Sobre la denominada “desafecció política o democràtica”

El proppassat mes de maig un equip d’especialistes, coordinat pel catedràtic de Ciència Política de la UAB Josep Maria Vallès, entregava al Govern de la Generalitat un estudi encarregat uns mesos abans. L’estudi és una recerca sobre les causes del que es ve denominant “desafecció política”, és a dir, el desinterès i distanciament de la ciutadania vers/de la política i, alhora, avança un seguit de propostes per tal de fer-hi front. El títol de l’estudi és prou significatiu al respecte: “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya: materials per a un debat social”.

Com sigui que el que es pretén és fer un debat social, sintetitzem alguns dels seus aspectes més interessant, per tal de difondre els paràmetres proposats. L’informe parteix de la premissa que “el comportament electoral és el resultat més visible –per estadísticament quantificable- d’un conjunt d’actituds prèvies que es fa necessari explorar”. El mapa català d’aquestes actituds, que és el que en denominem desafecció política i que és similar al d’altres països, es caracteritza per: “apareix de forma destacada un baix interès per la política, una desconfiança notable en la capacitat ciutadana per influir en les decisions dels polítics o una valoració baixa o molt baixa de les institucions i, sobretot,dels partits i del personal polític”.Aquestes actituds, a part de quedar reflectides en l’abstenció, es manifesten en altres formes de comportament polític: una certa tendència al creixement del vot en blanc i nul; la baixa afiliació als partits i als sindicats establerts; l’aparició de propostes polítiques que es presenten com a moviments alternatius o d’oposició als partits tradicionals; el declivi de la participació en altres formes d’intervenció col.lectiva (AA.VV, AAMMPP,...); i la tendència a la constitució de plataformes reivindicatives d’àmbit territorial o sectorial al marge o en contra dels partits establerts.

No obstant l’indicat, l’informe constata que totes aquestes manifestacions “són compatibles amb un grau molt elevat d’adhesió a la democràcia com a règim polític, que més del vuitanta per cent de la població enquestada segueix considerant de manera persistent en el temps com la forma preferida de govern”. No estaríem, doncs, davant un qüestionament del sistema polític en la seva totalitat, sinó davant un problema de qualitat democràtica de la política. Aquestes actituds vindrien motivades per uns factors de fons i uns altres de més circumstancials. Entre els factors de fons, tindríem: el canvi en els valors dominants de la nostra societat, que accentuen l’individualisme dels projectes, l’exigència i l’expectativa de resultats immediats o l’aspiració a més benestar personal i menys preocupació per l’interès general; el sentiment que el fenomen de la globalització ha fet que els poders polítics es trobin “capturats” pels poder econòmics; la inadaptació de les institucions polítiques i dels partits a les condicions de la societat actual; una actitud tradicional de desconfiança i de descrèdit respecte de tot el que es refereix a la política i als polítics; una percepció de la política com un “espectacle”; una percepció dels partits i dels seus dirigents com a bàsicament centrats en els seus interessos de grup a la captura de càrrecs i influència; la manca de porositat i de democràcia interna dels partits; i el rol dels mitjans de comunicació que alimenten una imatge parcial, banal i negativa de la política. De manera més circumstancial, s’apunta a: la dificultat per entendre la lògica dels pactes post-electorals entre forces polítiques i la sensació d’inestabilitat provocada per l’experiència del govern de la Generalitat entre 2003-2006.

L’informe fa incidència en el fet que l’edat és en tots els països una variable que defineix actituds polítiques i comportament electoral. En aquest sentit, s’indica que a menys edat, menys implicació en la política i menys participació electoral. Així succeeix a Catalunya que presenta una joventut més distant de la política -i de la política institucional, en particular- que la població adulta. En aquest sentit, aporta una reflexió important: “... aquesta actitud dels joves obre un interrogant nou. En comptes d’un moment transitori, podria constituir potser l’etapa inicial de formació de conductes que aniran cristal.litzant definitivament. Si fos així, el recanvi generacional aniria estenent i consolidant encara més l’actitud general de desafecció i d’inhibició electoral”.

Com no podria se d’alta manera, l’informe indaga sobre les causes específiques de Catalunya en aquest fenomen de caràcter general. Com hem fet fins ara, ens limitarem a reproduir el que diu al respecte: “Si algun tret singular presenta la situació catalana actual podria derivar de la influència de dos factors propis: l’existència d’una divisòria o cleavage respecte del sentiment de pertinença nacional i l’impacte de la gestió accidentada de la recent alternança en el govern de Catalunya. Sobre el primer factor i sense excloure’n una influència menor, les dades no en confirmen un pes especialment determinant. Sobre el segon, en canvi, la consideració de les circumstàncies que han acompanyat aquella alternança després d’un llarg període d’hegemonia d’una sola formació política i la forma com aquesta alternança ha estat gestionada pel conjunt dels actors (partits, govern, oposició, mitjans) semblen haver aguditzat els símptomes crònics de la desafecció, tot i no ser-ne ni l’origen ni el factor principal”.

En definitiva, l’informe conclou que la situació catalana “reuneix els trets d’un fenomen de caràcter estructural ressaltat per alguns element de conjuntura. I, què s’hi pot fer?: “Hi ha factors que escapen a la capacitat d’intervenció dels poder públics. Però, en canvi, es poden identificar oportunitats per a respondre a gran dèficits del sistema polític que els ciutadans perceben com a motius per distanciar-ser’n”. Aquests grans dèficits reclamen dotar la política actual de:

Més intel.ligibilitat, perquè la complexitat dels processos polítics i de les qüestions que aquests processos regulen dificulten la seva comprensió per una part de la ciutadania.
Més transparència i participació, perquè sovint aquells processos es desenvolupen de forma innecessàriament obscura i distant de la ciutadania afectada.
Més responsabilitat i rendiment de comptes, perquè la resistència dels actors polítics principals a donar comptes de les seves actuacions és una de les causes principal de la desconfiança que la política actual genera entre la ciutadania.

Aquests tres grans blocs es concreten en una seixantena de propostes “(Apèndix. Un repertori obert de propostes per al debat”).

En definitiva, estem davant un estudi interessant que hauria de constituir un bon instrument per a un debat que esdevé imprescindible. Nosaltres hi hem volgut aportar el nostre gra de sorra des d’aquestes pàgines.

Jordi Casas
Fundació Sant Cugat