Quan teníem quinze anys estàvem plens de rauxa, tocàvem en una banda de Rock'n'Roll i dèiem paraulotes, però no teníem on assajar ni tocar. L'alcalde Aymerich ens va dir que per la música ja hi havia l'Auditori però allí mai ens van prendre seriosament perquè tenien una programació de “qualitat i de gran format”, “de nivell nacional i internacional equiparable a les grans sales de Barcelona”. Nosaltres no hi teníem cabuda; per això vam decidir sindicar-nos en el que avui encara és Dissidància Sònica i mentre esdeveníem professionals, nacionals i fins i tot internacionals al marge del nostre poble i malgrat el boicoteig constant de l'Ajuntament, no vam deixar de reivindicar una Sala i uns Bucs d'assaig on poder fer música.
Poc a poc el nostre missatge va anar quallant i l'Ajuntament, amb un nou alcalde però amb les mateixes idees encarcarades respecte la música (Lluís Recoder), ja no gosava riure's dels músics amb allò de “per tocar ja teniu l'Auditori” i quan vam fer vint-i-tres anys, ens va proposar de fer una Sala (sense Bucs) al casal de Torreblanca. No era una proposta gens sincera perquè quan l'arquitecte ens va ensenyar els plànols, no va saber respondre les qüestions tècniques més elementals i el projecte es va haver d'enterrar.
Quan vam complir vint-i-sis anys, ens van sortir amb un nou projecte per una Sala a Vullpalleres on, per primera vegada, es va parlar de la possibilitat de la gestió privada de l'equipament. La cosa tampoc s'aguantava per enlloc perquè una sala pensada per grups locals i amateurs, lluny de la “qualitat i del gran format”, “del nivell nacional i internacional equiparable a les grans sales de Barcelona”, està bastant renyit amb el rendiment econòmic. Nosaltres ja li vam dir que no enteníem com li costava tant de fer una Sala com la que tenien a totes les ciutats del voltant i deixar-se de pijades, però mai vam obtenir resposta perquè el candidat privat per gestionar la Sala es va retirar, van venir les eleccions i el tema va tornar a quedar enterrat.
Ara tenim trenta anys i escaig, ja no necessitem la Sala ni els Bucs però mantenim la reivindicació en solidaritat amb els que ara tenen quinze anys estan plens de rauxa, toquen en una banda de Rock'n'Roll i diuen paraulotes però no tenen on assajar ni on tocar, i també, perquè alguns de nosaltres ja tenim fills i potser algun dia també es volen dedicar a fer música al seu poble. Doncs ara va i resulta que ens surten amb una nova proposta de Sala que serà de gestió privada, sense bucs i on, en paraules de la regidora d'educació i joventut Esther Salat hi haurà una programació de “qualitat i de gran format”, “de nivell nacional i internacional equiparable a les grans sales de Barcelona”. Què salada ella!
Si encara tinguéssim quinze anys, estiguéssim plens de rauxa, toquéssim en una banda de Rock'n'Roll i digéssim paraulotes li diríem a l'Esther Salat que “és una pija de merda que s'està rient a la nostra cara”, però com que en tenim trenta-cinc només li demanarem que dimiteixi.
Dissidència Sònica, Sant Cugat, 22 de novembre del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada