La celebració de la Festa de Sant Jordi i amb ella de la petita fira anual de llibres a la plaça d’Octavià, és un bon pretext per a reflexionar sobre la realitat de la llengua catalana. Preocupa que el propi conseller de Cultura, reconegui públicament a través d’una entrevista televisiva, que la proporció que s’espera en aquesta diada sigui només d’un llibre en català per cada quatre de venuts (de fet va dir dos de cada vuit, que és el mateix). No és que hi hagi un grup nombrós de lectors que prefereixin llegir les versions originals, o que les traduccions catalanes siguin dolentes, sinó que continuen existint unes inèrcies vers la llengua castellana, que després d’un quart de segle de cooficialitat no hem estat capaços de modificar. Estaria bé que el Consell de Cultura s’interessés per aquesta qüestió a la nostra ciutat i veure quina ha estat la mitjana en relació a la previsió general anunciada. Tampoc hi ha tantes llibreries a les que preguntar i avui tothom està informatitzat.
En les darreres eleccions generals el tema idiomàtic va tornar a ser bandera de confrontació. No fos cas que una llengua minoritària d’un país de 6 milions d’habitants (no compto el milió i mig d’immigrants arribats de poc) pogués marginar la que parlen 300. Un dels aspectes que es van esgrimir fou la retolació comercial i l’obligació legal de fer-la en català. Si fem una passejada pel carrer Major de Sant Cugat, n’observem un compliment rigorós en els diferents rètols que trobem, començant amb un històric “Helados” d’aquella època en què l’idioma “del Imperio” no admetia altra possibilitat o un “Loterias del Estado”, i tots sabem que “el estado” té la seva oficialitat. Al seu costat, alguns de clara ambivalència en tant que és cognom, “Xercavins”, “Ramona Auladell”, o un poc compromès “Blancolor”. Altres opten per un catalanisme popular, com “Fruiteria Maite”, “Ca la Montse”, o més engatjats com “Centpeus”, “Sant Jordi”. Tanmateix la darrera tendència és el domini de l’anglès: “The back shop”, “Fox Fibre”, “Blue moon”, “Farmaself”, “The body shop”, “Tea shop”, “Watch case”, “Lemon pay”. Potser resulta que dir “La botiga del darrera”, “La botiga del te” o “Lluna blava” fa de poble i nosaltres, una ciutat culta, amb la més alta proporció d’universitaris del país, en plena era de la globalització, estem oberts a la universalitat... de l’anglès, of course!.
Aquells que vàrem créixer llegint “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, que encara creiem en “pensar globalment, actuar localment”, restem “esmaperduts i bocabadats” davant les laxituds “snobs” de polítics nacionalistes que ens segueixen alliçonant amb el discurs de “qui perd els orígens, perd la identitat”. Quins orígens?, quina identitat? Som una població on escassament el 10 % pot mostrar arrels d’un parell de generacions i la identitat és quelcom canviant en construcció permanent. Fins i tot per expressar la nostra excel·lència es parla de “model”, com un producte urbanístic-social a exportar, no pas com d’un fet cultural que ens faci sentir part d’una comunitat urbana, plural i mestissa si voleu, però comunitat al cap i a la fi. La llengua sempre ha estat un factor d’identitat, no pas l’únic, però rellevant a l’hora de definir-se com a membre d’una cultura i pel conjunt de la humanitat, la varietat de cultures és tan important com la biodiversitat.
Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
En les darreres eleccions generals el tema idiomàtic va tornar a ser bandera de confrontació. No fos cas que una llengua minoritària d’un país de 6 milions d’habitants (no compto el milió i mig d’immigrants arribats de poc) pogués marginar la que parlen 300. Un dels aspectes que es van esgrimir fou la retolació comercial i l’obligació legal de fer-la en català. Si fem una passejada pel carrer Major de Sant Cugat, n’observem un compliment rigorós en els diferents rètols que trobem, començant amb un històric “Helados” d’aquella època en què l’idioma “del Imperio” no admetia altra possibilitat o un “Loterias del Estado”, i tots sabem que “el estado” té la seva oficialitat. Al seu costat, alguns de clara ambivalència en tant que és cognom, “Xercavins”, “Ramona Auladell”, o un poc compromès “Blancolor”. Altres opten per un catalanisme popular, com “Fruiteria Maite”, “Ca la Montse”, o més engatjats com “Centpeus”, “Sant Jordi”. Tanmateix la darrera tendència és el domini de l’anglès: “The back shop”, “Fox Fibre”, “Blue moon”, “Farmaself”, “The body shop”, “Tea shop”, “Watch case”, “Lemon pay”. Potser resulta que dir “La botiga del darrera”, “La botiga del te” o “Lluna blava” fa de poble i nosaltres, una ciutat culta, amb la més alta proporció d’universitaris del país, en plena era de la globalització, estem oberts a la universalitat... de l’anglès, of course!.
Aquells que vàrem créixer llegint “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, que encara creiem en “pensar globalment, actuar localment”, restem “esmaperduts i bocabadats” davant les laxituds “snobs” de polítics nacionalistes que ens segueixen alliçonant amb el discurs de “qui perd els orígens, perd la identitat”. Quins orígens?, quina identitat? Som una població on escassament el 10 % pot mostrar arrels d’un parell de generacions i la identitat és quelcom canviant en construcció permanent. Fins i tot per expressar la nostra excel·lència es parla de “model”, com un producte urbanístic-social a exportar, no pas com d’un fet cultural que ens faci sentir part d’una comunitat urbana, plural i mestissa si voleu, però comunitat al cap i a la fi. La llengua sempre ha estat un factor d’identitat, no pas l’únic, però rellevant a l’hora de definir-se com a membre d’una cultura i pel conjunt de la humanitat, la varietat de cultures és tan important com la biodiversitat.
Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada