L'autovia del carrer de Sant Antoni

Ara fa tot just un any que, des d'aquesta mateixa columna, vaig denunciar el pas constant de vehicles a diferents hores del dia per les anomenades zones de vianants de Sant Cugat. Deia en aquell text que "turismes aliens al veïnat, furgonetes i camions hi circulen amb la més absoluta impunitat no sols molestant de manera constant els vianants, sinó posant en perill també la seva integritat física. Jo mateix, no fa gaire, vaig ser testimoni ocular d'un atropellament que, per sort, no va tenir conseqüències". Doncs bé, el desgavell continua.

Concretament el carrer de Sant Antoni, un dels més transitats de la ciutat i on hi ha la seu del Diari de Sant Cugat, és una autèntica autovia. El pas de vehicles que no pertanyen al veïnat amb direcció a la plaça de Barcelona és continu, cosa que obliga els vianants a apartar-se diverses vegades per no ser atropellats. Com que això es produeix dia rere dia davant la mirada indolent de la policia local, vaig apropar-me a dos agents situats en la confluència dels carrers de Valldoreix amb Sant Antoni i els vaig preguntar per quin motiu ho permeten i si són conscients del perill que suposa la seva indiferència.

La resposta em va deixar astorat. Em van dir que sí que en són conscients, fins al punt que ja ho han advertit a la regidoria de Mobilitat, però que ningú no els escolta. Magnífic. És a dir, que la policia alerta les autoritats municipals d'un risc d'accidents i ningú no els fa cas. Doncs és greu, perquè el riu de cotxes que circula pel carrer de Sant Antoni és incompatible amb el concepte de zona vianantitzada al qual pertany.

Cal tenir en compte que les persones -especialment infants i avis- ens movem més confiats quan ens trobem en espais que considerem protegits, i aquesta confiança, en l'esmentat carrer, pot tenir conseqüències molt greus.

Victor Alexandre

Sant Jordi, la llengua catalana i el carrer Major

La celebració de la Festa de Sant Jordi i amb ella de la petita fira anual de llibres a la plaça d’Octavià, és un bon pretext per a reflexionar sobre la realitat de la llengua catalana. Preocupa que el propi conseller de Cultura, reconegui públicament a través d’una entrevista televisiva, que la proporció que s’espera en aquesta diada sigui només d’un llibre en català per cada quatre de venuts (de fet va dir dos de cada vuit, que és el mateix). No és que hi hagi un grup nombrós de lectors que prefereixin llegir les versions originals, o que les traduccions catalanes siguin dolentes, sinó que continuen existint unes inèrcies vers la llengua castellana, que després d’un quart de segle de cooficialitat no hem estat capaços de modificar. Estaria bé que el Consell de Cultura s’interessés per aquesta qüestió a la nostra ciutat i veure quina ha estat la mitjana en relació a la previsió general anunciada. Tampoc hi ha tantes llibreries a les que preguntar i avui tothom està informatitzat.

En les darreres eleccions generals el tema idiomàtic va tornar a ser bandera de confrontació. No fos cas que una llengua minoritària d’un país de 6 milions d’habitants (no compto el milió i mig d’immigrants arribats de poc) pogués marginar la que parlen 300. Un dels aspectes que es van esgrimir fou la retolació comercial i l’obligació legal de fer-la en català. Si fem una passejada pel carrer Major de Sant Cugat, n’observem un compliment rigorós en els diferents rètols que trobem, començant amb un històric “Helados” d’aquella època en què l’idioma “del Imperio” no admetia altra possibilitat o un “Loterias del Estado”, i tots sabem que “el estado” té la seva oficialitat. Al seu costat, alguns de clara ambivalència en tant que és cognom, “Xercavins”, “Ramona Auladell”, o un poc compromès “Blancolor”. Altres opten per un catalanisme popular, com “Fruiteria Maite”, “Ca la Montse”, o més engatjats com “Centpeus”, “Sant Jordi”. Tanmateix la darrera tendència és el domini de l’anglès: “The back shop”, “Fox Fibre”, “Blue moon”, “Farmaself”, “The body shop”, “Tea shop”, “Watch case”, “Lemon pay”. Potser resulta que dir “La botiga del darrera”, “La botiga del te” o “Lluna blava” fa de poble i nosaltres, una ciutat culta, amb la més alta proporció d’universitaris del país, en plena era de la globalització, estem oberts a la universalitat... de l’anglès, of course!.

Aquells que vàrem créixer llegint “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, que encara creiem en “pensar globalment, actuar localment”, restem “esmaperduts i bocabadats” davant les laxituds “snobs” de polítics nacionalistes que ens segueixen alliçonant amb el discurs de “qui perd els orígens, perd la identitat”. Quins orígens?, quina identitat? Som una població on escassament el 10 % pot mostrar arrels d’un parell de generacions i la identitat és quelcom canviant en construcció permanent. Fins i tot per expressar la nostra excel·lència es parla de “model”, com un producte urbanístic-social a exportar, no pas com d’un fet cultural que ens faci sentir part d’una comunitat urbana, plural i mestissa si voleu, però comunitat al cap i a la fi. La llengua sempre ha estat un factor d’identitat, no pas l’únic, però rellevant a l’hora de definir-se com a membre d’una cultura i pel conjunt de la humanitat, la varietat de cultures és tan important com la biodiversitat.

Domènec Miquel
President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals

Alarma amb les darreres esbrossades

Els veïns de la Floresta s’han alarmat amb les darreres esbrossades de les franges de protecció que s`han fet dins del pla de prevenció d’incendis forestals. Alguns s’han dirigit a la nostra associació demanant si es podia fer quelcom per a aturar aquestes actuacions, que consideren excessives.

A partir d’aquest moment ens hem posant en contacte amb institucions, tècnics i a esbrinar la legislació corresponent sobre la matèria. Hem visitat, també, algunes de les àrees d’actuació: carrer Rosa Mariné i l’avinguda Pere Planes.

El decret que regula les franges de prevenció d’incendis forestals és el 123/2005.

En les zones visitades, hem observat que s’ha estassat la franja de 25 metres que prescriu el decret, però s’ha tallat completament tot el sotabosc, en lloc de deixar un 15% de l’estrat arbustiu i un 35% de coberta d’arbrat sense estassar. A més a més en el cas del sotabosc, el decret ordena respectar mates aïllades separades com a mínim 3 metres entre elles fins a un 15% de cobertura, d’acord amb uns criteris de selecció prioritzant la permanència d’espècies de baixa inflamabilitat que dificultin l’inici i la propagació del foc.

En els boscos de La Floresta, es troben presents moltes espècies de baixa inflamabilitat que s’haurien d’haver respectat: llentiscle, aladern, heura, galzeran, roja, arítjol, marfull, arboç, esbarzer, ginestó, garric, entre d’altres. Només s’han respectat les alzines i els roures
S’ha fet una esbrossada que portarà a mig termini els efectes contraris als buscats, doncs donat que les zones esbrossades han passat sobtadament a ser una zona assolellada que ja no podrà retenir la humitat al rebre el sòl de ple i no tenir l’ombra de la que gaudien. A més, s’està afavorint el ràpid creixement de les plantes heliòfiles (que creixen a solell). Moltes d’aquestes plantes són molt inflamables, com ara els brucs, les estepes, els pins, les gramínies i altres herbàcies. Es a dir, que el potencial de propagació de foc en un termini de 1 a 2 anys serà superior al d’abans de l’esbrossada.

En resumen:

1. No es va informar als veïns, ni als altres habitants de La Floresta, de les actuacions que s’anaven a fer. Els veïns han vist d’un dia pel altre canviar radicalment el seu entorn. La informació és molt important i un dret i una mostra de que la administració té en compte la ciutadania.

2. No haver respectat les directrius del decret .S’ha tallat tota la massa arbustiva i matollar sense respectar el 35% i15% respectivament de la cobertura menys inflamable tal com sàviament regula el decret, quan per un altre costat és més que dubtós que el decret es refereixi a La Floresta.

3. El correcte és fer una tasca de manteniment, unes dues vegades a l’any, en les que es vagi controlant el sotabosc i no fer una actuació puntual dura que obligarà a altres actuacions puntuals dures.

4. Tampoc s’ha tingut en compte que la vegetació representa un refugi per a la fauna. Aquesta es una altre de les inquietuds que han manifestat els veïns.

En les imatges podeu veure el bosc i marges: 1.) abans de la esbrossada, 2.) després de la esbrossada, 3.) tal com quedaran a curt termini desprès d’esbrossar 4.) com rebrollaria el sotabosc d’haver seguit els criteris del decret. Endemés s’adjunta dues fotos de l’estat dels marges després de l’esbrossada de l’avinguda Pere Planes i al carrer Rosa Mariné.

Associació El Mussol,per a la protecció del paisatge

Més reflexions sobre l’associacionisme santcugatenc ?

Al número 52 del butlletí UN ALTRE SANT CUGAT publicàrem un text en el qual plantejàvem un seguit de reflexions sobre l’associacionisme local i especialment sobre les seves relacions amb l’Ajuntament. També el vam penjar al fòrum electrònic impulsat per la nostra entitat. Malauradament, no va merèixer cap comentari, o quasi cap, en cap dels dos mitjans d’expressió. Avui hi voldríem tornar i ho farem a partir de dos aspectes concrets i recents.

El primer. El Consell de cultura ha estat discutint aquestes darreres setmanes el criteris de subvenció municipal a aplicar a partir d’ara. El debat només ha fet que començar, ja que ens hem marcat d’aquí a novembre per tenir enllestit un nou reglament de subvencions i modificar-ne els criteris. Això ve a tomb perquè ha estat un bon moment per conèixer l’activitat de l’associacionisme local i llur dependència del pressupost municipal. Anem a pams. Més de seixanta entitats han demanat ajut econòmic a l’Ajuntament per realitzar unes quatre-centes activitats. Han demanat per finançar-les un import total d’1.218.000 euros, la meitat dels quals seran subvencionats per l’Ajuntament. Cal dir que aquest import inclou tots els conceptes i que, per ser rigorosos, hauríem de parlar només d’aquells que fan referència a activitats ordinàries de les entitats (deixant al marge actes de festa major i esdeveniments puntuals i específics: Reis, Sant Antoni, Sant Medir,...). Però, en tot cas, la subvenció a l’activitat ordinària també volta el 50%. Això ens planteja dues qüestions: a) el gran nombre d’activitats que programen les nostres entitats. Hi ha suficient massa crítica santcugatenca per digerir tota aquesta oferta? En tot cas, és evident que el teixit associatiu local tindria que analitzar el nivell de solapament que es produeix i plantejar-se com un dels seus objectiu coordinar activitats per tal de generar sinèrgies i treure major rendibilitat als seus recursos humans i materials, sempre escassos; i b) és evident que existeix una gran dependència dels pressupostos municipals. Es podria respondre perfectament que això és normal i que l’Ajuntament ho hauria d’assumir com a tal, tenint en compte la vocació de servei públic de les entitats i de gran part de les activitats que ofereixen. Però, per l’altra part, es podria contestar que els recursos públics són sempre escassos i que cal marcar prioritats i que aquestes respondran als criteris de política cultural que considera l’equip de govern que cal seguir. Ja sabem que el Pla de cultura defineix un marc, però els criteris són prou amplis com per tirar cap una banda o cap una altra. En definitiva, i aquest serà un aspecte que estarà present en el treball futur del Consell de cultura sobre criteris de subvenció, la subvenció municipal no és només una resposta a les peticions de les entitats per poder actuar, sinó també un instrument per dissenyar política cultural (i de qualsevol altre tipus, però aquí ens centrem en l’activitat cultural). A partir d’ara, si realment i com es pretén el nous criteris de subvenció volen marcar un punt d’inflexió, caldrà exigir major rigor a tots plegats: Ajuntament i associacionisme. És un tema a tenir en compte.

El segon. El proppassat dia 8 va inaugurar-se les obres de rehabilitació de l’Ateneu Santcugatenc. En l’acte d’inauguració va ser present el Conseller de Cultura de la Generalitat, el qual va manifestar, segons informa el quinzenari Ateneu, que aquesta entitat és una paradoxa dins del món dels ateneus a nivell català, atesa la seva gran vivacitat i empenta. Efectivament, estem davant una paradoxa. Històricament els ateneus han estat associacions científiques i literàries amb la finalitat de difondre la cultura entre la població mitjançant conferències, cursos i lectures. No sabem com està el món dels ateneus catalans en aquests moments, però és evident que el nostre s’ha allunyat considerablement d’aquells objectius: ha esdevingut una entitat dedicada a oferir serveis que ha professionalitzat la seva gestió. Evidentment no és cap crítica, cada entitat pot marcar el rumb que vulgui a la seva actuació. És, senzillament, la constatació d’un fet. Una constatació que ens porta a afirmar que el món associatiu, almenys el local, està canviant substancialment.

Estem passat de l’antiga entitat o associació que es creava bàsicament per organitzar activitats per als seus socis i fetes pels socis, a l’entitat pensada de cara a la projecció externa i, a voltes, com a una entitat de serveis a la ciutadania. És evident que l’associacionisme sempre ha pretès anar més enllà de les seves quatre parets i incidir en la vida social, però aquest “actuar per al altres” ha adquirit, almenys així ens ho sembla, uns nivells fins fa poc desconeguts. Tornem a repetir el que ja hem dit abans, no ho critiquem, només en deixem constància. En tot cas, és evident que això, i tornem al començament, canvia els paràmetres de relació amb l’Administració, concretament amb l’Ajuntament. Els dos, Ajuntament i associacionisme, tenen vocació (i en el primer, obligació) de servei públic, lo qual cosa implica que es trepitgen el terreny. On posar la frontera? Renunciarà l’Ajuntament a fer determinades activitats perquè les facin les entitats i, a més, amb diners públics? Tenen les entitats instruments d’anàlisi per saber exactament, almenys bastant aproximadament, què demanda la societat santcugatenca? Ha de deixar l’Ajuntament que funcioni el mecanisme de l’oferta i la demanda perquè es produeixi una selecció natural d’activitats? El fet que les activitats d’un any per l’altre, almenys les que sol.liciten subvenció municipal, siguin bàsicament les mateixes, no expressa la necessitat d’actualitzar l’oferta? Podrà donar resposta l’associacionisme realment existent a les demandes d’un ciutat a no tardar de 100.000 habitants? Aconseguiran les associacions locals anar més enllà de la seva parcel.la particular i pensar en clau de ciutat?

Hem volgut portar aquí un parell de qüestions i, a partir d’elles, plantejar alguns interrogants. No hem donat resposta, tampoc no era la intenció. En seguirem parlant.

Jordi Casas - Membre de la Fundació Sant Cugat i del Consell de Cultura

Casa Mònaco

Posició inicial de l’Associació de Veïns de l’Eixample Sud respecte al projecte de construcció d’habitatges a l’espai del davant de la Casa Mònaco

Davant de l’evidència del fet que l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Cugat vol construir habitatges en aquest espai -teòricament un terreny reservat a serveis- l’Associació de Veïns vol fer les següents puntualitzacions:

- Que tot i que no dubtem en la legalitat del projecte, ens sembla èticament reprobable convertir una zona de serveis públics en un espai d’habitatge privat. Sovint, les ja famoses permutes no són res més que un parany legal per canviar el correcte i assenyat ús inicial d’un espai destinat a un interès públic i no pas privat, com és el cas que ens ocupa.

- Amb aquest projecte l’únic que es pretèn és passar per sobre dels interessos col.lectius en benefici d’interessos individuals. Per què, sinó, canviar un espai d’interès social en una cosa que només afavorirà uns pocs? Quin sentit té que l’Ajuntament auspicïi aquesta insensatesa?

- L’Eixample Sud és un barri que pateix de manca de cohesió social. Això fa que hi hagi un desequilibri entre l’ús d’espais públics i privats en aquest barri. És molt evident que manllevar un espai públic per convertir-lo en privat no només no ens ajuda, sinó que perjudica notablement aquesta cohesió social que, volem creure, que l’Ajuntament també persegueix.

- Construir una guarderia en aquest espai del qual estem parlant ajudaria a fer un conglomerat adequat per al nostre barri, el revitalitzaria. Ara per ara, no podem entrar a valorar a fons què significaria construir-la en terrenys que pertanyen o són immediatament adjacents a l’Escola Pi d’en Xandri: però pensem que, per exemple, la mobilitat a l’entorn de la Casa Mònaco –on no hi ha atzucacs- és millor. I, en qualsevol cas, no es tracta de canviar una cosa que ja està ben planificada en el seu origen.

- Com a conclusió hem de dir que ens desagrada profundament haver de prendre la inciativa en una qüestió que ens sembla elemental i que, insistim, només interessos individuals –en aquest cas radicalment contraris a l’interés públic- podrien justificar. Es per això que demanem que l’equip de govern de l’Ajuntament es replantegi aquest projecte, el tiri cap enrera i faci el que cal: Donar un ús públic al que és un espai públic.

La primera tertúlia sàvia: “Més drets socials”

El proppassat dia 27 vam fer la primera de les tres tertúlies sàvies previstes fins a l’estiu. Les dues properes les farem el 8 de maig: Manuscrits, llibres, calaixeres i cases. La situació del patrimoni històric a Sant Cugat, a càrrec de Domènec Miquel; i el 19 de juny: La banca ètica, a càrrec d Narcís Sánchez.

La del proppassat dia 27 duia per títol “Més drets socials, la llei de promoció de la vida autònoma i l’atenció a la dependència” i actuà de ponent Consol Prados, diputada al Parlament de Catalunya i ponent de la Llei de Serveis Socials de Catalunya. Prados va fer una presentació del marc legislatiu, fent especial èmfasi en el procés d’elaboració de les dues lleis comentades, la que donà nom a la xerrada i que és d’àmbit estatal i la llei de serveis socials de Catalunya i ens explicà l’encaix de les dues.

Pel que fa a la primera de les dues lleis, aquesta va partir d’un estudi previ o llibre blanc en el qual es feia una fotografia de la situació: 1.300.000 potencials beneficiaris (300.000 d’ells a Catalunya) i una dependència absoluta de la família (un 83% a càrrec de dones majors de cinquanta anys i sense feina declarada). La segona, elaborada paral.lelament a la primera i aprovada l’octubre del 2007, va comptar amb un procés molt participatiu, especialment per part d’aquelles associacions i entitats que treballen en aquesta temàtica, entitats que han de jugar un paper molt important en el desplegament de la llei. En ambdós casos, i producte de la participació que venim comentant, les lleis definitives van ser molt diferents als projectes inicials.

No cal insistir en el fet que l’objectiu d’ambdues lleis és molt ambiciós, es tracta de guanyar drets socials en base al desplegament de la que s’ha denominat quarta pota de l’Estat de benestar. Tampoc no tindria cap sentit insistir en el que això no serà fàcil, ambdues lleis preveuen un període de desplegament de vuit anys. Caldrà un gran esforç pressupostari per part de l’Estat central i la Generalitat perquè el marc legislatiu es converteixi en una realitat.

La primera de les lleis es proposa dotar de protecció social les situacions de dependència, mentre que la segona, la catalana, té una finalitat més àmplia, ja que estén la protecció social a d’altres situacions: famílies en risc d’exclusió social, col.lectius especialment vulnerables,... En definitiva, l’acció pública producte de la primera de les lleis s’inclou dins del marc de la llei de serveis socials de Catalunya. La llei estatal marca uns mínims que cal garantir en qualsevol de les CC.AA. de l’Estat i transfereix a aquestes, amb els traspassos pressupostaris pertinents, les competències exclusives. Evidentment, les CC.AA. poden ampliar els serveis mínims previstos en la llei.

La llei estatal estableix, entre d’altres coses, un catàleg de serveis (residència, centre de dia, atenció domiciliària, serveis nocturn,...) i un procediment per accedir-hi. Aquí, el que volem destacar és el paper que jugaran la Generalitat i, especialment, els ajuntaments. En aquest sentit, cal dir que les sol.licituds han de ser presentades a l’Ajuntament de referència i, un cop tramitades per aquest, un equip depenent de la Generalitat fa una valoració i un diagnòstic, per determinar el servei al qual té dret la persona en qüestió. La Generalitat en aquests moments disposa de 23 equips, en els quals hi treballen un centenar de professionals. Els serveis especialitzats els gestionarà la Generalitat, però els bàsics estaran en mans dels ajuntaments. Per tant, el paper d’aquests serà molt important, per la qual cosa caldrà que rebin les transferències necessàries. L’Ajuntament haurà de disposar d’un professional de referència, que serà l’encarregat de fer el seguiment de cada un dels casos i aportar assessorament.

Alguns darrers aspectes. La Generalitat podrà delegar en entitats col.laboradors la gestió de determinats serveis, i ben segur que ho haurà de fer, però serà la responsable del garantiment de l’accés als serveis i la seva qualitat. D’aquí a tres anys es farà una valoració del funcionament de la llei. Es calcula que el desplegament de la llei pot comportar la creació de 53.000 llocs de treball, els quals hauran de ser finançats per l’administració pública i, en part, pels usuaris, ja que la llei preveu una aportació d’aquests en funció de les seves rendes (les rendes de l’usuari, no pas les de la família d’aquest).

En definitiva, estem davant un gran repte. L’Estat central, la Generalitat i els ajuntaments hauran de fer un gran esforç econòmic i humà perquè les lleis que hem comentat acabin essent una realitat. Com molt bé va expressar un tertulià, la llei va a una velocitat i les necessitats dels potencials usuaris i de llurs família van a una altra, molt més ràpida naturalment. Esperem, com se sol dir, que tot sigui per a bé. Des de la Fundació ens comprometen, si encara existim i seguim essent savis, a fer una altra tertúlia d’aquí a tres anys per fer balanç de la feina feta.

Jordi Casas
Secretari de la Fundació Sant Cugat