notes que segueixen són estrictament unes consideracions personals de qui les subscriu, amb l’única funció d’esdevenir un material de treball que ens ajudi a avançar.

1.- Concepte

1.1 Quan es parla de Festa Major s’està indicant una singularitat que sobresurt respecte totes les altres celebracions que es realitzen al llarg del cicle anual, que en el calendari tradicional eren un nombre respectable. En la nostra cultura sempre estan relacionades amb el cristianisme (Nadal, la candelera, setmana santa, segona pasqua; fins i tot el carnestoltes, malgrat les seves arrels paganes, es vincula a la posterior Quaresma). Altres són d’abast més o menys parcial, en relació al patronatge professional (Sant Antoni de Pàdua, paletes; Sant Isidre, pagesos), o a les confraries: (Mare de Déu dels Dolors, vídues), etc. Possiblement l’única excepció sigui l’11 de setembre, de caire patriòtic.

A Sant Cugat, per exemple, existien diferents aplecs relacionals amb les antigues parròquies rurals: Sant Medir, La Marededéu del Bosc, Santa Maria de Campanyà, Sant Cebrià, Santa Eulàlia de Madrona (avui La Salut) i fins i tot en capelles d’origen privat, però situades al costat de camins: Sant Domènec i el Sant Crist de Llaceres. Els de Sant Vicenç del Bosc i de Sant Martí de Bosquerons ja s’havien perdut en el segle XVIII.

La celebració “major”, però, la que actuava com identitària del municipi, era el dia de la commemoració del patró de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, el temple del qual acollia les reunions del Consell de la Vila i terme, inclosa la representació de Canals. Excepcionalment, durant els anys del franquisme, Mn Antoni Griera va assolir traslladar-la al dia de Sant Cugat, amb l’excusa que aquest és el que dóna nom a la població. La raó de fons era que Sant Cugat es commemorava el mateix dia de Sant Jaume, patró d’Espanya i la data esdevenia un “tragala” als “rojos-separatistas”. El primer Ajuntament democràtic retornà la festa a Sant Pere.

1.2 A Sant Cugat, les “festes majors de districte” tenen un origen molt diferent de Barcelona, que no ens serveix d’exemple. Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Sant Andreu o Sant Martí, eren antigues viles amb tradicions pròpies que passen a ser absorbides per la ciutat en expansió. Les seves festes són una perllongació de tradicions anteriors, que els ajuden a mantenir una personalitat diferenciada.

La Floresta i Valldoreix neixen a partir de l’arribada del ferrocarril el 1917, no pas com a nuclis estables de població, sinó d’estiueig. Mira-sol ho fa en la dècada de 1940. El fet que siguin zones d’habitatge temporal i la distància que els separa del nucli històric motiva que el seu desenvolupament i proveïment es realitzi d’esquena a la vila. Ni estan empadronats, ni se senten santcugatencs. La seva gran celebració és la festa que clou la temporada, a finals de setembre, abans de retornar a Barcelona i sempre limitada al cercle dels veïns i els seus convidats. Les Planes és un cas a part, nascut en la dècada de 1960 directament com a primera residència marginal i d’autoconstrucció, que trobarà la seva vertebració a través de la parròquia, front la indiferència de l’administració local.

A partir dels anys 70 i sobretot en els 80, les circumstàncies econòmiques fan que els antics habitatges d’estiueig siguin ocupats de forma continuada i permanent, ben sovint pels descendents dels que els crearen. Alhora s’edifiquen les parcel·les buides dels districtes. El nou poblament ja està empadronat, és ciutadà de Sant Cugat i reclama uns drets i serveis que a l’estiuejant no li calien. És llavors, a partir dels pocs residents permanents antics i de les associacions veïnals, quan la festa de barri deixa de ser un afer privat d’uns forans temporers, per esdevenir acte públic que, alhora, singularitza i projecta la identitat del districte, no sols front el nucli històric, sinó també i sobretot respecte els altres barris, amb els quals ha de competir per l’obtenció de serveis.

1.3 La tradició local secular sempre havia tingut en compte la realitat vila–àmbit rural que conforma el municipi i tothom entenia que la Festa Major s’havia de celebrar en la primera, entorn la parròquia i el seu patró. La consolidació dels districtes com a àmbits de primera residència ha conformat una nova realitat geogràfica que la Festa Major no ha sabut atendre, limitant l’ampliació d’escenaris als barris més immediats al nucli històric. Aquest oblit dels districtes, se suma a molts altres factors de mancances amb el resultat de contribuir a la creació d’un sentiment de “no pertinença”, absolutament contrari a l’esperit integrador de la Festa Major tradicional. Això no significa que la gent de districtes no participi, sinó que ho fa com podria fer-ho en la de qualsevol altra població de l’entorn i d’una manera diferent a la pròpia.

Caldria, doncs, introduir alguns elements de correcció que potenciessin la Festa Major com element d’integració dels districtes a la comunitat ciutadana, fent sentir a Can Barata i a Les Planes (per citar els dos més allunyats) que també són part del municipi. No es tracta d’imposar o de descentralitzar actes des de la Comissió, sinó de cercar complicitats amb les associacions de cada indret, perquè també hi arribi la Festa de tots els santcugatencs d’una manera natural. Aquesta actuació no nega que segueixin celebrant-se festes de districte, les quals haurien d’aprofitar-se per donar-se a conèixer a la resta de la ciutadania.

1.4 Un exemple d’element integrador: El seguici de la Festa Major. La seva concepció actual és més d’un espectacle folklòric, inclosa la participació del consistori municipal amb medalles al pit, que d’una autèntica processó cívica. El paper del ciutadà és limita a ser un simple espectador, llevat del reduït grup de joves actuants. És l’única forma possible? Evidentment, no. N’hi ha d’altres més integradores.

En primer lloc podria esdevenir una vertadera processó cívica si incorporés altres representacions ciutadanes: dels consells de districtes, de les associacions, del món econòmic, mostrant que la Festa major és un afer col·lectiu que afecta a tots i no solament als polítics locals. Haver participat en el seguici podria esdevenir un honor i un acte d’identificació ciutadana, com ho és el Paga-li Joan.

Segon: el recorregut del seguici ha de tenir una certa càrrega simbòlica. Per exemple, de l’antiga plaça de dalt (centre medieval) a la nova plaça de vila, expressió que som una ciutat que creix i es renova, però que darrera té una història singular. Molt més interessant seria que cada any sortís d’un punt significatiu diferent com a mostra que la Festa és de tots. De la plaça d’en Coll, de Coll Favar, de Torre Blanca, de l’estació. Però encara s’hauria anar més lluny, a Can Barata, a Les Planes, a La Floresta, a Valldoreix, a Mira-sol, al Turó de Can Mates o a Can Canyameres, tot i que això suposi fer el seguici en dues parts, una al districte i una altra al centre. Hi ha solucions. El seguici, com a invitació a la Festa, hauria d’arribar a tots els indrets del terme i fer sentir als qui hi viuen que també formen part de la comunitat ciutadana.

1.5 La Festa ha de ser essencialment això: festa, un fet extraordinari i lúdic que trenca la rutina diària i que envaeix l’espai públic convidant a la participació col·lectiva. La programació, doncs, ha de ser el suficient complexa i rica perquè cadascú pugui trobar-hi un mínim d’activitats del seu interès. És evident, doncs, que hi ha una demanda infantil específica, una de jove o una de “patxangera” que cal atendre. Pel que fa a una oferta culta de qualitat, cal tenir present que sempre s’adreça a un públic minoritari i que, afortunadament, ja existeix al llarg de l’any, cosa que fa més difícil trobar una proposta infreqüent prou atractiva per competir amb la resta d’ofertes lúdiques. Tot i així, es podria fer coincidir la inauguració d’una exposició del cicle d’artistes locals o pensar, posen pel cas, en un concert col·lectiu de corals locals amb l’orquestra. És a dir, en coses que suposin una implicació i complicitat ciutadana. El que és segur que no funciona és programar uns “bolos” que fàcilment s’hagin pogut veure a Barcelona, ni competir amb el posterior festival de música d’estiu.

Domènec Miquel

La desolació de la Plaça Barcelona de Sant Cugat

La proliferació de centres comercials i de franquícies són una taca d'oli que s'estén per tot Catalunya. Ho dic en el sentit més negatiu del terme. Els primers, perquè maten el petit comerç i deixen els carrers sense vida a mercè d'immobiliàries i d'entitats bancàries; les segones, perquè uniformitzen el món i despersonalitzen les ciutats. Heu vist en què s'estan convertint alguns carrers de Sant Cugat? Les franquícies brollen convençudes que a Sant Cugat es lliguen els gossos amb llonganisses i, com que són les úniques que s'ho poden permetre, paguen lloguers desorbitats. Ningú no pot competir amb elles.

Quin petit comerç es pot permetre el luxe de pagar sis mil euros mensuals pel lloguer d'un local als carrers Santiago Rusiñol o Santa Maria sense veure's obligat a plegar al cap d'un any? I quin incentiu té passejar per carrers plens de botigues amb rètols, aparadors i mobiliari que són exactament iguals a Sant Cugat, a Berlín, a Toronto, a Sydney o a Lima? Ha vist el lector en quin estat de desolació es troba la plaça Barcelona, la de l'antic Ajuntament? Aquesta plaça, que és la més bonica de la ciutat, s'ha convertit en un simple aparcament de cotxes sense el més mínim al·licient. Llevat d'un petit bar, no hi ha ni un sol establiment càlid en tota la plaça. Ni un.

Per això em pregunto si l'Ajuntament n'és conscient i si té algun pla per capgirar aquesta degradació a curt termini. Per començar, podria eixamplar-hi les voreres. En elles només hi ha espai per a una persona, i si en ve una altra en direcció oposada una de les dues s'ha d'apartar. Això sol ja foragita el comerç, cosa que és una llàstima perquè el comerç és vida i la vida són relacions humanes. Podem imaginar-nos el canvi espectacular que faria aquesta plaça si fos zona de vianants? Doncs a què esperem? Estimem la plaça.

Victor Alexandre
http://www.victoralexandre.cat/

Deficiències en la política de medi ambient

Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra sobre l'avaluació de la política pública de Medi Ambient de l'Ajuntament de Sant Cugat revela les deficiències en la política del consistori en medi ambient dels darrers anys i proposa tota una sèrie de recomanacions imprescindibles que cal portar a terme per resoldre tots els problemes que indica l'estudi.

Conclusions de l'estudi
Un cop avaluada la política pública de medi ambient de l’Ajuntament de Sant Cugat, en primer lloc, val a dir que, en general, Sant Cugat registra uns consums energètics i hídrics i una producció de residus considerablement superiors a les mitjanes del seu entorn comarcal, metropolità i nacional. Aquestes dades esdevenen una de les principals crítiques de l’oposició política municipal. Així, és constatable que, malgrat ser una administració capdavantera en l’aplicació de certes mesures de sostenibilitat, la política en el seu conjunt no genera resultats significatius de reducció d’aquestes taxes. En aquest sentit, dues raons explicatives en són les característiques geogràfiques (nuclis molt dispersos) i socioeconòmiques (amb una renda mitjana molt superior a l’entorn).
Pel que fa als objectius inicialment fixats, aquests comprenen un ampli recull d’accions concretes que no s’han prioritzat i, per tant, encara no s’han dut a terme. En aquest sentit, cal fer èmfasi que les accions de l’àmbit de sensibilització estan molt esteses perquè s’intenta encabir-hi el contingut de la resta d’accions corresponents a d’altres àmbits. Així, s’observa que les accions més directes d’intervenció són aplicades en l’àmbit intern de la mateixa administració pública, la qual disposa de més instruments que cap altre agent per a l’aplicació.
Un aspecte propositiu que l’Ajuntament impulsa és la interrelació amb agents externs per a l’aplicació de projectes puntuals de medi ambient, com ara la col·laboració amb Ecologistes en Acció en el camp de l’aigua i el contracte de serveis energètics. Quant a la participació ciutadana, objectiu transversal de la política i especialment important en un context de desafecció política de bona part de la ciutadania, les percepcions copsades pels mitjans de comunicació duen a la conclusió que aquesta és pràcticament inexistent. Més enllà d’això, però, s’ha creat una estructura: la Comissió de Seguiment del Pla Local de l’Agenda 21, oberta a grups polítics municipals i entitats econòmiques, socials i culturals de la ciutat.

Recomanacions
El cicle de les polítiques públiques, com a tal, està en constant canvi per tal d'adaptar-se a les noves necessitats de la població. A més a més, en molts casos els resultats percebuts poden no complir plenament amb els objectius proposats en un primer moment. És per aquesta raó que una de les funcions d’una avaluació de política pública és plantejar recomanacions per tal de modificar-ne i reajustar-ne el disseny. En aquest sentit, es detalla, a continuació, un conjunt de mesures que es creuen convenients per tal que la política pública de medi ambient de Sant Cugat pugui assolir els seus objectius d'una manera més eficaç.
En primer lloc, i amb voluntat de respondre a una de les principals queixes dels partits de l'oposició i la ciutadania, caldria ampliar la cobertura de recollida selectiva de residus (totes les fraccions) al total del municipi (en l'actualitat, com s'ha pogut veure en l'epígraf 2.1, aquesta recollida només es fa al nucli). Aquesta acció és fonamental per reduir les desigualtats intramunicipals, i perquè tots els ciutadans i les ciutadanes tinguin la possibilitat de separar els seus residus en origen.
En segon lloc, i aquest cop en relació amb la política de l'aigua, seria recomanable regular la pressió d’aigua en funció de l’alçada dels diferents centres poblacionals de la ciutat, atès que actualment és excessivament elevada a les zones baixes (de menys alçada) de la ciutat. Això és necessari per tal que l'aigua arribi amb prou pressió a les zones altes. El problema generat és que a les zones baixes es produeix un excés de consum per aquesta elevada pressió de l'aigua. Si es posessin reguladors de pressió per zones, segons l'alçada del terreny, es podria reduir el consum total del municipi.
En tercer lloc, es recomana regular l’enllumenat públic amb criteris de baix consum, atès que en els darrers deu anys el consum s’ha mantingut estable per la manca d’intervenció municipal.
En quart lloc, i com a queixa principal d'alguns mitjans de comunicació i partits de l'oposició, s'han de reactivar les estructures de participació ciutadana creades, amb l’objectiu que siguin continuades en el temps, útils, transversals, obertes i, sobretot, que generin una incidència real en les polítiques públiques de l’Ajuntament, en especial la de medi ambient. En bona part, l'efectivitat de les polítiques de medi ambient depèn de la implicació de la ciutadania, i s’ha de fomentar no només des de les campanyes de sensibilització, sinó també mitjançant la possibilitat d'intervenció en la presa de decisions relacionada amb aquest àmbit.
En cinquè lloc, es recomana d’intervenir en l’àmbit dels residus industrials, atès que actualment aquest servei no és gestionat directament ni indirecta per l’administració. La gestió dels residus industrials depèn únicament de les mateixes empreses.
Per últim, caldria reestructurar l’organigrama tècnic i polític municipal per tal que els residus no siguin únicament concebuts com quelcom que afecta la via pública (Àrea de Serveis Urbans), sinó com a part de la gestió de la política mediambiental. És a dir, que els residus es tractin també des de l’Àrea de Medi Ambient, per tal d'introduir en la seva gestió criteris de sostenibilitat

Document complert:

http://www.eleminds.com/dinimg/Image/avaluacio%20politica%20publica%20medi%20ambient%20sc.pdf

Ventades a Sant Cugat

Les greus conseqüències d’un fenomen natural com les darreres ventades a Sant Cugat i a la resta de Catalunya són molt difícils de preveure amb exactitud malgrat els avanços de la tecnologia de predicció.
Més encara quan altres factors locals hi poden influir, com és el tipus de construccions, instal·lacions i cablejats aeris de serveis o la tipologia d’arbrat de cada zona.
En el tema de l’arbrat és on ara ja es pot treballar pensant en el futur. No soc cap expert, però aplicant el sentit comú i desprès de parlar amb alguns dels veïns afectats podríem extreure algunes recomanacions.

- Substituir els arbres més vells, majoritàriament els pins, ja que el seu tronc i branques poden partir-se més fàcilment per el cop de vent. A més a més, a cada poda anual s’han eliminat progressivament les branques inferiors provocant que el pes es concentri a la seva part superior. Això afavoreix el balanceig, produït per el fort vent, que en definitiva acaba provocant la seva caiguda o trencadissa.

- Negociar amb les companyies el progressiu soterrament dels serveis d’electricitat i telefonia ja que la caiguda d’un sol arbre pot causar la interrupció del servei a un número considerable de vivendes, empreses o comerços.

- Definir una distancia mínima de seguretat entre els arbres i les edificacions o las tanques mitjanceres.

- Ser més àgils i comprensius en la tramitació dels permisos per treure arbres en terrenys o parcel·les de particulars. Conec el cas d’una persona que té un cedre molt gran a quatre metres de la seva casa i que les seves arrels estan aixecant el terra afectant la construcció. Al demanar permís se li nega justificant que l’arbre ha estat catalogat i protegit, aconsellant-li que faci una rasa de ciment de dos metres de profunditat com barrera per frenar el progrés de les arrels.
El dia de la ventada aquesta persona va sofrir una taquicàrdia quan va veure que degut al fortíssim balanceig l’arbre li podia caure sobre la seva propietat.

Em considero ecologista i soc un enamorat de la natura però per davant de tot està la seguretat de les persones i els seus béns.

Per acabar, reconèixer la feina que han fet i s’està fent per part de les brigades municipals de Sant Cugat i Valldoreix i demanar a alguns politics, els de sempre, que no aprofitin aquesta situació per fer-ne manipulació ni soroll polític.

Jaume Massanés i Papell

Més sobre el Consell de Cultura

Fa pocs dies s’ha constituït el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, creat per la llei 6/2008 del 13 de maig. Com hom sap, no ha estat absent de polèmica, el sector musical s’hi ha sentit marginat, a la qual cosa els seus membres han contestat que la voluntat del Consell és representar tothom i, a més, han ofert treballar en comissions sectorials. Això té causa en el fet que a Sant Cugat també existeix un Consell de Cultura, constituït el 14 de març del 2007 i, no cal dir-ho, amb unes competències i, sobretot, instruments d’actuació molt inferiors al català; i del qual he vingut informant des d’aquestes pàgines, la darrera vegada en l’exemplar número 68.

Com a membre d’aquest consell considero una obligació informar del que anem fent, per la qual cosa em sembla convenient fer un resum de les tasques a les quals ens hem dedicat als darrers mesos:

a) Elaboració de nous criteris –que, en realitat, és una modificació dels ja existents- d’ajut econòmic municipal (subvencions) a entitats i associacions. Hem intentat introduir una major racionalització a la distribució de les subvencions. L’objectiu és que les subvencions no es limitin a ser una continuïtat de les de l’any anterior, sinó que s’apliquin amb rigor els criteris establerts en cada un dels projectes presentats. L’assemblea d’entitats culturals va conèixer i aprovar, amb algunes modificacions, la nova proposta en la seva reunió del passat 30 d`octubre. Òbviament, nous criteris no vol dir forçosament més diner per repartir, especialment aquest any, que com tothom sap és un any de disminució d’ingressos i, per tant, de contenció de la despesa.

b) Elaboració d’un informe sobre la proposta de Pla d’equipaments. El Consell va discutir i aprovar un document presentat per la seva comissió d’equipaments, el qual es va fer arribar a la tinent d’alcalde de territori el passat 19 de novembre. Hem fet arribar la nostra opinió sobre un seguit d’equipaments culturals: xarxa de biblioteques, celler cooperatiu, casa de cultura, monestir i museu de Sant Cugat, museu Casa Aymat, arxiu històric municipal, sales d’exposicions, xarxa de centres cívics, casino de la Floresta i el que hem anomenat centres culturals de referència (a part de referir-nos a un conjunt d’edificis sobre els quals l’Ajuntament ha de donar una solució: edifici antic ajuntament, villa Felisa o casa Jaumandreu, masies Can Rabella i Can Canyameres i Can Quitèria). El Consell de cultura compta amb un representat a la Comissió de seguiment del pla d’equipaments.

c) Tal com vam fer l’any passat i d’acord amb el que preveu el seu reglament, el consell ha emès un informe sobre el programa d’actuació i pressupost municipal de cultura del 2009. En el benentès que el Consell ve entenent que no és la seva funció pronunciar-se sobre la concreció pressupostària de l’acció de govern, sinó que ha de centrar-se en avaluar l’encaix de les propostes programaticopressupostaries en el pla de cultura i en el conjunt de debats i propostes que es produeixen al si del consell.

d) Hem dedicat dues sessions, la del 4 de novembre i la del 20 de gener, ha debatre sobre la festa major. El consistori ha obert un procés participatiu en el qual vol posar en discussió el model de festa, un debat a nivell polític, tècnic i ciutadà (consells sectorials i entitats). El consell ha aportat el seu gra de sorra en aquest debat, ens hem pronunciat en tres aspectes: a) concepte de festa major (què ha de ser la festa?); b) format de la festa (quines coses cal canviar?); i organització de la festa (quin tipus de comissió organitzadora?). És previst un fòrum que reculli i sintetitzi el conjunt de propostes.

e) Per últim, vull referir-me a un tema que encara no ha estat discutit al consell. D’antuvi vull excusar-me per fer servir informació privilegiada, la que hem permet el fet se ser membre del consell, i expressar que acceptaré de bon grat l’esbroncada que probablement rebré d’algun càrrec polític per airejar el tema. Em refereixo al projecte de gestió de la casa de cultura, la qual passarà de denominar-se també centre de recursos culturals. La proposta (repeteixo, és una proposta) té dos aspectes que em semblen positius: a) la creació d’una comissió de seguiment de la gestió del centre, composta per un representant de cada una de les entitats que hi estan ubicades; i b) la creació d’una oficina al servei de les entitats socioculturals. Però hi ha dos aspectes que, sens cap mena de dubte, caldrà discutir a bastament: a) la concessió de la gestió del centre a una entitat externa (abans en dèiem privatització de la gestió), sota la supervisió dels serveis tècnics de l’ajuntament, això sí; i b). la creació d’una oferta cultural que l’aproximarà al que són els centres cívics dels districtes. El nucli del municipi no té la necessitat de l’oferta cultural municipal que tenen els districtes. El nucli disposa d’algunes entitats que, en gran part, ja estan oferint el que se’ns proposa. Seria absurd solapar activitats. Abans de fer-ho, cal dialogar amb aquestes entitats –estic pensant amb l’Ateneu, la Unió, el Club Muntanyenc,...- i definir una oferta complementària a la que estan oferint. Seria absurd que les entitats es queixessin perquè no tenen el suficient suport econòmic municipal i, a la vegada, l’Ajuntament estigués oferint alguns serveis idèntics. En definitiva, estem davant el tema de sempre: quin paper ha de jugar l’Ajuntament i quin les entitats. Contestar aquest interrogant i fer-ho en termes de cost/qualitat, és quelcom imprescindible.

Fins aquí he arribat. Seguirem informant (i debatent).

Jordi Casas
Membre del Consell de Cultura i de Fundació Sant Cugat

Ja tenim indicadors de sostenibilitat!

Si no recordo malament, cap a finals d'octubre vaig anunciar, en aquestes mateixes pàgines, que la Oficina Sostenible de Sant Cugat havia fet public el seu compromis de disposar de les dades actualitzades, si no de tots, d'una bona part dels 34 indicadors de sostenibilitat de que s'ha dotat el municipi.

Doncs bé, tot i que amb un cert retràs, a la última reunió de la Comissió de seguiment de la Agenda 21, celebrada poc abans de Nadal, es van facilitar aquestes dades, que poden ser consultades - i així ho recomanem al qui estigui interessat, ja que es tracta de molt material - a la adreça web
http://www.oficinasostenible.santcugat.cat/ a l’apartat de Comissió de Seguiment Ag21/ documents Comissió: els tres primers documents són, l’acta de la reunió en que va tenir lloc la presentació, el document d’indicadors, i la presentació dels indicadors calculats.

Tot i que he recomanat de consultar directament la informació disponible, que és molta, intentaré fer ací una primera valoració, per tal de facilitar la feina a qui en tingui prou amb un coneixement més de passada - que serà, per força, esbiaxat - i també, per que nó, per encetar un debat sobre com estem i que ens caldria prioritzar, que és per el que - entenc- serveixen aquestes dades, finalment, disponibles.

En primer lloc cal dir que dels 34 indicadors formalment existents, tot i el temps -anys- transcorregut des de la seva presentació inicial, octubre de 2006, només se n'han pogut presentar 18, i encara d'aquests n'hi ha tres dels que només es tenen dades parcials, el que no vol dir sinó que 34 indicadors, d'entrada i vistos els minsos recursos dedicats al seu seguiment, era una exageració, quelcom bonic segurament des del punt de vista de la ciutat de primera que algú somnia ser, però inviable en la pràctica. De totes maneres, és millor quelcom que res, i podem passar a un primer comentari de la informació subministrada.

En primer lloc, podem parlar de les tendències que manifesten els indicadors. Dels 18 disponibles, n'hi ha 7 dels que o bé no hi ha una mesura anterior, i no es pot establir una tendència, o bé es troben en estat estacionari. Entre aquests es troben la emissió de contaminants atmosfèrics, o bé la satisfacció dels ciutadans amb la comunitat local.

Entre les coses que van bé, cal destacar el consum d'energia, on l'any 2007 cada santcugatenc va gastar 1,12 tones equivalents de petroli, mentre que l'any 2004 aquesta xifra era 1,82. Donat que aquest és un dels indicadors de que es disposa de manera parcial, no coneixem la distribució del consum per sectors d'activitat, el que podria explicar aquesta baixada (el sector industrial és més intensiu en consum energètic, i és possible que la arribada de nous habitants hagi fet baixar la contribució industrial. També es veritat que les noves industries que es miren d'atraure (ciutat del coneixement) no són gaire intensives en la utilització de la energia. De totes maneres, i sigui com sigui, es tracta d'una dada favorable, que cal celebrar. La intensitat energètica local (consum d'energia en relació amb el PIB del municipi)també baixa, així com la intensitat de producció de residus i la recuperació de residus municipals (encara que la de industrials puja, i si parlem de comparacions amb altres municipis estem bastant a la cua)

Entre els aspectes que presenten una tendència poc satisfactòria, en destaquem alguns: l'abastament d'aigua municipal (encara que ponderat per el nombre d'habitants) puja, el que vol dir que, tot i les mesures d'estalvi d'aigua, i la conscienciació ciutadana al respecte, gastavem l'any 2007 309,9 litres per habitant i dia, mentre que al 2005 en gastàvem 273. També puja la concentració ambiental de contaminants atmosfèrics.

Tant entre els indicadors de que es disposa com dels que no, n'hi ha alguns que semblen, en principi, clarament prescindibles o trivials: la participació ciutadana en processos de sostenibilitat, mesurada en nº de reunions celebrades, la despesa municipal en medi ambient, o bé l'associacionisme ambiental del municipi, es troben entre aquests, mentre que entre els indicadors previstos però que es troben a faltar hi han els relatius a desplaçaments, mobilitat i transport dels ciutadans, gestió d'aïgues residuals, utilització d'aigues depurades, producció local d'energies renovables, i emissió de gasos d'efecte hivernacle.

Ara que tenim les dades - o algunes dades - comencem a disposar d'elements que ens poden ajudar a definir polítiques a desenvolupar, i avaluar-ne els resultats. Només queda esperar que el compromís assolit de perseverància en la recollida de resultats i posta a disposició de la ciutadania d'aquests, continuarà, cosa que només podrem que celebrar.

Josep Julià - Fundació Sant Cugat

Agraïment

Des d'aquestes línies agraeixo de tot cor el suport rebut per tants i tans amics que ens ajuden a passar aquests moments tant difícils i incomprensibles. El Josep ha estat una GRAN persona que de ben segur a deixat empremta a tohom qui l'ha conegut. El Josep nasqué per fer feliç a tothom qui l'envolta. Sempre estarà en mi.

La seva dona, Núria Stenger.