El claustre del Monestir

Les II Jornades de comunicació Ramon Barnils han tornat a posar en evidència l'ús indiscriminat del claustre del monestir com espai polivalent apte per a qualsevol tipus d’acte ciutadà, genèricament cultural. És prou notori que en bona part hem superat aquelles absolutes mancances d’equipaments públics que patia la ciutat, fa trenta anys, quan el monestir era l’única opció possible i, en conseqüència, l’ase de tots els cops. La Casa de Cultura, l’Auditori, el Casal de Torreblanca, la fàbrica Aymat, han proporcionat alternatives que haurien de permetre que l’antic cenobi es refermés en el seu rol de monument nacional i transcendís l’àmbit estrictament local per a projectar-se al país i esdevenir un dels grans edificis de Catalunya. Com, Poblet, Santes Creus o Sant Pere Rodes, per citar alguns exemples. Fa molts anys que els francesos, anglesos i altres països europeus han descobert com aquesta potenciació del patrimoni local acaba revertint en benefici de la ciutat i ajuda a col·locar-la en el mapa dels grans referents culturals. Per ara no és el nostre cas.

Seguim ancorats en una visió curta de mires, localista, basada en la utilitat immediata, en una pretesa democratització de la seva accessibilitat que, en lloc de refermar i enaltir el monument, el dissolt en la trama urbana, segmentant la seva unitat, deixant indefinits els límits, amb parts públiques absolutament abandonades. Quants anys fa que no s’ha replantat un arbre mort al passeig dels plàtans? Com és possible que aquell tub de desguàs que es va posar provisional per 3 mesos l’any 1992, el 2008 segueixi abocant l’aigua de pluja al mig d’un passeig de vianants? Com es permet que l'esplanada annexa a la Casa de Cultura, on juguen infants i passen mares amb cotxets de criatures es converteixi cada dia en una zona d’aparcament salvatge, per estalviar-se els dinerons que costa la zona blava o el pàrquing públic que es troba a menys de 100 m? No seguim, perquè segurament aquest no és el moment ni el lloc per enumerar un memorial de greuges, pendent des de fa massa temps.

El monestir ha esdevingut una mena de mite taumaturg, que prestigia els actes que se celebren en ell, com si en altre indret més adequat no tinguessin la mateixa potència, entitat i carisma. Per un artista no és el mateix afegir al seu particular currículum que ha exposat al claustre, que a la sala municipal que hi ha en front, tot i que les condicions objectives d’aquesta darrera siguin molt superiors i que per ella passi un major nombre de visitants. Això ens ha esllavissat vers una banalització preocupant: tant serveix per un tast de vins, com per una obra de teatre, un concert de música de cambra, donar un premi o per exhibir els treballs d’uns estudiants. La celebració en ell de les citades jornades s’inscriu dins aquesta mena de desori que, amb l’excusa de ser la seu del museu, és considera un equipament públic que serveix per acollir qualsevol cosa, sense reunir, objectivament, els requisits necessaris, ni tenir en compte el cost que suposa haver de muntar i desmuntar cada vegada una infraestructura efímera, ni el risc que implica la seva manipulació dins el recinte, ni els danys involuntaris que poden produir les aglomeracions de públic.

El jardí del claustre ha esdevingut l’espai paradigmàtic per a les celebracions que es volen fer a l’aire lliure. Però, no pas per la importància i bellesa del recinte, que en tot cas és un plus afegit, sinó precisament perquè es tracta d’un indret d’entrada controlada. En aquest sentit estem retrocedint en la concepció de monument nacional. I justament perquè és a l’aire lliure, les vicissituds meteorològiques poden sabotejar un acte, com succeí divendres a la nit i haver de patir la improvisació de traslladar-lo del pati a la galeria, la manca d’espai suficient per la gent que va assistir-hi, els cants del casament que s’estava celebrant a l’església com a música de fons a la conferència magistral, el brogit de la pluja que s’imposà a la megafonia i impedint escoltar als ponents de la taula rodona. Estem realment segurs que era el lloc més indicat per un acte com aquest? Perquè si les raons són simbòliques d’identificació ciutadana, és una qüestió a debatre, però si és perquè no existeixen alternatives, aleshores es tracta d’un problema preocupant. Com sigui, discutir d’aquesta qüestió ha de ser una de les aportacions que des de l’àmbit de la cultura cal fer al Pla d’Equipaments, plantejar-se seriosament el Monestir en tant que monument nacional i la seva projecció de país.

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat