Els gegants de Sant Cugat, com ja sap molt bé tothom, varen ser construïts pel mestre Casserres de Solsona l'any 1987, tal i com ho testimonia una etiqueta adossada a l’espatlla de cada figura. Podem dir, doncs, que són un gegants joves si els comparem amb la resta de la faràndula catalana. Tot i això, mantenen aquella tipologia constructiva dels tallers antics, els de tota la vida, a la que el mestre Casserres s’aferrava lluny dels dissenys informàtics i els plàstics actuals.
En Joan i la Marieta, o la Marieta i en Joan, com bons ninots de faràndula, s’anaven desgastant i embrutin, rebent cops i trompades, caigudes i desmuntades, depenent de les sortides i de les presses, però sobretot de la logística gegantera de cada moment. Val a dir, que han estat un nens mimats des del seu bateig però no per això s’han conservat més bé. De fet, les petites trencades que patien s’anaven arreglant sobre la marxa segons les circumstàncies pels mateixos geganters, alguns amb molt d’ofici. Des d’un cargol desajustat de l’estructura, a un pal trencat; d’una típica pelada a la ma a un estrip en vestit; fins a extrems d’haver de rentar tota la roba o haver de recuperar l’ull per una caiguda desafortunada.
Però mai se’ls hi havia fet una restauració tant complerta i acurada, amb el temps suficient. I és que després de 22 anys voltant per Catalunya i altres indrets allunyats els hi calia una restauració, sobretot en la part referent a la seva imatge estètica. Calculant les sortides, les cercaviles i calculant els metres recorreguts, sempre a cop d’ull, podríem dir que aquest estiu han passat la revisió dels 1.000 km, aprofitant l’aturada de les vacances. I és que els gegants de Sant Cugat, com a bons mediterranis, han passejat les seves testes per les climatologies més diverses i adverses, i normalment sense para-sol o paraigües, la qual cosa deixa alguna petjada a la pell, sense cap queixa de part seva (per sort!).
Dit i fet. A l’hora determinada, en el mateix monestir i sota la mirada estranyada d’algun nen, varem desvestir i desmuntar el gegants com mai els havia vist. Els vestits cap a ca la Modista, els cossos cap al taller de restauració de Valldoreix i els cavallets endreçats.
El desmuntatge no ha descobert coses noves però si que ens ha permès veure els gegants en la seva autèntica morfologia, com uns actors darrera les bambolines.
Un cop treta la roba, en Joan es desfà en vuit peces i la Marieta en sis sense comptar els cavallets de fusta, i amb el ram, el vano i els penjolls a part. Totes les peces estan fetes de cartró pedra reforçades en els punts d’unió per fustes de contraplacat. A l’interior, el cartró pedra rep un reforç parcial amb fibra de vidre, potser l’única concessió moderna del pare Casserres. Per fora una capa de preparació de guix tradicional allisa la superfície, que cobreix i decora una gruixuda (i puntualment retocada) capa de pintura plàstica. A part de poder veure l’interior dels gegants, és interessant comprovar l’enginy artesà del constructor alhora de realitzar els ulls (i que ja varem descobrir fa uns anys quan la caiguda del gegant). Aquests estan fets col·locant una copa de vi de cantó, sense la base i amb un ull pintat per dintre, fet que dona la curvatura i brillantor ocular perfecte.
Val a dir que els nostres gegants sempre han estat suportats per uns cavallets de fusta, i que els nostàlgics (per no dir autèntics) portadors de gegants defineixen com a la correcta estructura d’un gegant. Si no fos pel pes que aporta la fusta els hi donaria cegament la raó, ja que la flexibilitat i compactació que dóna el cavallet de la fusta no ho dóna l’estructura d’alumini, la qual cosa s’agraeix al ballar.
La restauració, feta a Valldoreix, va consistir primerament en netejar les parts visibles dels gegants. És a dir, un rentat de mans i cara per dir-ho planament. Això comporta que els retocs antics que fins ara estaven emmascarats per la brutícia sortissin més a la llum i que els punts amb pèrdues s’evidenciessin més. Aquest punts amb esquerdes, trencaments i forats varen ser adherits i reforçats de nou, col·locant-los-hi una nova capa d’estuc de guix blanc que posteriorment seria retocada. Aquest retocs es donarien en una segona fase de la restauració, ja al taller de l’Adolf, on han recuperat la presència estètica adequada.
Dels complements podem dir que el ram va ser espolsat, els complements netejats i el vano rentat. I és que el vano estava brut de debò! Un vano no original realitzat a l’oli per T. Mateo del Grupo Manualidades del C.C. Manchego, l’any 2002, segons la inscripció que apareix al dors, i que representa lògicament el ball de Paga-li Joan.
Així, després de la intervenció dels gegants per part d’en Biri, aquests varen passar al taller de l'Adolf, també a Valldoreix, just a un centenar de metres del darrer edifici, a fi de rebre el tractament final de la restauració. Per canviar de taller els gegants varen fer una petita i insòlita cercavila pel carrer Arnau Cadell i el carrer Pere Mas (fins avui orfes de cercaviles), passejant desmuntats dins una caixa i sobre una petita plataforma amb rodes (com diu l’Adolf, una imatge digne de Fellini). Allà es va repassar amb diverses capes de pintura a l'oli les diferents parts malmeses dels cabells, cara, ull del gegant, nas de la geganta, fronts, barbetes, braços i mans, aquestes darreres en força mal estat per les pelades i les múltiples capes de pintura.
Per altra cantó, la roba va tenir el seu periple propi de restauració, passant sobretot per la tintoreria i per les mans expertes de ca la Modista que cosiren els desfilats, repuntaren els descosits i ajustaren els vestits.
Finalment aquesta diàspora estiuenca d’en Joan i la Marieta és unificada de nou al monestir, a casa seva, amb la cura i delicadesa que donen les mans dels geganters i les geganteres. Poc a poc, i amb bona lletra, els gegants tornen a recuperar la seva alçada i la magnificència original. I, sobretot, tornen a estar preparats per sortir de cercavila, per il·lusionar aquells petits que algun dia somniaran que volen ser grans com els gegants de Sant Cugat.
Biri
En Joan i la Marieta, o la Marieta i en Joan, com bons ninots de faràndula, s’anaven desgastant i embrutin, rebent cops i trompades, caigudes i desmuntades, depenent de les sortides i de les presses, però sobretot de la logística gegantera de cada moment. Val a dir, que han estat un nens mimats des del seu bateig però no per això s’han conservat més bé. De fet, les petites trencades que patien s’anaven arreglant sobre la marxa segons les circumstàncies pels mateixos geganters, alguns amb molt d’ofici. Des d’un cargol desajustat de l’estructura, a un pal trencat; d’una típica pelada a la ma a un estrip en vestit; fins a extrems d’haver de rentar tota la roba o haver de recuperar l’ull per una caiguda desafortunada.
Però mai se’ls hi havia fet una restauració tant complerta i acurada, amb el temps suficient. I és que després de 22 anys voltant per Catalunya i altres indrets allunyats els hi calia una restauració, sobretot en la part referent a la seva imatge estètica. Calculant les sortides, les cercaviles i calculant els metres recorreguts, sempre a cop d’ull, podríem dir que aquest estiu han passat la revisió dels 1.000 km, aprofitant l’aturada de les vacances. I és que els gegants de Sant Cugat, com a bons mediterranis, han passejat les seves testes per les climatologies més diverses i adverses, i normalment sense para-sol o paraigües, la qual cosa deixa alguna petjada a la pell, sense cap queixa de part seva (per sort!).
Dit i fet. A l’hora determinada, en el mateix monestir i sota la mirada estranyada d’algun nen, varem desvestir i desmuntar el gegants com mai els havia vist. Els vestits cap a ca la Modista, els cossos cap al taller de restauració de Valldoreix i els cavallets endreçats.
El desmuntatge no ha descobert coses noves però si que ens ha permès veure els gegants en la seva autèntica morfologia, com uns actors darrera les bambolines.
Un cop treta la roba, en Joan es desfà en vuit peces i la Marieta en sis sense comptar els cavallets de fusta, i amb el ram, el vano i els penjolls a part. Totes les peces estan fetes de cartró pedra reforçades en els punts d’unió per fustes de contraplacat. A l’interior, el cartró pedra rep un reforç parcial amb fibra de vidre, potser l’única concessió moderna del pare Casserres. Per fora una capa de preparació de guix tradicional allisa la superfície, que cobreix i decora una gruixuda (i puntualment retocada) capa de pintura plàstica. A part de poder veure l’interior dels gegants, és interessant comprovar l’enginy artesà del constructor alhora de realitzar els ulls (i que ja varem descobrir fa uns anys quan la caiguda del gegant). Aquests estan fets col·locant una copa de vi de cantó, sense la base i amb un ull pintat per dintre, fet que dona la curvatura i brillantor ocular perfecte.
Val a dir que els nostres gegants sempre han estat suportats per uns cavallets de fusta, i que els nostàlgics (per no dir autèntics) portadors de gegants defineixen com a la correcta estructura d’un gegant. Si no fos pel pes que aporta la fusta els hi donaria cegament la raó, ja que la flexibilitat i compactació que dóna el cavallet de la fusta no ho dóna l’estructura d’alumini, la qual cosa s’agraeix al ballar.
La restauració, feta a Valldoreix, va consistir primerament en netejar les parts visibles dels gegants. És a dir, un rentat de mans i cara per dir-ho planament. Això comporta que els retocs antics que fins ara estaven emmascarats per la brutícia sortissin més a la llum i que els punts amb pèrdues s’evidenciessin més. Aquest punts amb esquerdes, trencaments i forats varen ser adherits i reforçats de nou, col·locant-los-hi una nova capa d’estuc de guix blanc que posteriorment seria retocada. Aquest retocs es donarien en una segona fase de la restauració, ja al taller de l’Adolf, on han recuperat la presència estètica adequada.
Dels complements podem dir que el ram va ser espolsat, els complements netejats i el vano rentat. I és que el vano estava brut de debò! Un vano no original realitzat a l’oli per T. Mateo del Grupo Manualidades del C.C. Manchego, l’any 2002, segons la inscripció que apareix al dors, i que representa lògicament el ball de Paga-li Joan.
Així, després de la intervenció dels gegants per part d’en Biri, aquests varen passar al taller de l'Adolf, també a Valldoreix, just a un centenar de metres del darrer edifici, a fi de rebre el tractament final de la restauració. Per canviar de taller els gegants varen fer una petita i insòlita cercavila pel carrer Arnau Cadell i el carrer Pere Mas (fins avui orfes de cercaviles), passejant desmuntats dins una caixa i sobre una petita plataforma amb rodes (com diu l’Adolf, una imatge digne de Fellini). Allà es va repassar amb diverses capes de pintura a l'oli les diferents parts malmeses dels cabells, cara, ull del gegant, nas de la geganta, fronts, barbetes, braços i mans, aquestes darreres en força mal estat per les pelades i les múltiples capes de pintura.
Per altra cantó, la roba va tenir el seu periple propi de restauració, passant sobretot per la tintoreria i per les mans expertes de ca la Modista que cosiren els desfilats, repuntaren els descosits i ajustaren els vestits.
Finalment aquesta diàspora estiuenca d’en Joan i la Marieta és unificada de nou al monestir, a casa seva, amb la cura i delicadesa que donen les mans dels geganters i les geganteres. Poc a poc, i amb bona lletra, els gegants tornen a recuperar la seva alçada i la magnificència original. I, sobretot, tornen a estar preparats per sortir de cercavila, per il·lusionar aquells petits que algun dia somniaran que volen ser grans com els gegants de Sant Cugat.
Biri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada