La llibertat com a resposta ?

Hi ha alguns termes bàsics, com llibertat o democràcia, que massa sovint es fan servir en va i a vegades de forma perversa, tergiversant el seu significat per manipular i massificar.

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, la llibertat és l’estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, etc. O, dit de manera planera i entenedora, com deia Manuel de Pedrolo, la llibertat consisteix en que hom no hagi de fer el que un altre vol que faci.

Fa temps que el nostre alcalde, Sr. Recoder, combinant el seu capteniment i l’estratègica mediàtica, s’ha anat situant en una posició de “disposició” per assumir, quan toqui, el gran paper al que està destinat, segons diu Artur Mas i que, com sembla, ell mateix en té ple convenciment (el que no està clar és si ambdós coincideixen en quin ha de ser aquest paper). Ara, i seguint en la línia de promoció cap a les més altes responsabilitats a les que espera ser cridat, s’acaba de publicar un llibre seu titulat “La llibertat com a resposta” No entrarem en el contingut del llibre, en el del pròleg ni en el de l’epíleg, ens quedarem en quelcom menys substancial i més breu, però, tanmateix, significatiu: el títol.

Titular el llibre “La llibertat com a resposta” sembla voler donar a entendre que davant d’una situació, d’un problema o d’un conflicte, la solució, la resposta és la llibertat, (hi ha mots, com llibertat, que per la seva càrrega profunda, sempre agraden de sentir) donant per suposat que aquesta és la seva manera de fer. I això pot estar molt bé de cara als catalans i catalanes en general, però, és aquí on els santcugatencs i santcugatenques, que som qui millor coneix el dia a dia de la seva praxi política, tenim alguna cosa a dir, i ho podem qüestionar seriosament, doncs sabem que una cosa són les paraules i una altra els fets.

Des de la perspectiva santcugatenca, hom es pot preguntar quina mena de “llibertat com a resposta” és impedir que la població de Sant Cugat pugui saber perquè apareixen factures d’una empresa concessionària de serveis sense comptabilitzar, per import d’uns tres milions i mig d’euros (uns 580 milions de les antigues pessetes, que hipotecaran els nostres pressupostos municipals durant uns quants anys), i que per fer-ho, en un ple municipal i valent-se del corró de la majoria absoluta de l’equip de govern, es presentés una moció alternativa-distractiva, per impedir donar comptes i que es sàpiga la veritat. Ni resposta ni llibertat.

Quina mena de llibertat és la que es basa en l’opacitat? Sense transparència no pot haver-hi llibertat. És llibertat que els ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat (que són qui, amb els seus impostos, mantenen els funcionaris i els polítics del nostre Ajuntament) no sàpiguen encara si s’han depurat responsabilitats i si s’han pres les mesures necessàries perquè irregularitats semblants no es tornin a repetir?.

O, es pot considerar “llibertat com a resposta” el seu capteniment pel que fa a la moció en relació a la iniciativa ciutadana DeuMil a Brussel·les per l’Autodeterminació? És “llibertat” impedir que el ple municipal pogués votar-la? No hauria sigut una “resposta” més coherent donar llibertat de vot als regidors del grup de CIU i votar la moció presentada? Doncs la “resposta” també va ser mitjançant una altra moció alternativa (totalment absurda), amb el que la “llibertat” va ser impedir possiblement el vot favorable dels regidors de CDC que donaven suport a la iniciativa (dos dels quals formen part de la plataforma de càrrecs electes Decidim.cat). I per postres, fa uns dies, en un programa matinal de TV3, el Sr. Recoder manifestava que estava satisfet de la presència de polítics del seu partit a la manifestació de Brussel·les. És hipocresia o cinisme?

És “llibertat com a resposta” no contestar (quan li sembla convenient) els escrits que els santcugatencs presenten per demanar informació o solucions als seus problemes?. (és un fet inacceptable i reiterat. Un petit exemple poden ser els que 28 veïns de Mira-sol van presentar el 14 de gener i el 7 d’agost del 2008 i que en comptes de “llibertat”, han rebut el silenci “com a resposta”).

Sr. Recoder, escrigui els llibres que vulgui, però, respongui quan toca, doni comptes de la seva gestió i no ens condicioni la llibertat.

Jaume Massanés i Papell

Any 2009 - Carrers pendents d'urbanitzar a Mira-sol (Sant Cugat)

Els veïns del carrer Pla de Mira-sol estan indignats per la nul·la resposta de l’Ajuntament a les seves repetides peticions perque s’arregli el problema del seu carrer sense asfaltar, amb pols, amb molts forats i sense voreres en alguns trams. Tot això agreujat per el pas de l’autobus que encara malmet més el carrer incrementant tambe el risc d’accidents.
Volen un interlocutor válid, ja que fins ara tothom es passa la “patata calenta” i ningú dóna solucions ni terminis per a la seva solució d’una forma ràpida i definitiva. El darrer 23 de febrer van presentar un escrit a l’Ajuntament signat per tots els veïns i encara avui no han rebut resposta.
Finalment anuncïen que estan dispossats a iniciar accions i mobilitzacions concretes perque sel’s escolti.

Veïns del carrer Pla

Neix el més VDX

L’informatiu que teniu a les mans s’ha gestat al llarg de mesos però els darrers esdeveniments han precipitat el seu naixement. A ningú li deu ser desconeguda la situació del govern de l’EMD. Les particularitats legals en relació a les EMD i les darreres accions de CiU-Actuem han deixat Valldoreix en una situació de govern complexa. Al llarg dels números successius del més VDX intentarem explicar-nos.
Aquest informatiu pretén acostar, exposar i explicar la vida de Valldoreix des de la perspectiva de l’esquerra, una esquerra ampla, plural i diversa.La volem explicar en clau d’acció, en positiu, volem que conegueu que fem, i per què ho fem. I també, alguna vegada, el que no fem i per què no ho fem.
La política ha de ser el lloc comú de les persones, ha de ser noble, és esforçada, és el regal del temps propi a la comunitat. Des d’aquest informatiu volem transmetre la bona política, la que mai s’hauria hagut de deixar de fer, volem encantar-vos.
Era necessària aquesta publicació? També ens ho hem demanat, i creiem que sí, decididament sí. Creiem que els mitjans de comunicació de Sant Cugat no són prou plurals, a còpia d’anys la veu i els interessos de CiU són els únics que es deixen sentir al TOT Sant Cugat, al Diari de Sant Cugat i a Radio Sant Cugat. Només molt de tant en tant i per a cobrir l’expedient o quan el silenci seria vergonyós apareix alguna notícia dissident.
A través de les diverses seccions ens donarem a conèixer, ens presentarem a la gent de Valldoreix, full a full us convidarem a conèixer-nos amb més detall i més de prop.
En la secció Que és i com funciona una EMD? explicarem aspectes legals, electorals, estructurals, pressupostaris, etc. del funcionament d’una EMD. En la secció VDX escriurem sobre algun aspecte concret o alguna reflexió sobre Valldoreix. En El darrer ple us contarem el desenvolupament i les dificultats de cada ple. En la secció Sóc veí/veïna progressista anirem presentant-nos: a cada número coneixereu un membre que dóna suport a la Candidatura de Progrés i Catalanista de Valldoreix, amb fotografia inclosa. En la secció Per què volem governar, que encetarem en el proper número, explicarem els punts del nostre programa. També hi haurà Calaix de sastre, una secció amb algun entreteniment, cuina, jardí, jocs, etc. I tindrem una visió il·lustrada d’algun aspecte de la vida de Valldoreix amb La Vinyeta de l’ADOLF.
El nostre objectiu final, confessat aquí i ara mateix, és guanyar les properes eleccions, nosaltres hem d’explicar-vos qui som i què volem, vosaltres tindreu l’última paraula.

Progressistes de Valldoreix

Sant Cugat, ciutat verda en mobilitat?

En els propers mesos Sant Cugat elaborarà el seu Pla de Mobilitat. Comptant amb la participació d’una empresa externa i d’un procés de participació ciutadana, es definirà com ens mourem en els propers anys.

Podríem dir que el punt de partida és prou raonable, almenys pels estàndards de mobilitat que han imperat fins avui. Tot i que Sant Cugat és una ciutat amb un ús intensiu del cotxe i probablement superior al de la resta de l’àrea metropolitana, també compta amb aspectes més sostenibles com una bona cobertura de servei ferroviari i un nucli històric vianantitzat. Gràcies a aquest darrer s’ha creat un espai de comerç, lleure i convivència poc habitual en ciutats de l’entorn. Finalment, la presència d’abundants zones verdes equilibra una mica la sensació de ciutat “envaïda” pels cotxes que caracteritza moltes zones de Barcelona.

Tot i el punt de partida, Sant Cugat té també reptes per al futur que comportaran, segons ProBici, canvis importants en la forma com ens movem.

En primer lloc, la nova mobilitat haurà de contribuir a la reducció d’emissions de CO2 i a lluitar contra el canvi climàtic. No és només una aspiració ideològica sinó que l’estat espanyol s’hi ha compromès a través del Protocol de Kyoto. En paral·lel també sembla clar que l’era del petroli barat té els dies (o els decennis) comptats, i per això cal buscar alternatives amb menys dependència del cru.

En segon lloc, també ha de garantir la cohesió social. L’absència d’una xarxa competitiva de transport públic perjudica amplis col·lectius que per edat, manca de permís de conduir, raons econòmiques o simplement per civisme no poden o no volen anar en cotxe. Construir aquesta xarxa és quelcom bàsic per garantir el dret a la mobilitat.

Finalment, ha d’assegurar la seguretat vial i la salut pública.

Però, és realment possible canviar de model de mobilitat? La resposta és que possiblement aquest canvi ja hagi començat. La vianantització del Centre, les noves línies de bus o la imminent connexió dels carrils-bici existents demostren que el cotxe privat ja no és l’únic protagonista de la mobilitat. Els mateixos canvis s’estan produint, a ritmes diferents, a moltes ciutats de l’entorn, i tot indica que estem sols al començament d’un canvi de cicle.

Les propostes de ProBici per a Sant Cugat inclouen tant les connexions amb l’exterior com la xarxa interna. Entre les primeres proposem la construcció del Tramvallès, una xarxa de tramvia defensada per la PTP i diversos ajuntaments que en un dels seus ramals uniria Sabadell, Terrassa, Badia, Barberà, Cerdanyola i Sant Cugat. Serviria per acostar barris i ciutats sense servei ferroviari a les principals línies de tren, i també acompliria funcions de transport intracomarcal i local. A Sant Cugat provindria del Centre Direccional de Cerdanyola i entraria, probablement, per Pla del Vinyet fins l’estació de FGC. Per altra banda, la PTP defensa també el desdoblament de la línia de FGC de Sant Cugat a Barcelona com a manera no sols de descongestionar la línia actual sinó de reduir els temps de viatge entre el Vallès i Barcelona en uns 15min.

Quant a la mobilitat interna, l’autobús serà la peça clau per aportar viatgers al tren i per la resta de desplaçaments. Evidentment han de canviar unes quantes coses per a que això sigui així. Des de Probici proposem una xarxa de línies “exprés” amb prioritat semafòrica i espai reservat sempre que sigui necessari. Tant la velocitat comercial com la freqüència de pas serien elevades, i això possibilitaria el transbordament còmode entre línies. Aquesta xarxa es podria complementar amb busos de barri.

L’anar a peu és també un pilar de la mobilitat. Als voltants del Centre els itineraris són d’una qualitat excel·lent, però en barris perifèrics són habituals les discontinuïtats en els recorreguts: absència de voreres, aparcament il·legal o rotondes amb trànsit agressiu. L’Ajuntament hauria de garantir que els itineraris principals (cap als centres educatius, als polígons de serveis o a les estacions) siguin de qualitat. En bastants casos hi ha terceres administracions implicades, però això no ha de servir d’excusa per prolongar la situació actual.

Quant a la bicicleta, part de les necessitats quedaran cobertes quan la xarxa de carrils-bici tingui continuïtat a la zona de l’estació de FGC Sant Cugat, obres finançades pel recent pla d’inversions del Govern Central. Les actuacions futures haurien de garantir la connectivitat amb els centres educatius i amb els principals polígons de serveis.

Per acabar mencionarem les propostes per al cotxe. Proposem mantenir les actuacions necessàries per seguretat o per a corregir desequilibris territorials (estem pensant sobretot en aparcaments públics en barris amb dèficit de places). Demanem també garantir la disciplina viària a tota la ciutat. En particular, aquesta s’ha d’estendre als nous barris i als polígons industrials on, per diversos motius, és habitual que el cotxe envaeixi espais que no li pertoquen.

Sant Cugat té una oportunitat de ser un model en qualitat de vida també per la seva mobilitat. Tenim models propers que avalen la factibilitat d’aquest canvi, i estem segurs que el Pla de Mobilitat inclourà, d’una manera o una altra, els ingredients necessaris per a que es dugui a terme.

La proposta completa de Probici-BACC-la PTP es pot trobar a:
http://www.sendspace.com/file/ysikzt

Martí Rius - Membre de ProBici i president del BACC-Bicicleta Club de Catalunya

Recoder: un home amb bicicleta i corbata

El nostre alcalde ha escrit un llibre amb un títol un xic enigmàtica: La llibertat com a resposta (a qui?). No cal dir que qui pretengui conèixer millor al personatge, ha de llegir-lo. Jo ho he fet i em proposo reflectir en aquestes línies algunes de les reflexions que m’ha plantejat la seva lectura.

Que és un llibre de promoció política, no se’n pot dubtar. Al pròleg del periodista que ha confegit el llibre a base de converses amb l’alcalde queda molt clar: és un home que s’ha fet al marge de l’aparell, o fins i tot en contra, i que s’ofereix pel que faci falta (ell després ho concreta això, naturalment). Dit amb paraules del llibre: “Ell no va demanar permís per ser-hi . Hi és i punt. I el pitjor de tot: no demana excuses. No dissimula. No es camufla entre el paisatge”. No sabem a qui ha de demanar permís i excuses, ni davant de qui ha de dissimular i molt menys per què s’ha de camuflar. Potser per què no el vegi Artur Mas? Potser és per això que l’actual líder de CDC i CiU només surt esmentat, i de retruc, en un lloc del llibre (p. 93).

Des d’un punt de vista formal el llibre consta de tres parts. En la primera ens explica el seu compromís polític, el qual expressa que li ve de molt jove: “Una trajectòria coherent”. En la segona ens dóna conèixer els principis sobre els quals ha construït la seva personalitat i la seva actuació pública: “Idees que m’expliquen”. I, per últim, dóna compta de la seva gestió a l’Ajuntament de Sant Cugat: “Política a peu de carrer”. Per raons òbvies a qualsevol santcugatenc d’antuvi li interessarà especialment la tercera part, aquella en la qual ens explica com veu i què pensa de la nostra ciutat. Però, des del meu punt de vista la més interessant és la segona, en ella i sense embuts ens explica les seves conviccions més pregones.

Abans d’entrar-hi, però, cal parlar del seu compromís nacional. No sorprendrà ningú que es declari profundament nacionalista, però ens deixa clar que ell és dels que ha cregut sempre en la casa gran del catalanisme. Ens recorda que va entrar en la política institucional de la mà de Roca i Junyent, en aquell any de la malaguanyada proposta reformista, i que des d’aleshores ha pensat que cal eixamplar bases i no pas fer propostes de pedra picada. Reivindica la tradició del catalanisme, de la voluntat de construir portes endins i influir portes enfora. Per dir-ho amb les seves paraules, i que prengui nota qui n’hagi de prendre: “Convergència destaca per la seva amplada de mires, cosa força contrària al reduccionisme cap al qual, en algun moment de la història, sembla que ens vam voler inclinar” (p. 21). En definitiva, conviccions, però amb pragmatisme i voluntat de sumar. Per aquí, cap sorpresa.

He parlat que ens explica sense embuts les seves conviccions més pregones i això és quelcom que cal agrair. Per exemple i per posar un cas, quan parla de la seva fe i del seu catolicisme, ens dirà “qui em vulgui entendre ha de tenir en compte aquest factor imprescindible de la meva vida” (p. 17). Però allò que més sorprèn, almenys a mi, és el passar comptes amb el que ell anomena “progressisme de la transició”. Sembla que tots aquells aspectes que fallen és perquè se sustenten en valors defensats per l’esquerra, en “falsos progressismes”, com dirà algunes vegades. La llista no és precisament curta. Som-hi. “La família, la d’un home i una dona, ha estat posada en crisi per part de cert progressisme” (p. 58). En parlar de l’educació: “No ens podem permetre abraçar un progressisme mal entès que ens iguali a la baixa” (p. 62). “La pèrdua progressiva d’influència de la generació de la transició, marcada per les idees de l’esquerra tradicional (...), penso que ens serà molt positiva i ens homologarem amb les democràcies occidentals de llarga tradició” (p. 64). I si encara no ho heu entès: “Aquest progressisme tronat que ha impregnat la societat durant dècades ens el curarà la globalització, a la qual aquest món no sap com respondre, de moment” (p. 64). En un altre lloc: “Em refereixo a aquest progressisme carregat de superioritat moral que penetra per capil.laritat a la nostra societat i crea el marc de comportaments ideals, dibuixant la ratlla entre el que és bo i el que és dolent” (p. 81). I, per últim, tampoc no cal abusar: “Quants progres del maig del 68 han transformat els antics ideals revolucionaris en cinisme i culte als diners i a la bona vida, amanit, això sí, amb la defensa de causes nobles, com més llunyanes millor, no fos cas que els comprometés a canvis en la seva plàcida existència?” (p. 89). En definitiva, l’esquerra no té el monopoli de la veritat, la qual cosa sens dubte compartim, i cal abordar els grans reptes de la globalització des dels valors de sempre, els quals cal actualitzar, naturalment. Podríem dir que es defineix com un conservador, i no ho dic en sentit pejoratiu, però arrelat a les necessitats del temps. En definitiva, i per il.lustrar-ho amb les seves mateixes paraules: “també se’n pot ser, d’ecologista - i ell es declara preocupat pel medi ambient des de fa anys-, duent camisa i corbata” (p. 73). No debades, en la portada del llibre veiem un Recoder pedalejant la bicicleta amb corbata, camisa i americana de pana.

Sorprèn que en una Catalunya que ha passat durant 23 anys pel sedàs del pujolisme, Recoder hi trobi encara tants valors esquerrans de la transició -sempre per blasmar-los, això sí. En el punt de mira hi ha el nefand govern del tripartit. És hereu d’aquest fals progressisme i ens està enfonsant el país. Ho diu amb tota claredat: “Per això necessitem amb urgència un govern seriós, amb objectius clars, coherents i posats al dia, que sigui percebut com a tal per la ciutadania de Catalunya. En això estem treballant molta gent” (p. 42). Ull amb el darrer punt i a part! En l’epíleg ens ho recorda, per si ho havíem oblidat: “El que ens manca, doncs, és desempallegar-nos de les traves que ens impedeixen progressar, i llançar-nos sense complexos a conquerir el futur. El manual progre de la Transició no serveix per entendre el món d’avui, i actua com un llast a les nostres capacitats (...). La societat catalana en el seu conjunt ha de trencar el seu silenci, ha de ser capaç de denunciar la nuesa de l’emperador i ha d’actuar en conseqüència” (p. 116). I, com dèiem al principi, ell és aquí per recordar-nos-ho i es posa a la nostra disposició per al que més convingui.

I, naturalment, el seu millor aval és la gestió feta des de l’Ajuntament. En aquesta part no trobareu cap sorpresa ni res que no hàgiu sentit o llegit ja. Ens diu que “Nosaltres hem tingut un projecte de ciutat ben travat, hem tingut la determinació suficient per tirar-lo endavant i penso que l’hem encertat, malgrat els punt febles, que sempre hi són” (p. 97). Malgrat la darrere part de la frase, s’hi troba a mancar un cert component autocrític. Per exemple, quan parla de la crisi i les seves conseqüències, no fa cap referència al fet que aquesta ha propinat una bufetada descomunal a aquest model de ciutat basat en un creixement constant. Res es diu de com ho gestionarem això. Per altra part, no cal dir que Catalunya no és Sant Cugat i, si el destí el situa a les més altes responsabilitats, sens dubte no ho tindrà tan fàcil.

En definitiva i per concloure, aquest és el nostre alcalde. Almenys, és com jo el veig després de llegir el seu llibre. Convido a fer-ho a aquells que tinguin interès en conèixer millor qui ha governat durant 9 anys el nostre municipi i es proposa governar Catalunya. Per què es tracta d’això, no?
Jordi Casas. Membre de Fundació Sant Cugat

Recoder: Vergonyes o medalles

El 1960, el 20% dels més rics tenien 30 vegades més que el 20% més pobre. El 1990 aquest 20% tenia 60 vegades més. El 1995 tenien 82 vegades més. Calculin vostès l'any 2009...
A Sant Cugat, si segueixen l'evolució de preus en els últims 15 anys, podran veure clarament que aquestes dades són reals. El nostre Ajuntament en estreta col·laboració amb els promotors d'"habitatges" i coneixedor ple de la desmesurada especulació del gremi, va tancar els ulls i oïdes a les queixes ciutadanes sota el lema "quant més car, més ingressos per a les arques." Van publicar orgullosos fins i tot que Sant Cugat era la població amb renda més alta i més cara de Cataluña!!! L'any 2002, en passar de la pesseta a l'Euro, els comerciants de la ciutat van convertir la moneda de 100 ptes. en l'equivalent a 1 € i cap polític no va alçar la veu en defensa del ciutadà. Ens van augmentar la cistella de la compra un 67% en un absolut silenci. Avui mateix la llei o ordenança que obliga al comerç a marcar amb el preu tots els productes exposats no es compleix en gran part i el nostre consistori no vigila. Per què, si som una ciutat dormitori (adormida)?.
La promoció fotogràfica apareguda en premsa del Sr. Recoder sobre una bici, amb somriure nord-americà de pasta dentrífica anunciant un llibre en el títol del qual s'inclou la paraula "llibertat", ens demostra la profunda convicció de molts polítics que els ciutadans som rentablemente ximples. L'esperit enganyós d'aquesta foto és motiu de vergonya i una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans de Catalunya. El nostre alcalde i el seu equip han contribuït molt directament a l'augment de les diferències entre rics i pobres en el seu estret contacte amb els especuladors i han estat part activa en la creació de la bombolla immobiliària. La prova la tenen al mastodòntic edifici buit a sobre de l'estació de Mira-Sol que ja anomenen "el Portaavions". Finançat amb garanties públiques per vendre'l al preu especulatiu que anomenen "de mercat". Per una gestió tan vergonyosa mereix algú una medalla?

J.R.Loidi

Sant Cugat del Vallès s'ho mereix

DEL POSTRECODERISME A LA UNIÓ DE LES ESQUERRES

El Sr. Recoder ha fet coses positives per Sant Cugat, negar aquesta afirmació no seria ni adequat ni just. Malgrat tot, el model de gestió que ha impulsat l’actual alcalde dóna mostres evidents d’esgotament, alhora que es repeteixen les notícies de desequilibris econòmics, deutes milionaris, urbanisme a mida i pujades d’impostos encobertes. Sant Cugat no ha de ser segon plat per ningú i menys pels polítics que han d’entomar un present complicat i un futur incert.
Gairebé a mig mandat de la majoria absoluta de CiU a Sant Cugat, cal mirar pel futur de la nostra ciutat. Cal plantejar quines poden ser les formes de manteniment de la nostra qualitat de vida, avançar en una ciutat en creixement, compensar la desigualtat territorial, avançar en justícia social i plantejar-nos per què governa aquesta ciutat una força conservadora quan la majoria del seus ciutadans es defineixen d’esquerra o centre-esquerra.
Els partits de l’arc ideològic de l’esquerra, hem patit un complex d’inferioritat respecte a CiU. Qualsevol proposta o crítica nostra ha estat venuda com un intent de desestabilitzar la qualitat de vida santcugatenca i convertir la nostra ciutat en una còpia de determinats barris de l’extraradi metropolità. La demagògia ha fet èxit en aquests missatges.
Hi ha actuacions que han estat signe del govern de CiU: la política de tirar els problemes endavant (algú els arreglarà quan toqui), cercar enemics exteriors per amagar els propis, dividir els partits d’esquerra, accions propagandístiques, llenguatge socialdemòcrata però realitats “Neocon” o el clientelisme són signes d’actuació.
En un moment d’esgotament del model de gestió de CiU, però també de la fragmentació de les propostes dels partits d’esquerres, cal donar un pas endavant en la generació d’una alternativa social i política a l’actual govern i les seves accions.
L’actuació del PSC de Sant Cugat es guiarà per la línia de propiciar les condicions per tal que es pugui generar un canvi polític a la nostra ciutat. Un canvi que ha de ser garantia de desenvolupament de polítiques progressistes i catalanistes, del qual han de ser partícips els partits d’esquerres i també els moviments associatius, culturals o veïnals.
Els propis partits d’esquerres tenen diferents visions. Les recents declaracions del President d’ICV de la nostra ciutat obren vies de diàleg molt positives. Els companys d’ERC també tenen la complicada decisió d’engrandir les diferències o treballar per trobar allò que uneix a polítics i ciutadans progressistes i catalanistes. Hem de mostrar a la ciutadania quin és el nostre joc de coalicions, entenem que és el moment de la clarificació. En aquests moments, cal buscar aquells camins que uneixen aquestes opcions i no cercar les diferències, ja sabeu que accentuar aquestes és molt més fàcil.
I per finalitzar una proposta concreta: Proposem, i oferim tota la nostra col·laboració, a la Fundació Sant Cugat i a la Federació d’Associacions de Veïns l’organització d’una cimera sobre el futur de Sant Cugat des d’una òptica de pacte (en les seves múltiples opcions) de les forces d’esquerres, els seus possibles passos i la implicació del teixit associatiu en aquest procés. Un procés certament complicat, però ningú va dir que seria fàcil.
Ara és el moment de sumar, tendir ponts i accentuar allò que ens uneix: la nostra ciutat.

Ferran Villaseñor
Regidor i primer Secretari del PSC
blog@ferranvillasenor.org