Com publicar un article en aquest bloc:

PORTAL INDEPENDENT AL SERVEI DELS CIUTADANS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Per publicar un article en aquest bloc només heu d'enviar-lo mitjançant un correu electrónic a l'adreça: stcugat2@gmail.com indicant el nom i cognoms, telèfon de contacte i número del DNI.

dimarts, 30 de setembre del 2008

Una altra història de contribucions i ningú assumeix responsabilitats

CARTA OBERTA AL TINENT D’ALCALDE RESPONSABLE DE L’ÀREA D’ECONOMIA I ORGANITZACIÓ, RESPECTE A LES CONTRIBUCIONS ESPECIALS DEL SECTOR 2-5 DE LA FLORESTA

La Floresta, 28 de setembre de 2008


Sr. Jordi Joly:

Durant aquests 6 llargs anys que ha durat el nostre plet contra l’Ajuntament, per les Contribucions Especials, he optat per mantenir-me en silenci, limitant-me a la meva actuació professional com Advocat defensor dels propietaris recurrents, malgrat que, la meva qualitat de President de l’Associació Administrativa de Contribuents m’hagués exigit, tal vegada, una actuació pública més contundent.

Com treballador del Sector Públic em molestem força actuacions que desprestigiïn les Institucions. Crec, però, que la gravetat de les seves darreres manifestacions, de les quals es fa ressò, a tota plana, l’últim número del Diari de Sant Cugat (Divendres, 26 de setembre del 2008), en el sentit que la seva Àrea té la intenció de tornar a girar les contribucions especials al sector 2-5 de la Floresta, - declarades nul·les de ple dret per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -, perquè, dieu, l’Ajuntament té l’obligació i el dret a cobrar-les, m’obliguen, per evitar nous plets, a fer-li les consideracions següents:

1. Hom pot arribar a comprendre que a l’Equip de Govern li sigui dolorosa la Sentència. M’adono perfectament que una sentència que declara la nul·litat de ple dret d’uns actes administratius és una desaprovació gravíssima de l’actuació administrativa. És una declaració pública judicial que l’Administració Pública – en aquest cas, l’Ajuntament de Sant Cugat - ha actuat amb un menyspreu total de l’obligació que l’imposa la Constitució, de submissió plena de la seva actuació a la llei i al dret. És a dir, en llenguatge popular, s’ha passat pel forro l’ordenament jurídic.

Sentències que declarin la nul·litat de ple dret d’actes administratius no s’obtenen gaire dels Tribunals, i, doncs, puc comprendre la incomoditat i la vergonya de l’Equip de Govern, sobretot quan totes les Contribucions Especials de l’any 2002 (Mirasol i La Floresta) han estat anul·lades pels Tribunals.

2. El que ja no es pot entendre són les seves manifestacions. Com sembla que ningú ho fa, em prenc la llibertat de recordar-vos que:

a) Les sentències judicials són, per mandat constitucional, de compliment obligatori i en els seus propis termes.

b) La declaració, per Sentència ferma, de nul·litat de ple dret del Projecte d’Urbanització i dels Acords d’Imposició de les Contribucions Especials comporta l’obligació legal, imperativa i inexcusable, de l’Ajuntament de, en execució de la sentència, declarar d’ofici nul·les de ple dret les liquidacions tributàries girades i, en conseqüència, retornar els diners pagats, amb els interessos legals, i les garanties prestades, amb les despeses generades.

c) La Llei atorga el termini de dos mesos, comptadors des de la comunicació de la fermesa de la sentència, per tal que l’Administració l’executi, termini que ja ha transcorregut amb escreix, sense que haguem rebut ni un cèntim.

d) No existeix cap possibilitat legal de tornar a girar les contribucions especials per l’obra executada. Si, d’una banda, els acords declarats nuls de ple dret no són susceptibles de convalidació i no poden tenir cap efecte; de l’altra, no existeix, tampoc, possibilitat legal d’un nou Acord d’Imposició de Contribucions Especials – ni tampoc de Quotes Urbanístiques – per finançar una obra ja executada. Qualsevol acte administratiu, en aquest sentit, haurà d’ésser previ a l’inici de les obres i, doncs, impossible en el nostre cas, llevat que a la prepotència amb que l’Equip de Govern ha gestionat el tema de les Contribucions Especials s’ajunti, ara, la potència màgica de fer desaparèixer els 6 anys transcorreguts i la urbanització realitzada. (Perdoneu-me la ironia).

e) Són nuls de ple dret, per disposició expressa de la Llei, els actes administratius contraris als pronunciaments de les sentències que es dictin amb la finalitat d’eludir el seu compliment.

f) I que el Codi Penal tipifica com a delicte de prevaricació l’actuació de l’autoritat o funcionari públic que dicti una resolució arbitrària en assumpte administratiu sabent que és injusta.

3. Sr. Tinent d’Alcalde: Com advocat que he portat la defensa jurídica dels propietaris que han optat per no doblegar el cap a la prepotència de l’Ajuntament, em sento orgullós. He defensat gratuïtament els drets d’uns ciutadans que el seu Ajuntament no va voler respectar. Em sento ben compensat per la victòria. Ara bé, com a contribuent i veí de Sant Cugat, em dol que, per culpa de la incompetència dels Gestors Públics, la Tresoreria Municipal es vegi privada d’uns ingressos necessaris per la prestació dels serveis públics. No és, però, responsabilitat dels ciutadans que hem defensat els nostres drets, sinó de l’Equip de Govern de l’Ajuntament. A ells s’haurà de demanar la responsabilitat. Si estiguéssim al Japó, l’Alcalde hagués presentat la seva dimissió immediata, però a Catalunya, malauradament, aquesta ètica democràtica no ha arribat, encara. Llàstima per a la veritable democràcia.

Atentament

José Augusto Ribeiro Duarte

President de l’Associació Administrativa de Contribuents del Sector 2-5 de La Floresta i Apoderat dels 87 propietaris recurrents.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Recuperem els noms catalans... també a Sant Cugat

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) l’any 2006 els noms més posats entre els nadons de sexe masculí que van néixer a Catalunya van ser Marc, Àlex, Pau, Pol, Arnau i David –seguint aquest ordre–. Entre les nenes, Laia, Carla, Lucía, Júlia, Maria i Paula. Fins aquí res a dir, la gran majoria de noms que consten en aquesta llista són catalans i ben macos, però quan es passeja per les ciutats i es sent una mare, pare o cangur cridant a un nen petit pel seu nom, dóna la sensació que aquesta llista canviarà en no massa temps.
Es pot argumentar que aquest canvi a la llista de noms posat als nadons catalans canviarà perquè els immigrants no acostumen a posar noms catalans als seus fills. I no negaré que aquest factor hi incidirà, i molt. Però també és veritat que darrerament he observat, i ho he corroborat amb diferents companys, certa tendència posar noms estrangers o ‘exòtics’. Com he repetit en més d’una ocasió, la persona que es pretén cool vol tenir un cert aire de distinció i suposo que posar-li al seu fill Maria o Joan li sembla massa ‘normal’ i potser fins i tot vulgar.
Avui passejant pels carrers de qualsevol ciutat catalana sentim noms com Sasha, Lucca, Audrey, Helga, René, Odila, Nekane, Samantha, Joe, etc… I una infinitat de noms més d’aquells que t’has d’ajupir i posar-te a cau d’orella dels progenitors de la criatura perquè te’l tornin a dir i el puguis entendre.
També és veritat, però, que ara també s’han tornat a posar noms catalans tradicionals perquè sembla que es porta. Així que estaria molt bé fer una unificació de criteris cools i decantar-nos cap als noms catalans, siguin arcaics o moderns. En tenim molts i molt macos i els hem d’aprofitar. Està molt bé anar pel carrer i sentir com criden a un Octavi, una Dolors, un Armand…

Laura Ruano
El Singular Digital

divendres, 26 de setembre del 2008

El claustre del Monestir

Les II Jornades de comunicació Ramon Barnils han tornat a posar en evidència l'ús indiscriminat del claustre del monestir com espai polivalent apte per a qualsevol tipus d’acte ciutadà, genèricament cultural. És prou notori que en bona part hem superat aquelles absolutes mancances d’equipaments públics que patia la ciutat, fa trenta anys, quan el monestir era l’única opció possible i, en conseqüència, l’ase de tots els cops. La Casa de Cultura, l’Auditori, el Casal de Torreblanca, la fàbrica Aymat, han proporcionat alternatives que haurien de permetre que l’antic cenobi es refermés en el seu rol de monument nacional i transcendís l’àmbit estrictament local per a projectar-se al país i esdevenir un dels grans edificis de Catalunya. Com, Poblet, Santes Creus o Sant Pere Rodes, per citar alguns exemples. Fa molts anys que els francesos, anglesos i altres països europeus han descobert com aquesta potenciació del patrimoni local acaba revertint en benefici de la ciutat i ajuda a col·locar-la en el mapa dels grans referents culturals. Per ara no és el nostre cas.

Seguim ancorats en una visió curta de mires, localista, basada en la utilitat immediata, en una pretesa democratització de la seva accessibilitat que, en lloc de refermar i enaltir el monument, el dissolt en la trama urbana, segmentant la seva unitat, deixant indefinits els límits, amb parts públiques absolutament abandonades. Quants anys fa que no s’ha replantat un arbre mort al passeig dels plàtans? Com és possible que aquell tub de desguàs que es va posar provisional per 3 mesos l’any 1992, el 2008 segueixi abocant l’aigua de pluja al mig d’un passeig de vianants? Com es permet que l'esplanada annexa a la Casa de Cultura, on juguen infants i passen mares amb cotxets de criatures es converteixi cada dia en una zona d’aparcament salvatge, per estalviar-se els dinerons que costa la zona blava o el pàrquing públic que es troba a menys de 100 m? No seguim, perquè segurament aquest no és el moment ni el lloc per enumerar un memorial de greuges, pendent des de fa massa temps.

El monestir ha esdevingut una mena de mite taumaturg, que prestigia els actes que se celebren en ell, com si en altre indret més adequat no tinguessin la mateixa potència, entitat i carisma. Per un artista no és el mateix afegir al seu particular currículum que ha exposat al claustre, que a la sala municipal que hi ha en front, tot i que les condicions objectives d’aquesta darrera siguin molt superiors i que per ella passi un major nombre de visitants. Això ens ha esllavissat vers una banalització preocupant: tant serveix per un tast de vins, com per una obra de teatre, un concert de música de cambra, donar un premi o per exhibir els treballs d’uns estudiants. La celebració en ell de les citades jornades s’inscriu dins aquesta mena de desori que, amb l’excusa de ser la seu del museu, és considera un equipament públic que serveix per acollir qualsevol cosa, sense reunir, objectivament, els requisits necessaris, ni tenir en compte el cost que suposa haver de muntar i desmuntar cada vegada una infraestructura efímera, ni el risc que implica la seva manipulació dins el recinte, ni els danys involuntaris que poden produir les aglomeracions de públic.

El jardí del claustre ha esdevingut l’espai paradigmàtic per a les celebracions que es volen fer a l’aire lliure. Però, no pas per la importància i bellesa del recinte, que en tot cas és un plus afegit, sinó precisament perquè es tracta d’un indret d’entrada controlada. En aquest sentit estem retrocedint en la concepció de monument nacional. I justament perquè és a l’aire lliure, les vicissituds meteorològiques poden sabotejar un acte, com succeí divendres a la nit i haver de patir la improvisació de traslladar-lo del pati a la galeria, la manca d’espai suficient per la gent que va assistir-hi, els cants del casament que s’estava celebrant a l’església com a música de fons a la conferència magistral, el brogit de la pluja que s’imposà a la megafonia i impedint escoltar als ponents de la taula rodona. Estem realment segurs que era el lloc més indicat per un acte com aquest? Perquè si les raons són simbòliques d’identificació ciutadana, és una qüestió a debatre, però si és perquè no existeixen alternatives, aleshores es tracta d’un problema preocupant. Com sigui, discutir d’aquesta qüestió ha de ser una de les aportacions que des de l’àmbit de la cultura cal fer al Pla d’Equipaments, plantejar-se seriosament el Monestir en tant que monument nacional i la seva projecció de país.

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat

dimarts, 23 de setembre del 2008

Indignaciò entre els veïns de Can Mora per les obres de Can Quitéria

Vam assistir amb estupor dies enrere a unes poc habituals accelerades obres de remodelació de la pavimentació de la Rambla Can Mora, el nostre carrer, que l’han convertit en una pista doble, de carril bici, en un costat, i en una zona de càrrega i descàrrega, en l’altre costat.
Desapareix així la anterior zona blava, que encara permetia aparcar a qui per diferents motius necessités venir a aquesta zona i deixar el cotxe al carrer temporalment.
Davant d’aquest abús d’autoritat, realitzat gairebé amb nocturnitat, sense consulta prèvia amb els damnificats, conculcant els seus drets en descarat benefici d’una empresa privada (el pàrquing soterrani de Can Quitèria, que per més inri, se’ns aclareix en maldestre confessió de l’ajuntament per carta, que aquest ha sufragat les despeses de l’obra), considerem que l’assumpte fa molta pudor, i volem manifestar la nostra indignada repulsa, sense voler abandonar la defensa dels nostres drets en instància judicial superior, si fos precís.
En aquest tram del carrer, hi ha edificis ocupats des de fa molt de temps, i vastament, per habitatges, restaurants, supermercats, perruqueries, immobiliàries, papereries i altres negocis, necessitats tots d’una àrea, per petita que aquesta fos, per estacionar temporalment els vehicles de clients i proveïdors. La seva mancança actual repercutirà en perjudicis importants a tots els seus propietaris.
Molts de nosaltres tenim fills que viuen fora de Sant Cugat i que normalment ens visiten amb les seves parelles i nens. Amb l’actual dificultat d’aparcament, les seves visites començaran a escassejar, fantàstic!
Tot, en benefici del pàrquing soterrani, que va malament a causa dels seus alts preus... Des de quan un ajuntament democràtic actua com cap de vendes d’una entitat privada en contra dels interessos generals dels contribuents? O millor dit, a canvi de què, o de quant?
A més a més, en el tema tècnic, demostren vostès una total inèpcia, tot creant una doble mà al carrer Viñolas, al costat del col·legi, on es forma un perillós embut cap a la boca del pàrquing, quan hagués estat suficient haver senyalitzat l’entrada existent pel carrer Sant Jordi des de Rambla Ribatallada, en un sol sentit amb semàfor ja existent. Sense oblidar la possibilitat de soterrar la recollida d’escombraries que, per cert, redundaria en una millora real de la via.
En fi, volem una rectificació de la nova ordenació viària de la Rambla Can Mora, i que es restitueixi la possibilitat d’estacionament anterior, deixant el maquillatge elitista del carril bici per a avingudes àmplies, com la Rambla del Celler i altres, on no es perjudica el trànsit rodat, ja de per sí complicat en el nostre carrer. Esperem la seva ràpida resposta, abans de començar a contactar amb altres fòrums, potser judicials, que complicarien les coses.

Eleminds
Yon i altres veins sotasignants

divendres, 19 de setembre del 2008

La Floresta no és Catalunya ?

El passat 25 de juliol, per mitjà d'una carta al Diari de Sant Cugat –publicada també al diari Avui–, la senyora Rosa Ballonga va denunciar que havia anat amb els seus fills a la piscina de la Floresta i que havia quedat sorpresa en veure que tots els rètols estaven escrits en espanyol. "Vaig preguntar al personal de la piscina quins n'eren el motius –diu la senyora Ballonga- i em van dir que tenien ordres de direcció de fer-ho en castellà, ja que hi ha força estrangers que no entenen el català". I aleshores es preguntava: "Si la Generalitat obliga els comerços a retolar en català, com és que una piscina municipal pot fer-ho en castellà?".
És una bona pregunta. I com que no ha estat contestada per la direcció de la piscina, ni pel regidor d'Esports, Xavier Amador, la faig jo formalment des d'aquí: com és que l'Ajuntament ha infringit l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que estableix que tant la senyalització i els cartells d'informació general com les ofertes de serveis dels establiments oberts al públic han de respectar la llengua catalana? I com és que quan una ciutadana ho ha denunciat s'ha vist menystinguda com si no fos ningú? No mereix un respecte, aquesta persona? Tant costa ser educat i respondre la seva queixa a través d'aquest mateix diari? Que hi hagi estrangers a la piscina no és cap excusa per incomplir la llei.
Com s'assabentaran que el català és la llengua pròpia de Catalunya, si no la veuen enlloc? Quin interès tindran a aprendre-la, si fins i tot els mateixos catalans en prescindim? No estan escolaritzats em català els fills dels estrangers que van a la piscina? Ser estranger no vol dir ser idiota, i si els catalans, quan anem a Holanda, aprenem que Den Haag vol dir l'Haia, els estrangers que vénen a Catalunya també aprenen que no fumeu vol dir no smoking.

Victor Alexandre

dissabte, 13 de setembre del 2008

Liquidant burocrácia, posi-ho per escrit

El dia 23 d’octubre de 2007 va ser el primer dia que vaig posar els peus al nou ajuntament de Sant Cugat. Volíem fer una xerrada, i necessitàvem alguna cosa. Havíem de passar pel registre i entregar la instància corresponent, tot i haver concertat la necessitat per telèfon. Un bon amic em va ensenyar que la millor manera d’expressar malestar front la burocràcia és generar-ne més, perquè així qui la pateix n’és conscient i potser es qüestiona alguna cosa, o si més no com cantaven els Kortatu “aunque esté todo perdido, siempre queda el molestar”.
El 23 d’octubre vaig entrar una segona instància: volia rebre la còpia més recent de la liquidació del pressupost municipal, la del 2006. A la liquidació del pressupost s’hi reflecteix la despesa real (sovint acumulada a la prevista) i altres detalls de la gestió econòmica. Són un munt de pàgines, algunes mal fotocopiades i si el demaneu us l’envien enquadernat per correu. Tinc la del 2005 i a finals del 2007 pensava que trigarien com l’altre cop, un parell de mesos.
Avui, 3 de juny de 2008 necessitava una còpia del mapa del solar on hi ha la casa on visc. La necessito perquè la demana SOREA, perquè al web del Institut Cartogràfic de Catalunya hi ha mapes de sobres. Primer he anat a l’antic edifici del carrer 2 de maig, i els serveis d’urbanisme ja no hi són. Altre cop el numeret i la cua de la burocràcia de la casa gran. Després d’agafar el número, i esperar torn, he recordat que no m’havien enviat la còpia de la liquidació que vaig demanar fa més de 6 mesos. He agafat un altre número (no es confongués l’administrat entre serveis urbanístics i atenció ciutadana) i l’he reclamat. M’han buscat a la base de dades, i sí, la màquina diu que vostè no diu mentides. Llavors la persona que m’atenia, ha començat a fer trucades.
Al final m’ha dit que una persona responsable d’economia trucaria en breu. Després de l’espera han trucat al cubicle 10. De la conversa he pogut deduir que la persona que trucava, a més ens veia. Volien el meu telèfon, per explicar-me "personalment" què passava, per explicar-me el motiu del retard en l’entrega d’un document, que és públic, i que no hi ha cap inconvenient en acceptar-lo en format digital. No els he donat el meu telèfon: que ho posin per escrit.
Aprofitant que som a mitjans de 2008, avui, he entrat una instància demanant la liquidació del pressupost de 2007, que em sembla haver llegit que ja l’han consensuat, vaja estratagemes per camuflar el deute estructural. Això és burocràcia: et faig esperar el que calgui mentre et vigilo i em gasto els teus calers.
ah! i no t’oblidis de pagar els impostos chato.......

Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat

dijous, 4 de setembre del 2008

Recoder i la zona blava

Els comptes de l'Ajuntament, amb la promoció immobiliària sota mínims i les ciutats fantasma de la ciutat com a paradigma de la ciència ficció del segle XXI a casa nostra, han de ser un poema. Per això el nostre estimat alcalde i el seu consistori han decidit ampliar la zona blava ara als carrers Martorell, Anselm Clavé, Camí del Colomer, Cristòfor Colom, etc. 77 noves places de pagament que de ben segur han fet molta patxoca als veïns de la zona, que patiran ara una despesa extraordinària que els farà feliços, donada l'actual crisi econòmica.
Em fan molta gràcia les excuses que dóna l'Ajuntament, que assegura que facilitarà l'aparcament als veïns, sobretot de nit. Ah, d'acord. I que es fa per afavorir el petit comerç de la zona. Com en saben de dir mentides, aquesta gent. Per què no diuen la veritat, que també els anirà molt bé per a les arques del consistori, el que recaptin i les multetes que posaran?

Martí Burch