Més reflexions sobre l’associacionisme santcugatenc ?

Al número 52 del butlletí UN ALTRE SANT CUGAT publicàrem un text en el qual plantejàvem un seguit de reflexions sobre l’associacionisme local i especialment sobre les seves relacions amb l’Ajuntament. També el vam penjar al fòrum electrònic impulsat per la nostra entitat. Malauradament, no va merèixer cap comentari, o quasi cap, en cap dels dos mitjans d’expressió. Avui hi voldríem tornar i ho farem a partir de dos aspectes concrets i recents.

El primer. El Consell de cultura ha estat discutint aquestes darreres setmanes el criteris de subvenció municipal a aplicar a partir d’ara. El debat només ha fet que començar, ja que ens hem marcat d’aquí a novembre per tenir enllestit un nou reglament de subvencions i modificar-ne els criteris. Això ve a tomb perquè ha estat un bon moment per conèixer l’activitat de l’associacionisme local i llur dependència del pressupost municipal. Anem a pams. Més de seixanta entitats han demanat ajut econòmic a l’Ajuntament per realitzar unes quatre-centes activitats. Han demanat per finançar-les un import total d’1.218.000 euros, la meitat dels quals seran subvencionats per l’Ajuntament. Cal dir que aquest import inclou tots els conceptes i que, per ser rigorosos, hauríem de parlar només d’aquells que fan referència a activitats ordinàries de les entitats (deixant al marge actes de festa major i esdeveniments puntuals i específics: Reis, Sant Antoni, Sant Medir,...). Però, en tot cas, la subvenció a l’activitat ordinària també volta el 50%. Això ens planteja dues qüestions: a) el gran nombre d’activitats que programen les nostres entitats. Hi ha suficient massa crítica santcugatenca per digerir tota aquesta oferta? En tot cas, és evident que el teixit associatiu local tindria que analitzar el nivell de solapament que es produeix i plantejar-se com un dels seus objectiu coordinar activitats per tal de generar sinèrgies i treure major rendibilitat als seus recursos humans i materials, sempre escassos; i b) és evident que existeix una gran dependència dels pressupostos municipals. Es podria respondre perfectament que això és normal i que l’Ajuntament ho hauria d’assumir com a tal, tenint en compte la vocació de servei públic de les entitats i de gran part de les activitats que ofereixen. Però, per l’altra part, es podria contestar que els recursos públics són sempre escassos i que cal marcar prioritats i que aquestes respondran als criteris de política cultural que considera l’equip de govern que cal seguir. Ja sabem que el Pla de cultura defineix un marc, però els criteris són prou amplis com per tirar cap una banda o cap una altra. En definitiva, i aquest serà un aspecte que estarà present en el treball futur del Consell de cultura sobre criteris de subvenció, la subvenció municipal no és només una resposta a les peticions de les entitats per poder actuar, sinó també un instrument per dissenyar política cultural (i de qualsevol altre tipus, però aquí ens centrem en l’activitat cultural). A partir d’ara, si realment i com es pretén el nous criteris de subvenció volen marcar un punt d’inflexió, caldrà exigir major rigor a tots plegats: Ajuntament i associacionisme. És un tema a tenir en compte.

El segon. El proppassat dia 8 va inaugurar-se les obres de rehabilitació de l’Ateneu Santcugatenc. En l’acte d’inauguració va ser present el Conseller de Cultura de la Generalitat, el qual va manifestar, segons informa el quinzenari Ateneu, que aquesta entitat és una paradoxa dins del món dels ateneus a nivell català, atesa la seva gran vivacitat i empenta. Efectivament, estem davant una paradoxa. Històricament els ateneus han estat associacions científiques i literàries amb la finalitat de difondre la cultura entre la població mitjançant conferències, cursos i lectures. No sabem com està el món dels ateneus catalans en aquests moments, però és evident que el nostre s’ha allunyat considerablement d’aquells objectius: ha esdevingut una entitat dedicada a oferir serveis que ha professionalitzat la seva gestió. Evidentment no és cap crítica, cada entitat pot marcar el rumb que vulgui a la seva actuació. És, senzillament, la constatació d’un fet. Una constatació que ens porta a afirmar que el món associatiu, almenys el local, està canviant substancialment.

Estem passat de l’antiga entitat o associació que es creava bàsicament per organitzar activitats per als seus socis i fetes pels socis, a l’entitat pensada de cara a la projecció externa i, a voltes, com a una entitat de serveis a la ciutadania. És evident que l’associacionisme sempre ha pretès anar més enllà de les seves quatre parets i incidir en la vida social, però aquest “actuar per al altres” ha adquirit, almenys així ens ho sembla, uns nivells fins fa poc desconeguts. Tornem a repetir el que ja hem dit abans, no ho critiquem, només en deixem constància. En tot cas, és evident que això, i tornem al començament, canvia els paràmetres de relació amb l’Administració, concretament amb l’Ajuntament. Els dos, Ajuntament i associacionisme, tenen vocació (i en el primer, obligació) de servei públic, lo qual cosa implica que es trepitgen el terreny. On posar la frontera? Renunciarà l’Ajuntament a fer determinades activitats perquè les facin les entitats i, a més, amb diners públics? Tenen les entitats instruments d’anàlisi per saber exactament, almenys bastant aproximadament, què demanda la societat santcugatenca? Ha de deixar l’Ajuntament que funcioni el mecanisme de l’oferta i la demanda perquè es produeixi una selecció natural d’activitats? El fet que les activitats d’un any per l’altre, almenys les que sol.liciten subvenció municipal, siguin bàsicament les mateixes, no expressa la necessitat d’actualitzar l’oferta? Podrà donar resposta l’associacionisme realment existent a les demandes d’un ciutat a no tardar de 100.000 habitants? Aconseguiran les associacions locals anar més enllà de la seva parcel.la particular i pensar en clau de ciutat?

Hem volgut portar aquí un parell de qüestions i, a partir d’elles, plantejar alguns interrogants. No hem donat resposta, tampoc no era la intenció. En seguirem parlant.

Jordi Casas - Membre de la Fundació Sant Cugat i del Consell de Cultura