Sant Cugat de primera , Sant Cugat de ..................

Fa dues setmanes que la Floresta torna a ser una part molt important de les noticies locals. Els comerciants de la Floresta no podem mes i exploten, denuncien les condicions que es viu al districte, i recordant que també formen part de un municipi que només pensa amb ells per els impostos.
El passat 20 de març es va publicar una carta meva als mitjans de comunicació locals. Amb aquesta carta denunciava unes situacions més que “rocambolesques”. Era d’esperar més ressò, però tot cau en un sac trencat. Sembla que no sigui important el que diem els ciutadans d’aquesta part del municipi. És cert que vivim en un espai privilegiat, segons diu la vox populi. Però la realitat és altra. Hi ha carrers bruts, inseguretat , animals sols -i no senglars-, manca d’il·luminació, contribucions pendents de ser retornades –tot i que la justícia ha donat la raó als veïns-, equipaments pendents de ser rehabilitats i, per tant, a punt de perdre’s per sempre, altres mancats de manteniment i sobre explotats, etc. Tot plegat, deixadesa per part de l’administració local, que quasi frega la marginació social d’un col·lectiu de veïns. Són uns veïns un xic contestataris? Sí, però formen part d’un municipi que es ven com a idíl·lic i que veritablement no ho és d’idíl·lic.
No és ni la primera ni la última carta que escric per denunciar les situacions d’abandonament i deixadesa que patim. Declaro que només es fan pedaços per solucionar els problemes. Fa uns pocs anys que es van començar unes obres de rehabilitació de l’antic casino de la Floresta. Entitats i veïns hem reclamat, per activa i per passiva, la seva recuperació. També ho hem demanat en reunions amb els responsables municipals. Però la resposta és sempre la mateixa: “ja tenim projecte, falta polir uns detalls, ara presentem el pressupost per la seva aprovació”, etc. A hores d’ara els pressupostos encara no han estat aprovats, i encara que s’aprovessin no existeix una partida per continuar amb la rehabilitació del casino de la Floresta per aquest any.
Per altre part, es comencen a destapar les irregularitats del consistori. Al problema de Torre Negra, que per cert es parla poc actualment, la casa d’un famós tenista que incompleix no sé quina normativa, però que l’ajuntament va autoritzar la seva construcció... Per tant, és el responsable del seu enderrocament. I encara més coses: les contribucions especials de Mirasol i la Floresta que tenen que retornar, les factures del TMA Sánchez , etc.
Mireu si tenim material i motius per protestar els santcugatengs. Perquè els florestans; de moment, encara ho som de santcugatencs. I protestem per la manera de fer d’aquest consistori., per altre part, el que si es cert es que uns quants viuen a Sant Cugat i d’altres als districtes.

Xavier Sans i Cordomi
La Floresta (Sant Cugat del Vallès)

Un cop més parlarem de mobilitat..

Ja fa dies que, en un altre article, deiem que en algun moment podriem dedicar un petit monogràfic a la bici. Ara pot ser un bon moment per fer-ho, per un parell de raons: a la última reunió de la Comissió de seguiment de l'Agenda 21, celebrada el mes de febrer, la regidora Marta Subirà va anunciar que s'estava estudiant un projecte de "Bicing" per Sant Cugat, i per altre banda ja existeix una mica de perspectiva - i de dades - per jutjar l'experiència de Barcelona. Respecte de l'experiència del bicing a Barcelona, tot i les queixes que genera - de manca de bicis a determinades parades, i de lloc per deixar-les a altres, és pot dir que l'éxit ha sorprés a la pròpia empresa, però sobretot ja és evident que el nombre d'utilitzacions diàries - prop de 40000 - ens indica que, més enllà d'utilitzacions de lleure o anecdòtiques, ens trobem devant d'un servei de mobilitat. Es a dir, que, contrariament a allò que molts deien, que a Europa molt bé perque és més planer, o no se sap per quines raons, però ací això no quallaria, s'ha demostrat que la utilització de la bici com a servei de transport habitual és possible en la nostra cultura. I, segurament, és possible perque qui ho prova (o quantitats significatives dels que ho proven) veuen que la bici te avantatges. I això a un lloc com Barcelona, on es disposa de metro, i els transports públics urbans funcionen apreciablement bé (si més no, molt millor que el bus de Sant Cugat, al menys si parlem de freqüències de pas..) . Per descomptat, no tractarem de la bici com a transport d'àmbit més enllà del local, al menys de moment, però també cal recordar que, amb els ferrocarrils de la Generalitat, estem força ben servits, al menys amb relació amb Barcelona i les poblacions properes del Vallès Occidental.

I quins avantatges té la bici, per el transport urbà en un lloc com Sant Cugat?.. d'entrada, n'hi ha uns quants: versatilitat d'horaris, reducció soroll, reducció contaminació, pacificació de l'espai públic, economia, salut física.. tot això, és clar, quan disposem d'una oferta que mereixi el nom d'oferta. I més enllà de la possibilitat de un servei de lloguer de bicis públiques, perque no potenciar la utilització de la bici en els transports urbans a Sant Cugat, muntant una mena de pla estratègic de la bici? Un pla estratègic de la bici tendria molt de sentit ací, donada la particular disposició geogràfica del nostre poble, que fa, per exemple, que els autobusos urbans siguin els més ineficients de tot el sistema de transport metropolità, és a dir, els que fan més quilòmetres per passatger transportat. Sense dubtes, l'increment de ús de la bicicleta a Sant Cugat comportaria, a més d'una millora clara a la qualitat de vida dels seus usuaris, una millora en una colla de indicadors de sostenibilitat del poble. Per cert, un altre dels compromisos de la regidora a la reunió de seguiment de la Comissió de l'Agenda 21 va ser aquest, precisament: tenir actualitzats els indicadors. Això havia de ser per el 1er trimestre.. us anirem tenint informats.

Tornant al tema de la bici, els eixos que podria tenir el pla estratègic de la bici a ant Cugat (no m'ho invento, m'inspiro en el de Barcelona) són els següents: 1 - Creació de l'Oficina de la bicicleta, 2- Lloguer de bicicletes en l'ambit municipal, 3 - Creació d'infrastructures ciclistes (carrils bici), 4 - Aparcaments per bicicletes, 5 - Mesures de protecció contra robatoris, 6- Difusió, 7 - Estudi econòmic sobre costos-beneficis de la promoció de l'ús de la bicicleta, 8 - la bicicleta als Instituts d'Educació Secundària, 9 - La bici a la comunitat universitària, 10 - amb bici a la feina, 11 - de compres amb la bici, i 12, Salut amb bicicleta. Com veieu, es tractaria de un programa ambiciós i possible, que, sense dubte, aplicat amb voluntat política i uns certs recursos, incrementaria l'us d'aquest mitja de transport en benefici de tots, i, en primer lloc, dels seus usuaris.

Josep Julià

Fundació Sant Cugat

El jutge ordena l'enderroc de la casa d'Àlex Corretja

Per poder consultar la sentencia entreu a:

http://www.eleminds.com/index.php?idSeccion=14&ampliar=1&idItem=346&referer=%2F

Per llegir tota la informació prèvia al cas i el creuament de declaracions entre les parts entreu a:

http://www.eleminds.com/index.php?idSeccion=14&ampliar=1&idItem=259&referer=%2Findex.php%3FidSeccion%3D2

L'autovia del carrer de Sant Antoni

Ara fa tot just un any que, des d'aquesta mateixa columna, vaig denunciar el pas constant de vehicles a diferents hores del dia per les anomenades zones de vianants de Sant Cugat. Deia en aquell text que "turismes aliens al veïnat, furgonetes i camions hi circulen amb la més absoluta impunitat no sols molestant de manera constant els vianants, sinó posant en perill també la seva integritat física. Jo mateix, no fa gaire, vaig ser testimoni ocular d'un atropellament que, per sort, no va tenir conseqüències". Doncs bé, el desgavell continua.

Concretament el carrer de Sant Antoni, un dels més transitats de la ciutat i on hi ha la seu del Diari de Sant Cugat, és una autèntica autovia. El pas de vehicles que no pertanyen al veïnat amb direcció a la plaça de Barcelona és continu, cosa que obliga els vianants a apartar-se diverses vegades per no ser atropellats. Com que això es produeix dia rere dia davant la mirada indolent de la policia local, vaig apropar-me a dos agents situats en la confluència dels carrers de Valldoreix amb Sant Antoni i els vaig preguntar per quin motiu ho permeten i si són conscients del perill que suposa la seva indiferència.

La resposta em va deixar astorat. Em van dir que sí que en són conscients, fins al punt que ja ho han advertit a la regidoria de Mobilitat, però que ningú no els escolta. Magnífic. És a dir, que la policia alerta les autoritats municipals d'un risc d'accidents i ningú no els fa cas. Doncs és greu, perquè el riu de cotxes que circula pel carrer de Sant Antoni és incompatible amb el concepte de zona vianantitzada al qual pertany.

Cal tenir en compte que les persones -especialment infants i avis- ens movem més confiats quan ens trobem en espais que considerem protegits, i aquesta confiança, en l'esmentat carrer, pot tenir conseqüències molt greus.

Victor Alexandre

Sant Jordi, la llengua catalana i el carrer Major

La celebració de la Festa de Sant Jordi i amb ella de la petita fira anual de llibres a la plaça d’Octavià, és un bon pretext per a reflexionar sobre la realitat de la llengua catalana. Preocupa que el propi conseller de Cultura, reconegui públicament a través d’una entrevista televisiva, que la proporció que s’espera en aquesta diada sigui només d’un llibre en català per cada quatre de venuts (de fet va dir dos de cada vuit, que és el mateix). No és que hi hagi un grup nombrós de lectors que prefereixin llegir les versions originals, o que les traduccions catalanes siguin dolentes, sinó que continuen existint unes inèrcies vers la llengua castellana, que després d’un quart de segle de cooficialitat no hem estat capaços de modificar. Estaria bé que el Consell de Cultura s’interessés per aquesta qüestió a la nostra ciutat i veure quina ha estat la mitjana en relació a la previsió general anunciada. Tampoc hi ha tantes llibreries a les que preguntar i avui tothom està informatitzat.

En les darreres eleccions generals el tema idiomàtic va tornar a ser bandera de confrontació. No fos cas que una llengua minoritària d’un país de 6 milions d’habitants (no compto el milió i mig d’immigrants arribats de poc) pogués marginar la que parlen 300. Un dels aspectes que es van esgrimir fou la retolació comercial i l’obligació legal de fer-la en català. Si fem una passejada pel carrer Major de Sant Cugat, n’observem un compliment rigorós en els diferents rètols que trobem, començant amb un històric “Helados” d’aquella època en què l’idioma “del Imperio” no admetia altra possibilitat o un “Loterias del Estado”, i tots sabem que “el estado” té la seva oficialitat. Al seu costat, alguns de clara ambivalència en tant que és cognom, “Xercavins”, “Ramona Auladell”, o un poc compromès “Blancolor”. Altres opten per un catalanisme popular, com “Fruiteria Maite”, “Ca la Montse”, o més engatjats com “Centpeus”, “Sant Jordi”. Tanmateix la darrera tendència és el domini de l’anglès: “The back shop”, “Fox Fibre”, “Blue moon”, “Farmaself”, “The body shop”, “Tea shop”, “Watch case”, “Lemon pay”. Potser resulta que dir “La botiga del darrera”, “La botiga del te” o “Lluna blava” fa de poble i nosaltres, una ciutat culta, amb la més alta proporció d’universitaris del país, en plena era de la globalització, estem oberts a la universalitat... de l’anglès, of course!.

Aquells que vàrem créixer llegint “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, que encara creiem en “pensar globalment, actuar localment”, restem “esmaperduts i bocabadats” davant les laxituds “snobs” de polítics nacionalistes que ens segueixen alliçonant amb el discurs de “qui perd els orígens, perd la identitat”. Quins orígens?, quina identitat? Som una població on escassament el 10 % pot mostrar arrels d’un parell de generacions i la identitat és quelcom canviant en construcció permanent. Fins i tot per expressar la nostra excel·lència es parla de “model”, com un producte urbanístic-social a exportar, no pas com d’un fet cultural que ens faci sentir part d’una comunitat urbana, plural i mestissa si voleu, però comunitat al cap i a la fi. La llengua sempre ha estat un factor d’identitat, no pas l’únic, però rellevant a l’hora de definir-se com a membre d’una cultura i pel conjunt de la humanitat, la varietat de cultures és tan important com la biodiversitat.

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals

Alarma amb les darreres esbrossades

Els veïns de la Floresta s’han alarmat amb les darreres esbrossades de les franges de protecció que s`han fet dins del pla de prevenció d’incendis forestals. Alguns s’han dirigit a la nostra associació demanant si es podia fer quelcom per a aturar aquestes actuacions, que consideren excessives.

A partir d’aquest moment ens hem posant en contacte amb institucions, tècnics i a esbrinar la legislació corresponent sobre la matèria. Hem visitat, també, algunes de les àrees d’actuació: carrer Rosa Mariné i l’avinguda Pere Planes.

El decret que regula les franges de prevenció d’incendis forestals és el 123/2005.

En les zones visitades, hem observat que s’ha estassat la franja de 25 metres que prescriu el decret, però s’ha tallat completament tot el sotabosc, en lloc de deixar un 15% de l’estrat arbustiu i un 35% de coberta d’arbrat sense estassar. A més a més en el cas del sotabosc, el decret ordena respectar mates aïllades separades com a mínim 3 metres entre elles fins a un 15% de cobertura, d’acord amb uns criteris de selecció prioritzant la permanència d’espècies de baixa inflamabilitat que dificultin l’inici i la propagació del foc.

En els boscos de La Floresta, es troben presents moltes espècies de baixa inflamabilitat que s’haurien d’haver respectat: llentiscle, aladern, heura, galzeran, roja, arítjol, marfull, arboç, esbarzer, ginestó, garric, entre d’altres. Només s’han respectat les alzines i els roures
S’ha fet una esbrossada que portarà a mig termini els efectes contraris als buscats, doncs donat que les zones esbrossades han passat sobtadament a ser una zona assolellada que ja no podrà retenir la humitat al rebre el sòl de ple i no tenir l’ombra de la que gaudien. A més, s’està afavorint el ràpid creixement de les plantes heliòfiles (que creixen a solell). Moltes d’aquestes plantes són molt inflamables, com ara els brucs, les estepes, els pins, les gramínies i altres herbàcies. Es a dir, que el potencial de propagació de foc en un termini de 1 a 2 anys serà superior al d’abans de l’esbrossada.

En resumen:

1. No es va informar als veïns, ni als altres habitants de La Floresta, de les actuacions que s’anaven a fer. Els veïns han vist d’un dia pel altre canviar radicalment el seu entorn. La informació és molt important i un dret i una mostra de que la administració té en compte la ciutadania.

2. No haver respectat les directrius del decret .S’ha tallat tota la massa arbustiva i matollar sense respectar el 35% i15% respectivament de la cobertura menys inflamable tal com sàviament regula el decret, quan per un altre costat és més que dubtós que el decret es refereixi a La Floresta.

3. El correcte és fer una tasca de manteniment, unes dues vegades a l’any, en les que es vagi controlant el sotabosc i no fer una actuació puntual dura que obligarà a altres actuacions puntuals dures.

4. Tampoc s’ha tingut en compte que la vegetació representa un refugi per a la fauna. Aquesta es una altre de les inquietuds que han manifestat els veïns.

En les imatges podeu veure el bosc i marges: 1.) abans de la esbrossada, 2.) després de la esbrossada, 3.) tal com quedaran a curt termini desprès d’esbrossar 4.) com rebrollaria el sotabosc d’haver seguit els criteris del decret. Endemés s’adjunta dues fotos de l’estat dels marges després de l’esbrossada de l’avinguda Pere Planes i al carrer Rosa Mariné.

Associació El Mussol,per a la protecció del paisatge

Més reflexions sobre l’associacionisme santcugatenc ?

Al número 52 del butlletí UN ALTRE SANT CUGAT publicàrem un text en el qual plantejàvem un seguit de reflexions sobre l’associacionisme local i especialment sobre les seves relacions amb l’Ajuntament. També el vam penjar al fòrum electrònic impulsat per la nostra entitat. Malauradament, no va merèixer cap comentari, o quasi cap, en cap dels dos mitjans d’expressió. Avui hi voldríem tornar i ho farem a partir de dos aspectes concrets i recents.

El primer. El Consell de cultura ha estat discutint aquestes darreres setmanes el criteris de subvenció municipal a aplicar a partir d’ara. El debat només ha fet que començar, ja que ens hem marcat d’aquí a novembre per tenir enllestit un nou reglament de subvencions i modificar-ne els criteris. Això ve a tomb perquè ha estat un bon moment per conèixer l’activitat de l’associacionisme local i llur dependència del pressupost municipal. Anem a pams. Més de seixanta entitats han demanat ajut econòmic a l’Ajuntament per realitzar unes quatre-centes activitats. Han demanat per finançar-les un import total d’1.218.000 euros, la meitat dels quals seran subvencionats per l’Ajuntament. Cal dir que aquest import inclou tots els conceptes i que, per ser rigorosos, hauríem de parlar només d’aquells que fan referència a activitats ordinàries de les entitats (deixant al marge actes de festa major i esdeveniments puntuals i específics: Reis, Sant Antoni, Sant Medir,...). Però, en tot cas, la subvenció a l’activitat ordinària també volta el 50%. Això ens planteja dues qüestions: a) el gran nombre d’activitats que programen les nostres entitats. Hi ha suficient massa crítica santcugatenca per digerir tota aquesta oferta? En tot cas, és evident que el teixit associatiu local tindria que analitzar el nivell de solapament que es produeix i plantejar-se com un dels seus objectiu coordinar activitats per tal de generar sinèrgies i treure major rendibilitat als seus recursos humans i materials, sempre escassos; i b) és evident que existeix una gran dependència dels pressupostos municipals. Es podria respondre perfectament que això és normal i que l’Ajuntament ho hauria d’assumir com a tal, tenint en compte la vocació de servei públic de les entitats i de gran part de les activitats que ofereixen. Però, per l’altra part, es podria contestar que els recursos públics són sempre escassos i que cal marcar prioritats i que aquestes respondran als criteris de política cultural que considera l’equip de govern que cal seguir. Ja sabem que el Pla de cultura defineix un marc, però els criteris són prou amplis com per tirar cap una banda o cap una altra. En definitiva, i aquest serà un aspecte que estarà present en el treball futur del Consell de cultura sobre criteris de subvenció, la subvenció municipal no és només una resposta a les peticions de les entitats per poder actuar, sinó també un instrument per dissenyar política cultural (i de qualsevol altre tipus, però aquí ens centrem en l’activitat cultural). A partir d’ara, si realment i com es pretén el nous criteris de subvenció volen marcar un punt d’inflexió, caldrà exigir major rigor a tots plegats: Ajuntament i associacionisme. És un tema a tenir en compte.

El segon. El proppassat dia 8 va inaugurar-se les obres de rehabilitació de l’Ateneu Santcugatenc. En l’acte d’inauguració va ser present el Conseller de Cultura de la Generalitat, el qual va manifestar, segons informa el quinzenari Ateneu, que aquesta entitat és una paradoxa dins del món dels ateneus a nivell català, atesa la seva gran vivacitat i empenta. Efectivament, estem davant una paradoxa. Històricament els ateneus han estat associacions científiques i literàries amb la finalitat de difondre la cultura entre la població mitjançant conferències, cursos i lectures. No sabem com està el món dels ateneus catalans en aquests moments, però és evident que el nostre s’ha allunyat considerablement d’aquells objectius: ha esdevingut una entitat dedicada a oferir serveis que ha professionalitzat la seva gestió. Evidentment no és cap crítica, cada entitat pot marcar el rumb que vulgui a la seva actuació. És, senzillament, la constatació d’un fet. Una constatació que ens porta a afirmar que el món associatiu, almenys el local, està canviant substancialment.

Estem passat de l’antiga entitat o associació que es creava bàsicament per organitzar activitats per als seus socis i fetes pels socis, a l’entitat pensada de cara a la projecció externa i, a voltes, com a una entitat de serveis a la ciutadania. És evident que l’associacionisme sempre ha pretès anar més enllà de les seves quatre parets i incidir en la vida social, però aquest “actuar per al altres” ha adquirit, almenys així ens ho sembla, uns nivells fins fa poc desconeguts. Tornem a repetir el que ja hem dit abans, no ho critiquem, només en deixem constància. En tot cas, és evident que això, i tornem al començament, canvia els paràmetres de relació amb l’Administració, concretament amb l’Ajuntament. Els dos, Ajuntament i associacionisme, tenen vocació (i en el primer, obligació) de servei públic, lo qual cosa implica que es trepitgen el terreny. On posar la frontera? Renunciarà l’Ajuntament a fer determinades activitats perquè les facin les entitats i, a més, amb diners públics? Tenen les entitats instruments d’anàlisi per saber exactament, almenys bastant aproximadament, què demanda la societat santcugatenca? Ha de deixar l’Ajuntament que funcioni el mecanisme de l’oferta i la demanda perquè es produeixi una selecció natural d’activitats? El fet que les activitats d’un any per l’altre, almenys les que sol.liciten subvenció municipal, siguin bàsicament les mateixes, no expressa la necessitat d’actualitzar l’oferta? Podrà donar resposta l’associacionisme realment existent a les demandes d’un ciutat a no tardar de 100.000 habitants? Aconseguiran les associacions locals anar més enllà de la seva parcel.la particular i pensar en clau de ciutat?

Hem volgut portar aquí un parell de qüestions i, a partir d’elles, plantejar alguns interrogants. No hem donat resposta, tampoc no era la intenció. En seguirem parlant.

Jordi Casas - Membre de la Fundació Sant Cugat i del Consell de Cultura