El Club Muntanyenc va propiciar una interessant trobada per parlar d’agricultura a Sant Cugat. És clar, però, que a en aquestes alçades d’urbanització del municipi, és com parlar del sexe dels àngels. La dura realitat és que les millors terres agrícoles del terme són justament aquelles que han estat desnonades, objecte d’especulació immobiliària i ocupades pels nous barris d’habitatges o serveis.
Tampoc han tingut millor sort les no tan bones i el fet és que, sense camps on treballar, el pagès tradicional ha desaparegut com ofici i activitat econòmica. Resten alguns horts, marginals, gaire bé clandestins a la vora d’alguna riera i sempre amenaçats per una nova actuació urbanística.
Ja fa temps que l’horticultura de proximitat és objecte d’atenció, molt més si se li afegeix el qualificatiu d’ecològica, normalment entesa com a conreus de producció limitada, artesanal, sense utilitzar productes químics. Malgrat l’aparença externa dels fruits aconseguits no sigui tan atractiva a la vista, en teoria són molt més saboroses i saludables que els procedents de collites massives. Això, unit a una oferta escassa, fa que alguns consumidors estiguin disposats a pagar un xic més del que li costaria el convencional.
Tanmateix, si observem el planejament urbanístic del nostre terme, no hi ha cap previsió d’espais on pugui desenvolupar-se aquesta activitat econòmica amb normalitat. Sembla que els únics conreus que realment interessin siguin els vivers d’empreses, que el menjar ja l’importarem d’on faci falta. Una altra cosa i molt diferent és la presència d’horts urbans dins zones verdes, de propietat i concessió municipal, conreats uns pocs afortunats diletants, a termini fix i destinats al seu estricte consum propi. O els horts educatius vinculats a escoles, normalment públiques. Tots ells, uns horts ben curiosos, situats on han decidit els arquitectes sense tenir en compte ni la idoneïtat de l’indret, ni la qualitat del sòl, ni la presència natural d’aigua per a poder regar. I, per contrast, els mateixos arquitectes han decidit arrasar les antigues zones tradicionals d’horta per a convertir-les en pollancredes i prats de gespa, com si fóssim als Pirineus.
DOMÈNEC MIQUEL és president de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada