Algunes reflexions sobre el Sant Cugat dels nostres pecats

En aquest darrer número abans de vacances, el qual probablement molts lectors habituals el llegiran un cop acabades, m’ha semblat pertinent fer algunes reflexions que tenen a veure amb el curs que ha acabat, que ha coincidit, a grans trets, amb el primer any de l’actual mandat municipal. De fet, les idees que aquí s’exposen les he anat desgranant de forma dispersa en les meves columnes setmanals a la premsa local.

La meva tesi de partida és que durant el darrer any, per acotar-ho temporalment, a Sant Cugat hem estat vivint una gran operació d’imatge. En el ben entès que això no implica que només s’hagi treballat de cara a la gal.leria. S’han fet coses, i algunes d’importants, però sempre amb la vista posada en una determinada projecció de la gestió municipal, una projecció que ha tingut com a referent un determinat projecte polític i personal. Ras i curt: allò que s’ha fet a Sant Cugat, i sobretot la forma com s’ha projectat, ha mirat sempre de reüll el projecte de la casa gran del catalanisme, que tothom sap a quina opció política està lligat, i el paper que hi podia fer el nostre alcalde. El capteniment de la premsa local en aquest sentit ha estat paradigmàtic.

Els resultats de l’operació han de ser qualificats més aviat de pobres. No sembla que el nostre alcalde hagi recollit els llorers previstos, almenys els que se’ns havien insinuat des d’alguns mitjans de comunicació És possible que els resultats es vegin a mitjà termini, però, ara per ara, caldrà qualificar aquesta operació com a més mediàtica que no pas una altra cosa. Arribats aquí, doncs, cal veure què ha quedat de tot plegat i quin és l’estat de la gestió municipal i quines són les perspectives que s’obren per a la nostra ciutat.

El projecte santcugatenc basat en un creixement constant i excepcional portador de major qualitat de vida ha fet fallida. Ha estat el projecte dels darrers vint anys, però avui ja no és de rebut. Aquesta dinàmica, que era el resultat de la recerca de molts barcelonins d’un lloc més agradable per viure, ha tocat sostre -si més no, quan es torni a engegar, em dóna la impressió que ho farà en uns termes força diferents. La petada de la bombolla immobiliària, que fins fa quatre dies era negada per propis i estranys, ha marcat els límits d’aquest model de ciutat. Avui la idea d’una ciutat articulada, cohesionada i amb un medi ambient exquisit -llegeixi’s arbres i metres quadrats de gespa- ha quedat amputada. El nou creixement, els barris de Can Mates i Can Vulpalleres, ha torpedejat la línia de flotació d’aquest model de ciutat: constitueixen dos semideserts que esperen temps millors per esdevenir zones urbanes amb plenitud de drets i deures. L’articulació d’aquests barris amb la resta de trama urbana i, per tant, la incorporació dels seus habitants a la vida ciutadana, no serà fàcil. Les previsions de la revifalla del sector constructor no són optimistes, com a mínim l’actual situació durarà tot el que resta de mandat. Mentre, milers de cases esperaran ser habitades, o acabades i, probablement, els dos barris viuran un progressiu deteriorament urbanístic. Aquest és un tema del qual em sembla que se’n parla poc, però al meu parer és de gran transcendència per a la ciutat.

La cultura i economia del totxo, encara que s’hagin basat en pretensions de qualitat, estan exhaurides com a elements de referència del que ha de ser Sant Cugat. Avui ja no poden constituir l’element definidor de la marca Sant Cugat que durant els darrers anys s’ha impulsat des de l’equip de govern municipal. El nou “mot de guerre” és el de l’economia del coneixement. Ningú no dubte –o, més ben dit, hi ha pocs dubtes- que Catalunya, com la resta del seu entorn econòmic, per ser competitiva ha d’apostar pel coneixement com a eina de creació de riquesa i pel que hem acordat anomenar excel.lència empresarial (llegeixi’s empreses competitives, que produeixin productes o serveis de qualitat i amb un elevat valor afegit). Sant Cugat des de fa un anys s’hi ha apuntat aplicadament i fins i tot de forma eficient. El context ens és favorable i, a més, comptem amb socis interessats en generar sinergies amb nosaltres (Rubí i Cerdanyola, com a mínim). No cal repetir aquí allò que som un municipi rodejat d’universitats (i parcs tecnològics), amb una molt bona situació estratègica pel que fa a comunicacions i situat en una comarca de gran tradició industrial i empresarial. Per tant, estem davant una aposta segura. Si hom fa una mica d’hemeroteca, veurà que els temes econòmics i empresarials han ocupat una part fonamental de l’agenda municipal. Els temes que tenim (o hem tingut) entre mans no són pas menors: eix empresarial de la B-30 (sobre el qual algun dia caldrà reflexionar-hi, per tal de tenir-ne una idea que vagi més enllà de la seva projecció periodística), escola de negocis d’ESADE, Creàpolis (viver d’empreses que formarà part del mateix campus) i l’IEIT (projecte fracassat aquest últim, però del qual s’espera rebre’n algun petit succedani).

Des del meu punt de vista, i per dir-ho de forma simplificada, estem vivint un procés de transició de la “ciutat del totxo” a la “ciutat del coneixement”. En el ben entès que ambdues no són incompatibles. Es tracta d’una qüestió d’èmfasi. Ara el que pren rellevància és el segon factor. És allò que ens pot seguir dotant d’una marca local d’èxit. Aquest és el context en el qual es mourà la gestió municipal en els propers anys. I ho haurà de fer (o ho hauria de fer), un cop superada de fase de promoció política viscuda durant el darrer any, des de la gestió de la quotidianitat. Una quotidianitat que és molt més contradictòria i plena d’insuficiències del que alguns no es pesen o els hi agradaria. Una quotidianitat que haurem de construir amb instruments no sempre prou afinats, per no dir clarament insuficients. Tres elements en aquest sentit: a) la baixada -parlar de davallada seria exagerat, almenys de moment- dels ingressos ordinaris municipals, la qual cosa redueix el marge de maniobra pressupostari i complica l’administració de la ciutat; b) la dificultat per fer de la participació ciutadana (llegeixi’s capacitat d’organització i concertació del teixit associatiu) un element habitual i imprescindible de la gestió municipal; i c) una oposició municipal que no acaba de trobar el seu discurs i que, com a conseqüència, fa que la gestió municipal es transformi en un monòleg de l’equip de govern.

Aquestes són les coordenades, almenys algunes d’elles, dins les quals es mourà l’acció municipal durant els propers mesos (i, probablement, propers anys). Reflexionar-hi no constitueix un mer exercici intel.lectual, és una obligació per a tots aquells que estem interessats per la gestió de la cosa pública i tenim la voluntat d’incidir-hi. No ha estat una altra la intenció d’aquestes línies.

Jordi Casas
Fundació Sant Cugat