Crònica de Festa Major

Rés de nou sota la capa del cel. En una ciutat tan políticament correcta com és aquesta, tot resta sota el control d’una programació implacable, on el marge per l’espontaneïtat que comporta el concepte Festa, té poc espai de maniobra. Fins i tot la protesta, natural i inevitable, s’ha institucionalitzat i limitat al marc de l’estripada i els versots. I si no, que els hi preguntin als integrants del moviment “nopucviureasantcugat.net”, que tingueren la gosadia de desplegar una pancarta en ple pregó, i els fou ràpidament retirada. El ciutadà del carrer no té gaires més opcions que esdevenir consumidor de les múltiples activitats que, des de l’àmbit oficial o de les entitats cíviques degudament subvencionades, li han organitzat pel seu gaudi i entreteniment. Participar, doncs, a grans trets significa assistir com a simple espectador que, amb la seva presència, fa pujar l’estadística i justifica la bondat i el pressupost de l’acte. Potser ja es tracta d’això: just s’ha acabat el cobrament de l’impost de renda i be mereixem que ens distreguin, gratis, una mica. I sempre, hom es pot sentir un xic protagonista en qualsevol dels diferents balls, concerts i menjar col·lectius.

Succeeix que, històricament, la Festa Major era rellevant dins el cicle anual per una sèrie d’actes lúdics, inabastables en la resta de l’any, o bé molt esporàdicament i en intensitat és feble en determinades celebracions menors. Avui, però, la major part d’ells poden ser fàcilment fruïts cada cap de setmana, aquí o en poblacions veïnes o llunyanes, més properes que mai mercès a la facilitat de les comunicacions. Tal circumstància ha obligat a la Festa a singularitzar-se en dos aspectes. El primer, reservant-se en exclusiva certes activitats oficials i tradicionals (pregó, ofici, paga-li Joan, castell de focs), malgrat que una tendència a la banalització puguin buidar-los de continguts simbòlics i reduir-los a la condició de mer espectacle. El segon és la concentració d’actuacions en un programa atapeït, capaç d’ocupar totes les hores del dia i bona part de la nit. En altres paraules, la vertadera excepcionalitat actual es troba, sobretot, en la possibilitat d’estar de festa d’una manera pràcticament continuada durant tres dies, encara que això impliqui anar d’una banda a l‘altra de la ciutat. Tanmateix, continua restant el dubte de si és la Festa Major del municipi o sols del centre històric, ampliat amb els nous barris més propers de Coll Favar, Torre Blanca i Parc Central. O potser es tracta de no pertorbar l’exquisida placidesa de les zones residencials de baixa densitat. Al cap i a la fi, els “districtes” ja organitzen les seves pròpies celebracions.

La gran qüestió de sempre son els joves. És prou evident que si durant tot l’any la cohort d’una certa franja d’edat té una forma específica de divertir-se, vulgui continuar-ho fent en la Festa Major. I també que, si ho està realitzant en uns espais segregats i acotats, normalment prou marginals com per no molestar el conjunt de la ciutadania infantil i adulta, el mateix model s’imposi en aquestes dates. Barraques, doncs, no és un gueto, sinó l’expressió d’una pauta cultural que hem creat entre tots. Ah!, si, el conflicte. Essencialment pren dues formes, l’etilisme i la baralla, dues aspectes del descontrol estretament vinculats entre ells i a la festa, en tant que aquesta representa un trencament amb la quotidianitat i el seu ordre. Mentre aquesta ruptura no passa de certs límits, es pot considerar que es manté dins l’esfera de l’àmbit privat i d’allò que és previsible. Si el resultat requereix l’actuació d’ambulàncies o de contundència policial, llavors esdevé notícia pública. D’agressions ideològiques n’hi ha hagut des de les primeres edicions, provinent de dretes o d’esquerres, que l’estupidesa és un patrimoni molt repartit i una de les millors afirmacions de la personalitat masclista és violència gratuïta, especialment contra els febles. El fenomen de les incursions de joves en territoris veïns està ben estudiat per l’antropologia. Hom podrà “replantejar-se” les Barraques tantes vegades com vulgui, però amb majors mesures de seguretat no assolirà canviar la condició humana. O no heu llegit mai a Shakespeare?

Enguany el monestir, el nostre monument simbòlic per excel·lència, ha rebut menys pressions que en anys anteriors. S’ha aconseguit derivar alguns actes, sobretot gastronòmics, a la plaça del Rei. El passeig dels plàtans, tan abandonat com sempre, segueix essent l’escenari del Paga-li Joan. Quants anys fa que no s’ha replantat un arbre mort o malmès? El claustre continua albergant el tastavins, un espai ideal per la seva condició de jardí i galeries i, sobretot... pel control de les entrades. La pedra és dura i les copes abocades accidentalment ajuden a crear pàtina. Els organitzadors manifestaren la seva voluntat de potenciar i donar a conèixer projectes familiars, de productors de vins i caves, s’entén. Però, la realitat és que el públic assistent a un acte que començava a hora foscant, també era molt familiar, amb molts infants abraçats a les columnes i jugant entre elles, tot plegat amb selecte música de fons. Caldria preguntar-se, perquè els seus germans més grans no opten per aquestes fineses culturals i prefereixen la barroeria dels beuratges bàrbars que els ofereixen a Barraques. En una civilització mediterrània com la nostra i una tradició judeo-cristiana on el vi té un paper central, potser aquest acte es tracta d’un ritu d’iniciació per formar futurs consumidors, alhora que la didàctica del museu els mostra el capitell de Noè (el bíblic, no l’organitzador del tastavins), on l’artista romànic ja fa pedagogia i els adverteix contra l’abús de la beguda objecte de l’acte: el patriarca, ebri, roman adormit mostrant impúdicament el seu penis al visitant.

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat