Sobre equipaments i participació

En l’editorial del número 54 em vaig referir al Pla d’equipaments, que aleshores encara era en una fase incipient pel que fa al seu coneixement públic. I fa pocs dies m’hi he tornat a referir en un escrit al Fòrum Sant Cugat. En aquest article em proposo seguir reflexionant sobre aquest tema i, de pas, matisar les meves afirmacions forumistes, fetes amb menys informació de les que disposo en aquests moments.

Qualsevol procés participatiu, com el que ens ocupa, està supeditat a dues dinàmiques o voluntats: la de l’Administració (en aquest cas l’Ajuntament) i la del teixit associatiu (entenent per això el conjunt d’entitats i associacions existents, sense entrar aquí en si constitueixen realment un teixit associatiu o no, aquesta és una altra discussió). A partir de les característiques del procés santcugantec, vull reflexionar sobre els inconvenients o problemes amb els quals topen processos d’aquest tipus.

Comencem pels problemes originats per l’actuació de l’Ajuntament. Es fa difícil pensar que un procés participatiu sobre un tema com el del pla d’equipaments pugui ser abordat (i resolt) amb encert si es parteixen de bases tan febles: una diagnosi deficient i insuficient, elements i suports de difusió del Pla complexos i de difícil maneig, insuficiències metodològiques (a destacar: no organització de debats sectorials i tallers participatius de duració minúscula) i manca de lideratge per part de l’equip de govern en tot el procés. I vull referir-me especialment a aquest darrer aspecte. No es pot pretendre que un Pla d’equipaments sorgeixi a partir de la pluja d’idees d’un conjunt de persones, per interessades i informades que estiguin. No és possible si aquestes no disposen d’una proposta de pla articulat. S’entén que un procés participatiu ha de servir per canviar la proposta inicial, per enriquir-la i/o impugnar-ne una part; però no es pot pretendre que això es faci si la ciutadania no disposa de tota la informació i, sobretot, d’una visió global de l’objectiu proposat i del context en el qual s’haurà de fer realitat. Dues qüestions en aquest sentit. Com es pot discutir un Pla d’equipaments sense relacionar-lo amb la filosofia municipal sobre la construcció de ciutat i la seva gestió? Amb altres paraules, com pot ser que en aquest procés no s’hagi posat sobre la taula de debat la recent proposta de l’equip de govern basat en el concepte de “mapa de ciutat” i les seves derivacions? Una altra qüestió: és possible un debat seriós sobre el tema sense referir-se a l’actual crisi econòmica i les seves previsions, sobretot les d’ordre demogràfic? De què servirà fer una llarga llista d’equipaments, si després no som capaços de finançar-los? En definitiva, correm el risc de convertir el procés participatiu en un mer exercici reivindicatiu. I, francament, hauria de ser quelcom més. En tot cas, un Pla d’equipaments hauria d’anar molt més enllà d’un llistat de coses a fer.

I què podem dir de la participació i les possibilitats del teixit associatiu? No vull ser tan contundent com vaig ser en el meu escrit forumista, però tinc la impressió que la participació d’entitats i associacions no ha estat ben enfocada, si més no ha tingut deficiències importants. És cert que s’ha convocat, i per dues vegades, les entitats a participar en aquest procés. Però he notat a mancar un tractament més específic. No es pot posar a la mateixa altura la participació a títol individual (i ho dic amb tots els respectes per a tot ciutadà), que la de les entitats i associacions. És evident que aquestes tenen deficiències i que algunes de fet són més virtuals que altra cosa, però constitueixen l’àmbit de participació (i reflexió) ciutadana per excel.lència. I, a més, en molts casos són les que millor coneixen les necessitats socials en determinats àmbits. En definitiva, el teixit associatiu és una escola de democràcia, un element fonamental de generació de cohesió social i territorial i, a més, subministrador de serveis importants. Cal mimar-lo, doncs. Però, naturalment, per ser un interlocutor respectat i tingut en compte, cal que el teixit associatiu sigui realment existent. Un teixit no és un amuntegament de fils, sinó un entrecreuament entre aquests per produir un producte diferent. Crec que s’haurà entès el que vull dir. En tot cas, és un tema que podem seguir discutint en el futur.

En les properes setmanes es produiran esdeveniments que poden incidir en els aspectes sobre els quals he reflexionat. Per una part, cal ressenyar el seminari sobre “Eines i recursos per al teixit associatiu” que es va iniciar el proppassat dia 8 a l’Ateneu Santcugatenc, hi ha previstes tres sessions de diagnòstic i tres de propostes. Caldrà veure que som capaços de “parir” entre tots. Per altra part, la Festa de Tardor d’enguany s’ha proposat posar al bell mig de la Festa el tema del Pla d’equipaments: lema, manifest i debat. El debat del 8 de novembre, que organitza la Fundació, serà sense dubte un bon moment per reflexionar sobre totes aquestes qüestions. En definitiva, a mitjan o finals de novembre estarem en condicions de fer un balanç de tot plegat: sabrem què ha donat de si el procés participatiu i haurem palpat una mica més l’estat del nostre teixit associatiu.

Jordi Casas
Fundació Sant Cugat