Com publicar un article en aquest bloc:

PORTAL INDEPENDENT AL SERVEI DELS CIUTADANS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Per publicar un article en aquest bloc només heu d'enviar-lo mitjançant un correu electrónic a l'adreça: stcugat2@gmail.com indicant el nom i cognoms, telèfon de contacte i número del DNI.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Crisi i pressupost de cultura

No fa gaires dies al Fòrum Sant Cugat van haver-hi algunes intervencions que feien referència a la crisi econòmica, que serà també hisendística per als ajuntaments, i el seu impacte en les despeses de caire cultural. Es reflectia la preocupació per qui acabaria pagant les conseqüències de les restriccions pressupostàries. D’antuvi cal dir que, efectivament, hi hauran restriccions i que, naturalment, les acabarem pagant tots plegats, encara que en diferents dosis: associacions i entitats culturals, oferta cultural municipal, treballadors de la cultura en general i consumidors culturals.

Seria una banalitat insistir aquí sobre les conseqüències de la crisi en les arques municipals, és un tema prou sabut i, en tot cas, no toca desenvolupar-ho ara. Cal dir, a més, que no afectarà només les administracions locals, els pressupostos de la Generalitat i si no recordo malament, han anunciat una reducció del 5,1% en l’apartat cultural. El Consell de cultura ha conegut el projecte de pressupost municipal en aquesta matèria i està elaborant l’informe que li correspon fer d’acord amb el seu reglament. No tracto aquí de reproduir les característiques de l’informe, encara que sigui a grans trets, sinó d’aportar algunes reflexions a partir dels números coneguts i del que el Consell hi ha dit.

Ras i curt: el pressupost en matèria cultural ha disminuït un 11,30% (a la qual cosa cal sumar-li la inflació, per tenir una idea de la disminució en termes reals). Malauradament, quan faig aquest escrit no conec la disminució global del pressupost, per la qual cosa és impossible valorar aquesta disminució en termes relatius. Val a dir també, que la xifra és una aproximació, ja que és molt difícil concretar que s’entén exactament per despesa cultural (per exemple: com hem de comptabilitzar la despesa de la gestió dels centres cívics, la qual s’inclou íntegrament a l’apartat de cultura). Sigui com sigui i com era de preveure, hi haurà menys diners per fer activitats culturals durant 2009. I això afectarà tant l’activitat directament institucional, com la que organitzen les entitats i associacions locals. Dos partides ho exemplifiquen de forma clara: a) l’aportació de l’ajuntament al Centre Cultural (OAMCC) en termes reals pràcticament queda congelada, però com que els ingressos per altres conceptes disminueixen, en disminuirà l’activitat: menys funcions); i b) les aportacions a entitats i associacions per a les seves activitats regulars disminueix un 15% (en termes nominals, en termes reals, més). Cal afegir, però, que entitats i associacions reben altres ajuts en concepte d’activitats puntuals, repartits en partides diverses: Festes Majors, activitats de Nadal, activitats populars i tradicionals i activitats de cultura (art, escena, lletres i música). Per tant, no és fàcil determinar amb exactitud pressupostària el que reben en concepte de subvencions (o conveni) entitats i associacions.

El que acabo de dir, però, no impedeix de fer una aproximació percentual a la distribució del pressupost en matèria cultural: 28% activitat directament municipal, 47% aportació als organismes municipals (Museu i OAMCC) i 25% suport econòmic al teixit associatiu. En l’informe del Consell de cultura, com ja es va fer l’any passat, s’insisteix en el fet que cal avançar en establir un major equilibri entre aquestes tres grans partides. Aquest plantejament té causa en la discussió que va acompanyar la confecció del Pla de cultura, discussió que, de fet i com he comentat més d’un cop, impregna tot el Pla: quin ha de ser el paper de les institucions i quin el del teixit associatiu en la política cultural. I, anant més enllà, s’hi troba l’interrogant, mai no contestat i que potser no té resposta, sobre fins a quin punt l’administració ha de tenir un paper subsidiari en molts aspectes de la política cultural.

El que acabo d’expressar m’ha fet reflexionar a bastament. Estic arribant a la conclusió que es un dilema que, i especialment en temps de restriccions pressupostàries, no aporta gaire llum. Per il.lustrar-ho, posaré un exemple molt concret. El Consell de cultura ha treballat durant mesos en l’elaboració de nous criteris per distribuir l’ajut econòmic municipal (subvencions) a entitats i associacions. Ha introduït elements de racionalització en aquest repartiment. I tot això ho ha fet amb la participació de les entitats culturals, les quals han fet les seves aportacions i, per tant, s’han compromès amb el nou sistema resultant. Ara bé: quin recorregut té tot aquest treball quan ens trobem que els diners a repartir són inferiors als de l’any passat i, per tant, el marge de maniobra és pràcticament inexistent? Amb el benentès que els diners a repartir són inferiors, però no pas les sol.licituds d’entitats i associacions. Per tant, cal aixecar el llistó del debat. Hem de desplaçar el debat del terreny dels tres percentatges abans esmentats (i fins i tot del de l’import de les subvencions) al de la col.laboració i les sinèrgies entre Ajuntament i entitats i entre les entitats. Hem de centrar-nos en la valoració del resultat global, la qual cosa obliga, naturalment, a tenir una idea més o menys acabada de què volem; aspecte, tot sigui dit, no acabat de perfil en el Pla de cultura (els arbres –i els arbusts- ens van impedir veure el bosc). Sabem que cultura, per definició, vol dir aportació de diners públics (de diners dels ciutadans, en definitiva). Per tant, paral.lelament al debat de com els distribuïm, hauríem de respondre interrogants com aquests: quina és la qualitat del producte final? quina és la relació aportació municipal/espectadors? quin és el nivell de superposició d’activitats subvencionades? quin és el nivell de coordinació entre les entitats a l’hora de definir la seva oferta cultural? quina és la sinèrgia entre entitats a l’hora de compartir locals o patrimoni?... Ras i curt: allò que ens hauria de preocupar -i especialment en temps de crisi i, per tant, de restriccions pressupostàries-, és com creem les condicions perquè el producte final, una oferta cultural global per a la ciutat, sigui de qualitat i prou diversa perquè tothom s’hi senti representat.

Sóc conscient que el que plantejo no és de fàcil solució, és més, estic convençut que és un debat sense fi. De fet i ben mirat, probablement la qüestió consisteixi en això, en un debat permanent entre les parts implicades sobre què cal entendre per política cultural -i fins i tot per cultura.

Jordi Casas, Membre de la Fundació Sant Cugat i del Consell Municipal de Cultura